Tísner, el ninotaire

27.05.2012

Autocaricatura de Tísner, 1981

 

Escriptor, periodista, traductor, escenògraf, dibuixant d’humor, de còmics, guionista, pintor, creador de passatemps i activista per la recuperació de la identitat nacional… amb motiu del centenari del seu naixement, el 28 de maig de 1912, ens afegim al record d’Avel·lí Artís-Gener, un personatge clau del panorama cultural català del segle XX.

En el seu vastíssim llegat, resten encara alguns vessants per ésser reconeguts encara.  És el cas de la seva producció artística en el camp gràfic. El Tísner pintor és pràcticament desconegut. I com a dibuixant d’humor, si fa no fa. Fa pocs anys vaig aprofundir en aquesta faceta important en la vida del nostre home, que inexplicablement fins aleshores restava inexplorada amb el volum L’humor gràfic de Tísner (Pagés ed., 2009). Tornem avui a recordar, amb motiu del seu centenari, la transcendència dels dibuixos humoristics en la vida d’en Tísner, i la importància d’en Tísner en el camp dels ninots del nostre país.

Deixem-ho ben clar per començar: Tísner fou un dels noms claus de la sàtira catalana en la premsa de la segona República amb els seus dibuixos a El Be Negre, L’Esquella de la Torratxa, i als diaris La Rambla, L’Opinió i La Publicitat.

Esquella de la Torratxa 1937

Format a la Llotja, el jove Avel·lí Artís Gener, fill de l’editor, impressor i comediògraf Avel·lí Artís i Balaguer, havía treballat en tallers d’escenografía fins que el juny de 1929 s’animà a enviar alguns acudits a la revista Papitu i foren publicats. He de dir que trobo trist que ningú abans que jo s’hagués interessat per cercar aquests acudits i descobrir que els signava amb el pseudònim “Filis”, que aviat canvià primer per “Caram” i desprès per “Baliga”, tot plegat per evitar d’emprar el seu nom, que era el mateix del seu pare. La caiguda del règim de la Restauració i l’adveniment de la República és un període històric apassionant, en el qual Tísner, abandona l’escenografia i s’aboca al periodisme i a l’humor gràfic. Justament, el pseudònim “Tísner” fou un suggeriment de la seva germana Rosa, agrupant el final dels seus cognoms, per tal de diferenciar la tasca del periodista de la de l’humorista que en aquell moment va assolir una gran popularitat pel su humor mordaç, directe i enginyós. Tísner és un dels abanderats d’una nova generació d’humoristes catalans disposats a prendre el relleu dels Junceda, Cornet, Apa, o Nogués, que havíen prestigiat el panorama de l’humor gràfic català durant el primer terç del segle XX, però la guerra va malbaratar aquesta generació en la que havíen començat a destacar dibuixants de raça i talent com Nyerra, Calders, Guasp, Riera Llorca, o Escobar. Tísner és un dels capdavanters d’aquest grup d’humoristes, assolint un ràpid éxit professional a la revista satírica puntera d’aquell moment, El Be Negre, i a dos dels principals diaris, La Rambla i La Publicitat.

La Rambla, 1935

Desprès de la guerra, en el seu llarg exili de vint-i-sis anys a Méxic, Tísner és un dels catalitzadors de l’activitat catalana a l’exili a través de La Nostra Revista i La Nova Revista de la que en fou director i editor. Durant aquests anys publicà a la premsa satírica mexicana, amb la peculiaritat, subtil però tossuda d’estampar la seva signatura de cap per avall en els acudits escrits en llengua castellana. Una de les col.laboracions més importants del Tísner dibuixant a la premsa mexicana serà a l’emblemàtica revista Don Timorato, on comparteix pàgina amb un altre dels nostres exiliats de luxe, Vicenç Riera Llorca, de qui ningú tampoc recorda la seva brillant faceta de dibuixant d’humor.

El 1965 la família Artís Mercadet (el nostre home s’havia casat amb Lluïsa Mercadet i tenia cinc fills: la Mireia, la Graziel·la, la Glòria, el Raimon i la Mònica) decidí posar fi a l’exili mexicà i el darrer dia de l’any desembarcà –sense les dues filles grans– a Barcelona.

L’encaix dels Tísner a la realitat política i social d’aquella Barcelona grisa del franquisme és dur. En aquell moment, ell prefereix la literatura al periodisme i l’humor gràfic, però els ninots li proporcionaran el primer ingrés econòmic fix: el mes de febrer de 1966 comença a fer una vinyeta diària a El Correo Catalán. En aquell moment va estar a punt de desaparèixer el “Tísner”, ja que la por a l’ombra del passat, feu que el primer acudit que hi publicà estigués signat “Ganímedes” (un altre pseudònim amb el que Tísner guanyà un certàmen literari a Méxic), però Ibàñez Escofet, sotsdirector del Correo, va aconseguir que s’ho repensés i així el següent acudit va aparèixer signat –de nou– per “Tísner”, recuperant el mordaç ninotaire dels temps de la República i la guerra.

Avel·lí Artís Gener fou un dels puntals de la revista Tele/estel, la primera editada en català a Catalunya des del 1939. Dibuixà a Tele/eXprés, La Vanguardia, RB, Ara, La Bimba, Cavall Fort, o a l’intent de recuperació de l’àcida sàtira de El Be Negre, que per problemes amb el propietari de la capçalera s’hagué d’anomenar Amb potes rosses. Són també els anys en que explorà el registre del còmic amb Historia en historieta de Catalunya (1977) o Dona, doneta, donota (1978) amb Maria Aurèlia Capmany; anys en què guionitzarà la campanya de normalització lingüística de la Norma, amb dibuixos de Lluís Juste de Nin; anys en que s’integra a l’equip de la pàgina satírica de La Vanguardia, ‘El Burladero’, sota la batuta de Jaume Collell.

 

Tira publicada a TeleEstel, 1967

Amb el vell Tísner, afable i entranyable, l’humor era un company de viatge indefugible. Aquí m’he dedicat a encalçar la seva trajectòria com a dibuixant satíric, una obra humorística tan colossal i sòlida com poc coneguda, (a banda de la divulgació feta per Lluís Solà i Dachs i Josep Maria Cadena).

La seva vasta obra com a escriptor periodista, ludolingüista o escenògraf ha eclipsat moltes vegades la importància del dibuixant de ninots. Val la pena, doncs, que aprofitant el centenari, i alhora que recordem la seva gran aportació a la nostra cultura i la seva integritat davant eld evenir polític de Catalunya, descobrim i valorem també com es mereix el ninotaire Tísner.

11 de setembre de 1976