Tísner, 100 anys

27.05.2012

Calders i Tísner, mútuament retratats

Enguany s’acompleix el centenari del naixement de Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner) i Joan Sales, tres narradors i novel·listes que van compartir exili mexicà. Els difícils temps que els va tocar de viure -la guerra, la diàspora, la Catalunya sota el franquisme…- els van obligar a desenvolupar activitats professionals diverses, i no sempre lligades al món literari. De tots ells, Artís-Gener fou el més polifacètic -tant per aquestes necessitats vitals com també, i possiblement encara més, per la seva pròpia voluntat d’obrir-se constantment a nous llenguatges creatius.

Certament, Tísner -el pseudònim que reunia les dues darreres síl·labes dels seus cognoms- va ser escriptor i periodista, traductor i corrector editorial, dibuixant i ninotaire, escenògraf de televisió i de cinema, enigmista i autor de mots encreuats, director de publicitat… i encara alguna altra ocupació professional, sempre al voltant de la creativitat, la llengua i la imatge. Va començar a col·laborar en premsa, com a periodista i com a ninotaire, a finals dels anys 20, dedicació que va estendre els anys de la República i la guerra a un bon nombre de diaris i revistes. A més, els darrers temps de la guerra va ser destinat al Servei Cartogràfic de l’Exèrcit Popular, als fronts de l’Aragó i de l’Ebre, amb la missió d’aixecar mapes per a la 60ena Divisió.

Va ser a Mèxic, però, en l’exili que compartí estretament amb el seu cunyat Pere Calders -també periodista i dibuixant-, que es va forjar definitivament tant el Tísner escriptor com el creador més polifacètic. Allí va dirigir, entre 1946 i 1954, La Nostra Revista, que va convertir en una de les millors i més seguides publicacions culturals de la diàspora. Allí va fer de pintor i d’il·lustrador, d’escenògraf en el canal 4 de televisió i en tota la sèrie de Tarzan filmada a Acapulco, de realitzador de pel·lícules publicitàries d’animació…. Allí, amb Calders, va escriure i il·lustrar llibres sobre el convent d’Actopan, el patrimoni colonial de Ciutat de Mèxic…

El país que l’acollí -com a tants milers d’exiliats republicans- i en el qual va viure un quart de segle, aquell Mèxic tan distint a la Catalunya que havia deixat enrere, va esdevenir material literari de primera magnitud per l’Avel·lí Artís narrador, amb una obra per damuntd les altres: Paraules d’Opòton el Vell, la crònica en la qual els nahua descobreixen i colonitzen Europa, entrant per Galícia, en una particular inversión del rol de colonitzadors i colonitzats, a partir d’un manuscrit fictici que Tísner simula haver trobat. De fet, ho simula tan versemblantment -tot i l’evident falsedat històrica- que el censor franquista que va “revisar” preceptivament la novel·la abans de la seva publicació -a Barcelona, el 1968, amb Tísner ja retornat a casa- no es va adonar de la rotunda crítica de l’imperialisme espanyol que hi sura de la primera a la darrera pàgina, però en canvi sí que li va enviar una carta oficial de queixa pel fet que hagués fet donació del manuscrit nahua al “Museo de Culturas Prehispánicas de México” -que és el que diu a la novel·la, però que no existia ni ha existit mai- en lloc d’haver-ho fet a l’“Archivo General de Indias” de Sevilla. El censor, doncs, havia caigut de ple en la trampa literària de Tísner: ironia contra els imperialismes colonitzadors i en favor dels colonitzats, els oblidats. Un homenatge als indígenes americans. Un record per a la pròpia situació de la llengua i la cultura catalanes sota el franquisme. Una crònica americana i americanista escrita en català. No és l’única obra de temàtica mexicana de Tísner, però sí la més contundent.

El 1965 Artís-Gener havia tornat a Catalunya, amb una decisió difícil professionalment i familiarment. Els primers temps, certament, no van ser fàcils. Són els anys d’un Tísner que es veu abocat a la traducció i a fer de periodista on el deixaven, publicant quan podia. Són els anys, també, que introdueix l’Scrabble a la casa nostra, en la seva faceta d’enigmista. La fi del franquisme li obrirà més portes i passarà a col·laborar com a articulista, ninotaire i autor de mots encreuats en multitud de mitjans… Però, el catalanisme majoritari no estava per la feina de reconèixer la tradició republicana -que mai no ha sentit com a pròpia- ni ell tampoc s’hi sentia proper.

Ciutadà d’esquerres i independentista, arrenglerat amb la cultura i el país, Tísner acarà la transició des d’un clar i ferm compromís social i nacional. Així, no dubtà en militar activament a Nacionalistes d’Esquerra i a participar en les seves campanyes, al costat de Jordi Carbonell i d’altres escriptors, artistes, professors i intel·lectuals. El 1982 en fou fins i tot candidat a senador. I posteriorment acompanyà Carbonell en la incorporació d’un nombre significatiu d’exmilitants de NdE a Esquerra Republicana.

En la dècada dels 90 va continuar la seva creació literària -amb unes excel·lents memòries, Viure i veure- i la seva activitat cívica: fundador de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en fou president entre 1990 i 1994. Van ser uns anys de creixent popularitat, amb continuades aparicions televisives. La seva peculiar figura -amb aquell pedaç negre que li tapava un ull, a l’estil pirata- i la seva veu particular, rovellada, eren l’acompanyament reconeixible d’unes intervencions lúdiques, divertides, didàctiques. El 1997 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i tres anys més tard moria a Barcelona. Tota una vida de compromís amb els més febles -socialment, culturalment, nacionalment… De recerca continuada de nous llenguatges creatius… D’ironia i de fermesa.

Avel·lí Artís-Gener, Tísner, fou tot això. I també víctima de l’anorreament nacional que va significar l’alçament militar feixista encapçalat pel general Franco. No només per la guerra i les morts que comportà, també pels anys de la llarga nit del franquisme: persecució social, cultural i nacional en el totalitarisme que més s’allargassà en l’Europa occidental; i l’èxode de l’exili, els milers i milers d’homes i dones que hagueren de mirar de refer-se -personalment, familiarment, professionalment…- fora d’un país que era el seu però ja no l’era.

Els darrers anys de la República, Tísner treballava a La Rambla, la publicació que compartia a parts iguals informació esportiva i política, sota el comandament del seu fundador, l’empresari i polític sobiranista Josep Suñol -el president del Barça que va morir assassinat pels franquistes, al Guadarrama, el 1936. Suñol volia fer una diari modern, amb més recursos tecnològics que els altres. Almenys els recursos d’aquells anys: les celebracions culers a Canaletes tenen l’origen, precisament, en el fet que la redacció de La Rambla era en un pis que hi donava i que, via telèfon, els arribava el resultat del Barça quan jugava fora abans que a ningú i el penjaven, en una pissarra, al balcó. En aquesta línia i seguint el que feia L’Equipe amb el Tour, Suñol va voler donar un pas endavant i poder publicar les imatges de les etapes de la Volta Catalunya l’endemà mateix, i això només ho podia fer si les tenia a la redacció com a molt cada vespre. Per tal d’aconseguir-ho, Suñol va comprar una petit i fràgil aeroplà -d’aquells que s’havien de muntar- i va trobar un periodista voluntari perquè aprengués a volar, seguís cada etapa des de l’aire i retornés a Barcelona amb les imatges, les classificacions i les notícies del dia. Aquest periodista fou, és clar, Tísner, que va començar a seguir el corresponent curs de pilotatge. No van arribar a temps, entre una cosa i l’altra, per a l’edició de 1936 -la Volta aleshores es corria el juny- i ho van deixar per a la de l’any següent. La guerra, però, va impedir-ho: Suñol va ser assassinat tot seguit -a l’agost mateix-, el 1937 no va haver-hi Volta i la minúscula avioneta no es va arribar a desembalar mai.

No em direu que no hagués estat extraordinari tenir a Tísner dalt d’un minúscul aeroplà seguint ciclistes per les carreteres del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies per remomerar la figura del nostre gran Tísner. Fa més de trenta anys que el vaig descobrir en una de les meves primeres lectures de literatura catalana: Prohibida l’evasió.