Tim Ingold. Una ecologia de la vida

29.09.2016

Tim Ingold, antropòleg britànic, ha impartit aquest mes de setembre una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), dins el cicle “Habitar el món” que analitza des de diferents mirades la suposada separació entre natura i cultura i l’hipotètic retorn de l’ésser humà a la natura, si és que mai se n’ha separat. La conferència duia per títol “Una ecologia de la vida” i potser a alguns dels assistents els va sorprendre que no es mencionés la superpoblació, les espècies en perill d’extinció o el canvi climàtic. Aquests, tot i ser problemes fonamentals de l’espècie humana i el planeta que habitem, no van ser els protagonistes de la seva conferència, sinó aquelles concepcions que en part possibiliten aquests desastres.

Tim Ingold | Miquel Taverna CCCB

Tim Ingold | Miquel Taverna CCCB

Els antropòlegs – segons Ingold – tenen una tendència a la pluralitat: múltiples visions per a múltiples mons; però de fet, de món només n’hi ha un: una esfera imperfecta i fràgil anomenada planeta Terra. Sovint sembla que l’ésser humà se n’oblida i, fins i tot, cerca a l’espai buit l’eina per trencar aquesta unicitat. Però, aquest món únic quina relació té amb la vida? I aquesta vida és una o en són moltes de particulars? La vida, segons Ingold, és un tot però no una totalitat: no és acabada, sinó que és un procés de contínua fundació: «el potencial generatiu d’un món que esdevé». Aquest problema sobre l’universal i el particular no és res de nou, de fet Plató al Parmènides ja feia pensar-hi al filòsof presocràtic sense que aquest se n’acabés de sortir.

Sovint hem sentit, fruit d’una llarga tradició en el pensament occidental (sobretot del positivisme) que els particulars culturals se sobreposen en la base de la naturalesa humana. Ingold jugarà amb el terme anglès ground que tant vol dir terra o sòl com base o fonament. Aquest sòl, sovint invisible i origen de gran part de la riquesa del planeta es pot entendre de diverses maneres: com un pla àrid i sense qualitats sobre el qual la varietat descansa o bé com una font de creixement. Aquesta primera visió, que es referirà al sòl com si fos un mínim comú denominador o una tabula rasa serà la visió del naturalisme; la segona visió el veurà com un camp de variació contínua en el qual la diferència sempre emergeix.

Naturalisme i animisme arrelen i es nodreixen de distintes argiles: múltiples concepcions d’entendre la diferència i la identitat: mentre que el primer situa l’accent a l’ésser diferent i per tant a la diversitat, el segon fa èmfasi a l’esdevenir diferent i, en conseqüència, a la diferenciació. Ingold apostarà per un retorn a les concepcions fonamentals de l’animisme: parafrasejant Deleuze i el seu llibre Diferència i repetició, afirmarà que en esdevenir diferent una cosa es pot distingir d’una altra sense que la darrera es distingeixi de la primera. Això permetrà una distinció transversal en lloc d’una diversitat horitzontal: la particularitat de la vida singular es distingeix de la universalitat de la vida sense que l’universal es distingeixi del particular. Ens hem de fixar, doncs, no en la generació de l’ésser sinó en la generació d’aquest ésser: ens trobem en una concepció de la vida en què la metafísica pren un altre paper. Ja no parlarem de l’ontologia dels éssers i les coses sinó de la seva ontogènia, és a dir, el procés pel qual cadascú de nosaltres encarnem la història del nostre esdevenir.

Mentre que múltiples ontologies implicarien que cada ésser o cosa és un món, múltiples ontogènies són la base per la unicitat d’un món en moviment, citant de nou a Badiou: “Filosòficament, dir que ‘només hi ha un món’ vol dir que aquest món és, precisament, en la seva unicitat, una sèrie d’identitats i diferències. Aquestes diferències, lluny de ser una objecció per a la unitat del món són, de fet, el seu principi d’existència”. D’aquesta manera es reconcilia la vida particular amb la vida entesa des de la universalitat: mentre que la vida és una evolució, afirmarà Ingold, el cicle de cada vida particular és una revolució.

Ingold va acabar la conferència recuperant el concepte de fractivers del també antropòleg Arturo Escobar: un procés de planetarització articulat al voltant de la visió de la Terra com un tot vivent (no confondre amb la hipòtesi Gaia) del qual sempre emergeixen elements i relacions biofísiques i espirituals que alhora el conformen. D’alguna manera aquest caràcter sempre obert del qual va parlar Ingold possibilita entendre el món com una conversa i no el mer objecte d’una conversa: una conversa en la qual éssers humans i no-humans en som partícips i en la qual hem de co-respondre una pregunta, que per sorpresa de ningú i sort de tothom, no té cap solució correcta.