The Quiet Man: Andrés Rábago (El Roto)

8.12.2015

La conversa, oberta al públic, entre Andrés Rábago (dibuixant satíric i pintor) i Toni Coromina (periodista), del passat novembre a la Universitat de Vic, entorn a l’exposició d’El Roto, que es pot veure al Temple Romà fins al 27 de desembre i que presenta una selecció de vint dibuixos originals d’aquest artista madrileny, ens va fer descobrir un home tranquil que va anar, tranquil·lament, responent les preguntes del periodista.

Vinyeta d'El Roto

Vinyeta d’El Roto

Sobre la qüestió de la necessitat de riure’s de tot, va relativitzar-la i amb prudència va manifestar un desig de mantenir-se en un punt intermig entre el riure i el plor. El dibuix satíric, segons ell, és un sistema per comprendre millor què passa, un mitjà amb una funció social amb vocació de servei públic. El component humanista dels dibuixants satírics ve de l’intent de construcció i no de destrucció. L’humor quan destrueix és una fase infantil, útil per dessacralitzar, però que requereix d’una nova sacralització en las estructures de la vida, d’allò que hem de preservar, i és a través del llenguatge artístic, de la pintura, de la recerca de la bellesa, que es pot construir i renovar la societat.

Va continuar, aferrat a un codi ètic latent i ferm, sobre les qüestions de l’atemporalitat i l’ús d’arquetipus en la seva obra, admetent que com el context i la situació de crisi és perenne i es repeteix, personificar el poder no li interessa ja que aquest sí que el representen personatges caducs. Li interessa el transfons humà, les idees, d’aquí el rebuig a la caricatura política, entesa com a lluita política. I d’aquí els personatges dels seus dibuixos, d’esquena, sense fisonomia clara o portant una màscara, éssers anònims en un context amb una dosi mínima de realisme.

Sobre la qüestió de l’estil, sintètic, de gest sobri, no ho relacionà amb una intencionalitat de crear un missatge entenedor a la manera de filosofia de butxaca. Més aviat és el resultat de sintetitzar un pensament col·lectiu, idees cristal·litzades gràcies a unes capacitats tècniques molt profundes que aguanten el pas del temps.

Sobre la qüestió de l’autocensura, l’artista, abans que negar-la categòricament, va admetre que el seu treball ha de tenir una utilitat i un llenguatge educat per no sabotejar-se a sí mateix, que no sigui humiliant ni tan sols per a la persona o situació que critica. Insistí en la finalitat de la seva feina, ser constructiu, mirant d’elevar el nivell del seu treball formal a la categoria d’art, com el dels artistes anglesos i francesos del segle XVIII. I no dubtà a apuntar el declivi de la capacitat gràfica aparellat al declivi del pensament. Tot i admetre també que l’autocensura té el component de l’instint de supervivència.

Enfilava contínuament el concepte de poder, de manera pausada però convençut del lloc des del qual l’aborda i de les relacions que hi estableix. Relacions amb el diari, amb l’editorial, amb el poder opressor objecte de sàtira, contraposats al poder dels lectors de transformar la realitat i a qui vol adreçar-se. Un discurs de les relacions de poder allunyades de l’esquema clàssic vertical d’estructura i superestructura. Manifestà la idea de la realitat configurada per nosaltres mateixos i la nostra capacitat de canviar-la. Allunyar-se de qualsevol visió bel·licista de la seva activitat artística, el va fer dir que no es podia considerar neutral ja que això significa que estàs en una guerra. La visió pacifista del món, lligada a la recerca de la bellesa, des d’una mirada assossegada, silenciosa, són propostes de progrés i de construcció del ser humà. El seu objectiu no és adreçar-se al poder immutable sinó a l’altra part de la societat de la qual se sent exponent. Anar contra el poder ho considera, no només inútil, sinó contraproduent, ja que aquest surt reforçat i proposa (a través dels seus dibuixos) construir una realitat alternativa, més que intentar enderrocar-lo.

I amb seguretat, es connectava tranquil·lament amb la tradició artística, amb la memòria cultural, sense esmentar cap ruptura ni trencament. Amb calma desembastava la seva trajectòria artística. Amb el pseudònim OPS, durant els anys 70 i 80, va col·laborar en nombrosos mitjans, com Hermano Lobo, La Codorniz, Triunfo o Madriz. Amb l’arribada de la democràcia OPS es va silenciar i va aparèixer un nou pseudònim, El Roto, els dibuixos del qual s’han publicat, entre d’altres mitjans, a Diario16 o El Independiente i, des de fa anys, a El País.

El Roto ni estripa ni trenca, ell és la fissura. És l’esquerda, la canal per on poder enfilar els nostres pensaments crítics i obrir noves vies. Terreny per escalar lliurement. Territori de l’art que esdevé interstici social.

Però tranquil… de moment? Com serà l’últim dibuix d’Andrés Rábago? Podria ser que encara inventés un nou pseudònim amb un nou estil artístic? Se li acabarà la paciència? Encara ens falten molts dibuixos per arribar al darrer, serà un final de pel·lícula?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris