T’he conegut sempre igual

26.05.2017

Raimon m’ha acompanyat tota la vida. Des que va començar a cantar, en anys de plom del franquisme. Jo era adolescent.

Raimon

La meva experiència personal –que no deu ser gens original– és que sempre he sentit cantar Raimon. I que no puc només escoltar-lo. Em convida a la coralitat i el canto en el seu xativí original. L’he seguit ( o m’ha seguit?), m’ha interessat, commogut, més enllà de la diversitat de les seves cançons, dels molt diferents moments Annalisa, Espriu, Jara, March, Rellotge d’emocions,…., com em passa amb altres artistes, però amb pocs. Raimon hi és sempre.

Diumenge passat, al Palau, de la tarda al capvespre, dues llargues hores, amb sol a la Sala i fins a l’encesa de llums, tota la vida, la seva i la meva, se’m va fer intensa, fluent sense parar, com mai.

No sé pas quina mena de tria i d’ordre cronològic d’aquests 55 anys immensos va seguir aquest encantador de cors i esperits, no sé com s’ho va fer per glaçar-me i fer-me plorar a ratxes, a cor de crits, xiuxiuejant, però el cas és que em veia en recitals amb força i policia pertot, amb discos i CDs al sofà de cap de setmana, en cants de tren, de plantació i de muntanya, com els dels esclaus, navegant per la mar de l’amor bressolat per March i Raimon.

Han marxat amics, han crescut fills i han vingut nétes. Melangia i força de nen, de jove, d’amant, de vell.

El 1963 Raimon guanyava, amb Salomé, el Vè Festival de la Canción del Mediterráneo, en plena dictadura genocida, la llengua prohibida. Avui, 54 anys (40 de “democràcia”) més tard, la boníssima cançó catalana de tota mena és invisible, exclosa, dels mitjans audiovisuals espanyols públics i privats de més difusió popular. Tampoc entre nosaltres la Cultura no té pas l’espai que li pertoca. La Llibertat continua fent vots de castedat, pobresa i obediència.

Venim d’un silenci antic i molt llarg i encara ens pretenen muts per sempre i estranys a casa nostra mateix. La niiiiit, la nit és llaaarga, la nit.

Raimon s’acomiada. Es deu jubilar de la feinada de posar cara, cos i veu allí dalt. Deixem-li-ho fer. El seguirem trobant i potser hi podrem xerrar i tot. De tot. Llarga vida al poeta del poble. La seva cançó es queda per sempre. Immanent, coral, íntima. Hem mirat aquesta terra i la volem lliure, solidària i feliç. No ens cal més. Ni menys.

Mil gràcies, Raimon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris