Testimonis de l’altra riba del Mediterrani

9.11.2016

La Filmoteca acull aquests dies la 10a Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya que organitza l’ONG Sodepau. Una ocasió perfecta per endinsar-se en cinematografies perifèriques de les quals tenim poques notícies. Aquest és el cas de tres de les pel·lícules més interessants que es podran veure a la MostraOh! Els dies, En el meu cap una rotonda i “10 anys i divorciada”. Judith VivesJoan Burdeus ens fan cinc cèntims d’aquests tres films.

Al meu cap, una rotonda

Al meu cap, una rotonda

Malestar a Algèria

A “En el meu cap una rotonda” ens trobem un documental rodat a l’escorxador més gran d’Alger. El director Hassen Ferhani capta amb la seva càmera la cadència de la vida dins aquest escorxador, on sembla que res hagi canviat des de fa dècades, enmig d’una realitat social convulsa.

El documental ens mostra imatges de l’activitat quotidiana de l’escorxador, els moments de descans, l’entreteniment o la música. Hi ha imatges de gran impacte visual, com la del gatet enmig de les vaques degollades; i d’altres amb aroma costumista, com la dels treballadors jugant en un descans. Però sobretot, el que capta és la sensació de temps que no avança, malgrat que fora d’aquestes quatre parets alguna cosa sembla que vagi quallant lentament.

Ferhani deixa que la càmera parli per ella mateixa, tot i que ocasionalment el sentim fent preguntes als treballadors de l’escorxador: molts d’ells, gent gran que porta dècades en l’ofici, l’actitud conformista dels quals contrasta amb les inquietuds dels joves que anhelen una altra vida. A través de petits detalls en converses més o menys transcendents es va desvetllant el sentiment d’una generació cada vegada més indignada amb la realitat que li toca viure.

A través de les seves converses comencen a aflorar les inquietuds d’una classe social que veu com la seva vida ha anat empitjorant fins a un present desencantat i un futur incert: “morir, drogar-se o marxar en barco” són les úniques alternatives que tenen els joves, explica un dels testimonis, i en aquesta rotonda mental molts com ells se senten atrapats intentant trobar-hi una sortida. Judith Vives.

Denúncia social al Iemen

A “10 anys i divorciada”, la productora i documentalista Khadija Al Salami posa l’atenció en una realitat tristament habitual a Iemen i d’altres països àrabs: la dels matrimonis amb nenes menors d’edat, en alguns casos consumats abans d’arribar a la pubertat, com és el cas de la protagonista del film.

Nojoom, amb només 10 anys, és obligada a casar-se amb un home molt més gran que ella, que abusa d’ella en la nit de noces. Però Nojoom fuig a la ciutat buscant una solució inèdita, el divorci. Amb una estructura narrativa molt clàssica i funcional –un flashback a partir del relat que la nena fa del seu cas al jutge- se’ns mostra el calvari de Nojoom.

A la segona part de la pel·lícula, la del judici, aflora tota la complexitat de la situació: la vida al món rural i les lleis que imperen a les tribus, que tenen poc a veure amb el relatiu “progrés” de les ciutats, on les dones poden aspirar a més drets, estudis i millors condicions de vida. En aquest sentit, és significativa l’escena en què l’advocada que defensa a Nojoom pronuncia mirant a càmera un petit monòleg advertint que aquest no és un cas aïllat, que més de 70.000 nenes són obligades a casar-se cada any a tot l’Orient mitjà, sent el Iemen el país amb un índex més alt.

Conscienciar sobre aquesta trista realitat és l’objectiu final d’una pel·lícula amb un aire bàsic i primitiu, que alleugereix la cruesa d’allò que explica amb l’ús de l’el·lipsi si, els tints melodramàtics i una fotografia colorista i poètica. Però alhora testimonia una realitat que de totes totes necessita ser visualitzada, denunciada i combatuda des de tots els fronts possibles. La Mostra de Cinema Àrab és un d’aquests fronts. Judith Vives.

 

Sense futur al Marroc

Alyam Alyam, rodada a un petit nucli rural als afores de Casablanca el 1978, va ser la primera pel·lícula marroquina a creuar la riba del Mediterrani fins al Festival de Canes. Aquest documental poètic captura l’estat d’ànim de la generació de joves que van protagonitzar la primera migració massiva cap a Europa en cerca d’un futur millor. La pel·lícula que va inaugurar ahir la Mostra connecta el present amb el passat i ens deixa clar que la història es repeteix.

“Avui llaures, demà et cases, segueixes llaurant, et vas fent vell i és impossible prosperar”. El jove camperol Abdelwahad sap que la terra que cultiva no podrà oferir-li una vida digne.  La societat tradicional i la seva forma de vida estan totalment condemnades i l’única esperança és emigrar. Un parent llunyà, ja a Europa, li promet enviar-li un permís de treball i a Abdelwahad només li queda un darrer obstacle: la resistència mineral de la seva mare, una dóna forta que mira el món amb els ulls d’ahir “no marxis, no et queixis, treballa i Déu t’ajudarà”.

En la tradició més purista del documental francès, el director Mohamed Al Maanouni es manté fidel al compromís per mostrar la realitat sense manipular-la. A través de la composició elegantíssima dels plans, la càmera embelleix la vida quotidiana als camps i la dota d’una aura de misteri. La fotografia ens mostra l’aridesa del paisatge que castiga als que treballen la terra i com aquesta ha quedat gravada a la mirada i a les arrugues dels vells. Es tracta de cinema sofisticat i exigent, que deixa que el temps transcorri lentament perquè la mirada s’amari de realitat. L’abstracció i el silenci difuminen la línia entre narració i poesia  i la sensació resultant és que els dies passen i no van enlloc.

Les llargues converses entre l’Abdelwahad i la seva mare són pura resignació mútua entre dues mirades impossibles de reconciliar. El xoc entre un món que es mor i un altre que ha renunciat a perpetuar la misèria és un diàleg de sords que només queda lligat pel vincle de familiar. Quan la pel·lícula es mou fins a Casablanca, la ciutat exhibeix la mateixa fractura entre un nucli tradicional decadent. A la capital, la joventut segueix atrapada en un cul de sac i les respostes no arriben. Al Maanouini va tornar molts anys després al mateix indret i ens explica que tots els joves que ens mostra la pel·lícula, absolutament tots, van acabar abandonant el Marroc cap a Europa. Joan Burdeus