Tertúlia exquisida. Les lectures de Manuel Baixauli

29.03.2016

Hi ha llibres de pas i llibres on un s’hi queda. Els primers –quasi tots– els llegírem en un moment determinat de la nostra vida i ens van agradar o no, però no els tornem a obrir. Els segons –molt pocs– ens acompanyen sempre. Un d’aquests últims és, per a mi, els Assaigs, aquella obra que Michel Eyquem (Castell de Montaigne, 1533-1592), conegut com Michel de Montaigne, comença als seus trenta-nou anys, quan, fart d’exercir en la funció pública, es retira a la biblioteca del seu castell per assajar pensaments, lectures i experiències, tot fixant-los per escrit, a fi d’explorar el seu jo («Res no tinc meu sinó jo mateix»). Una obra que no deixa fins que mor, i que inicia un nou gènere literari.

Manuel Baixauli

Manuel Baixauli

Sóc un tímid lector d’assaig, tinc més inclinació cap a allò que anomenen prosa de ficció. Pense, en tot cas, que en la bona ficció hi ha tanta veritat com en un assaig, precisament per la llibertat que caracteritza la ficció. De tot l’assaig que he llegit, cap m’ha seduït tant com el que fa Montaigne. Llegint-lo disfrute; aquest és, per a mi, el seu principal valor. També n’aprenc, i molt. L’obra de Montaigne és un sofisticat manual d’auto­ajuda, ex­quisidament escrit i d’una intel·ligència extraordinària. Montaigne ens parla de tot, de la mort, de la vida, del dormir, del sexe, de les malalties, de quina és la millor hora per anar al vàter… De tot. I amb una amenitat envejable. Tinc la sensació, llegint-lo, que ha escrit el llibre que li do­nava la gana («No faig res sense alegria»), i per això la seua prosa té un aire tan lliure, tan indòmit, tan di­vertit.

Però no vull enganyar ningú: els Assaigs de Montaigne no són, per a mi, una passió, sinó una amistat. No m’ar­rosseguen com, posem per cas, les novel·les de Dostoievski. No. Als Assaigs no sent cants de sirenes, sinó la veu d’un amic assenyat, expert, lúcid; una veu que parla suaument a l’orella i que dóna consell sense caure en dogmes («Només els folls són segurs i resoluts»). Llegir és això: sentir veus, infinites i variades veus que, pel to, per la manera de dir o pel que diuen, o per totes tres coses alhora, et sedueixen o no.

Què em va dur a llegir, per primera volta, els Assaigs? Potser Joan Fuster. O potser Josep Pla. Abans de ser lector de Montaigne, ho vaig ser de Pla, i abans de ser-ho de Pla, ho vaig ser de Fuster. Ambdós, Pla i Fuster, en són difusors. Supose que és així com ens fem una tradició literària personal. Fuster em portà a Pla, Pla –o Pla i Fuster– em portà a Montaigne, i Montaigne em portà a… Primera confessió: he llegit poc els clàssics grecollatins, que són on, per lògica, m’hauria d’haver dut Montaigne, que tot­hora els cita. I heus ací una de les peculiaritats que més m’atrauen, dels Assaigs. Són una mena de tertúlia sobre temes diversos, on la batuta la porta Montaigne, que fa de moderador intervencionista, però on tenen veu gran part dels noms més importants de la cultura clàssica occidental. Plató, Horaci, Sèneca, Plutarc, Sòcrates, Aristòtil, Juvenal, Homer, la Bíblia, Ciceró, Virgili, Sant Agustí, Tit Livi, Plaute, Ovidi…, tots opinen, de la mà de Montaigne, amb frases o paràgrafs, sovint brillants, que ell ha poat en les seues obres. Una tertúlia exquisida. ¿I quin plaer intel·lectual es pot comparar al d’assistir a una tertúlia amb alguns dels historiadors, escriptors i filòsofs més destacats de la història? Si a més a més hi poguerem participar els lectors, ja seria el súmmum. Segona confessió: sóc d’aquells que ratllen els llibres. Els que m’agraden, els que m’enriqueixen, els que pretenc rellegir. De tots els vo­lums de la meua biblioteca personal (que és petita, perquè, com en la meua col·lecció de pintures pròpies, i com en tot el que m’agrada conservar, no aplique un cri­teri de quantitat sinó de qualitat, i sovint hi faig podes, com qui endreça el jardí), de tots els meus llibres, dic, el més subratllat i anotat és, sens dubte, els Assaigs. És una obra infestada de frases memorables, una enciclopèdia de saviesa sobre temes no especialitzats, que ens afecten a tots. Algunes d’aquestes frases, de fet, m’acompanyen allà on vaig. He acabat interioritzant-les, i m’apareixen quan menys ho espere. En molts dels meus quadres, on m’agrada afegir textos, hi ha Montaigne; o Plató, o Horaci, o Séneca, etc, però sempre de la mà de Montaigne, dels Assaigs. A voltes no he memoritzat la frase, però n’he assimilat la idea, i crec que l’he inventada jo fins que la trobe, en una de les relectures dels Assaigs, subratllada.

Fa poc, els amics d’un club de lectura em demanaren que els suggerira un llibre per a la pròxima sessió. Aprofitant que acabava de publicar-se el primer volum de la traducció catalana de Vicent Alonso, vaig recomanar els Assaigs. El dia de la tertúlia hi vaig anar. Hi havia poca gent, i dels pocs que hi havia, quasi ningú l’havia acabat de llegir. Que una obra que a tu et fascina no interesse als altres sempre sobta. Tan estrany sóc?, penses. Però això em féu reflexionar. Potser els Assaigs no són una obra per a llegir tota seguida. De fet, jo no l’he llegida mai així. Sempre ho he fet a trossos, agafant-la i deixant-la segons m’abe­llia. Com faig, també, amb la Bíblia, que és impossible llegir tota. I és lògic: els Assaigs, com la Bíblia, estan dividits en capítols totalment independents els uns dels altres, tot i que formen part d’un conjunt.

Sempre busque el contrast. Quan distribuisc els meus quadres a les parets d’una sala d’exposicions, al costat d’una pintura gran m’agrada posar-ne una de petita, al costat d’una imatge dinàmica, en trie una de més estàtica. I així ho faig en tot, inclosa la lectura. Després d’un Tolstoi, un Victor Hugo o un Zola, per exemple, m’abelleix un Borges, un Pla o, és clar, un Montaigne. I a la inversa. Busque sempre –com deia Stravinski– el costat fresc del coixí. No comprenc els qui, en agradar-los un llibre, mamprenen a llegir tota la producció de qui l’ha escrit. A mi em passa a l’inrevés («No res en excés»). En compre els llibres, però me’ls reserve i me’ls dosifique quan realment destacaran per contrast amb altres lectures («Qui no es dóna l’ocasió de tindre set, no sabrà del plaer de beure»). I això faig, també, amb els Assaigs, que, gràcies a la seua fragmentació, permeten que els agafes i els deixes quan vols i sense pèrdua, car, per molt de temps que passe entremig d’una i altra lectura, el seu interés es manté intacte. Com l’interés dels consells d’un amic assenyat, expert i lúcid. Consells utilíssims per transitar aquesta vida on «un no res ens distrau i ens desvia, car un no res ens ocupa». Perquè, de fet, «la nostra gran i gloriosa obra mestra és viure com ens convé. Totes les altres coses, regnar, atresorar, construir no són, a tot estirar, sinó apèndixs i mitjans auxiliars».

Amb motiu de la publicació de ‘Ningú no ens espera’ (Edicions del Periscopi, 2016), recuperem una de les col·laboracions de Baixauli a L’Avenç: “Tertúlia exquisida” forma part de la sèrie “Focs perdurables” que Manuel Baixauli va publicar a L’Avenç durant l’any 2009. Aquesta peça correspon al núm. 345 (abril de 2009), pp. 18-19.