Terrassa, la ciutat que balla

El Ballet de l’Òpera de Munic II va presentar un programa dels que fan afició al Centre Cultural Terrassa: cinc peces d’estils diversos que van poder gaudir tant els amants de la dansa, com segur va estimular als menys avesats. La resposta? La d’una ciutat disposada a deixar-se contagiar per l’entusiasme d’aquesta jove companyia quan es compleixen 30 anys de programació de dansa i ballet en aquell equipament.

Joaquim Noguero, crític de dansa, en l’acte de presentació del llibre commemoratiu ho assenyalava: un dels objectius del Centre Cultural Terrassa és la difusió i educació de nous públics. El programa del Ballet de l’Òpera de Munic II és l’exemple perfecte. Es tracta d’un conjunt de peces que permeten copsar la doble vessant tècnica i expressiva. És el nou virtuosisme democratitzant amb què les grans companyies volen fer nous afeccionats.

De les cinc coreografies, la primera de George Balanchine posa l’accent en la tècnica: fresca i transparent és la classe diària on depurar el gest. I l’actitud amb què el grup (entre els 16 i els 22 anys) l’afronta és de felicitat exultant i enèrgica. No en va el títol és Allegro Brillant. Té un valor educatiu, propedèutic, amb un marcat accent en el procés d’aprenentatge. Mentre que en la vessant expressiva, tancava la primera part la peça Concertant de Hans van Manen. Es tracta d’una presa de posició amb respecte del que significa fer ballet en els nostres dies. La tècnica no és altra cosa que un instrument, necessari i al que cal dedicar uns esforços immensos, però que ha de servir per transmetre els diferents estats de l’ànima humana: menys lluminosa, més de contraris, la peça es pot interpretar com la representació de forces oposades que generen circularitat en la mirada.

La segona part de la vetllada va accentuar la idea democratitzadora del programa. No sense dificultat per als ballarins. La coreografia Streichquintett de Terence Kohler va confirmar la seva excel·lència formativa. I la quarta coreografia on dos dels ballarins van presentar una simpàtica proposta de Ralf Jaroschinski sobre dos fragments del Ball dels Cignes de Txaikovski va ser especialment aplaudida.

Però és en la peça final, la de Nacho Duato amb música de Maria del Mar Bonet, Jardí Tancat on va trobar la vetllada el seu corol·lari: emotivament plàstica, aconsegueix generar una gran impressió justament perquè conjuga a la perfecció la doble vessant tècnica i expressiva a què ens referíem. Es tracta de personatges del món rural, que en el darrer fragment, mentre sona La cançó de Na Ruixa Mantells, evoquen una connexió primitiva entre natura i dansa, un festeig de profund arrelament mediterrani. Balla la música la festa de la vida. Com també balla la companyia la seva entrega a aquest art. Gran acollida final del públic i bravos, malgrat algun petit desajust interpretatiu.

Que Terrassa tingui un espai cultural privat que aposta pel ballet i la dansa és una singularitat en el teixit cultural del país, deia el Conseller de Cultura en la presentació del llibre del 30è aniversari. Que ofereixi un programa com el del Ballet de l’Òpera de Munic II, el motiu pel qual han de continuar fent-ho mínim altres 30 anys més.