Teresa Lanceta, fibra veneciana

18.06.2017

Malgrat les ferides de la desmesura i la voracitat del negoci turístic, cada dos anys les arts contemporànies s’escampen per Venècia en multitud d’exposicions i activitats. La Biennale és un cita centenària que transforma “la sereníssima” en un aparador de l’obra d’artistes de totes les procedències. La continuïtat en mantenir obert el debat sobre la creació artística és el principal atractiu que, lluny d’esgotar-se, renova la memòria d’una història cultural cosmopolita i impedeix que algú, potser, vulgui confondre el Veneto amb un parc temàtic.

Teresa Lanceta exposa a la Bienale de Venècia

Quan Teresa Lanceta va ser convidada a participar en la selecció feta per Christine Macel (Paris, 1969), comissària de l’edició de la Biennale d’enguany, no es va poder estar de preguntar-li com era que l’havia escollit. Podria fer pensar en l’anècdota d’aquella cuinera que quan li van comunicar que tenia una o dues estrelles Michelin va preguntar, sorpresa:

– I què és això?

L’espontaneïtat de la pregunta era, alhora, el millor aval del premi: i és que jugar fora de competició té els seus riscos i els seus avantatges.

Sota el títol Viva Arte Viva, Christine Macel ha convidat cent-vint artistes de cinquanta-un països a mostrar la seva obra; cent-tres participen per primera vegada a la Biennale. La tria obeeix el gest d’aturar-se en els fructífers soliloquis creatius d’artistes que no sovintegen els circuits internacionals ni tampoc els mitjans de comunicació, en contrast amb aquelles trajectòries presents en convocatòries veladament endogàmiques i més o menys ben subvencionades.

Per a la curadora en cap i responsable del Departament de Creació Contemporània i prospectiva del Centre Georges Pompidou de París, era l’oportunitat de transformar el seu bloc de notes, observacions i ressenyes en un relat expositiu on celebrar els artistes que exemplifiquen, entre d’altres coses, les necessàries reconnexions amb la vida, des de les equidistàncies de la creació que no tenen res a veure amb visions o perspectives privilegiades. Christine Macel va conèixer l’obra de Teresa Lanceta a la Bienal de Saõ Paulo i quan la va visitar al seu taller, la va trobar empaquetant l’exposició Adiós al rombo. No és estrany que volgués incloure-la en la seva proposta, com també a Antoni Miralda.

El llarg camí d’aquesta teixidora barcelonina autodidacta (“teixir és un procediment molt senzill”) que s’ha nodrit dels millors mestratges: els de la tradició tèxtil mediterrània i marroquina, el de l’abstracció geomètrica a mig camí entre les formes primitives i les avantguardes històriques, a Catalunya ha passat desapercebut. La seva obra ha estat exposada en comptadíssimes ocasions, no així a Madrid, el País Basc, València, Londres, Marroc, Brasil, Portugal i França.

Les raons d’aquesta absència deuen ser o molt esotèriques o molt elementals. Diria que les pressions de modernitat a contrarellotge que van impregnar les cultures de la transició imposaven modes o tendències des del desconeixement més miop.

En la 57ena edició de la Biennale de Venècia, dins el pavelló internacional que s’exposa a l’Arsenale, hi ha obra de la teixidora barcelonina Teresa Lanceta: hi ha temps fins al proper mes de novembre per descobrir o retrobar la seva trajectòria.

Eren temps en què algunes galeries, com a torna per la compra de pintura, regalaven dibuixos i els agents d’aquesta ràpida superació de la caspa i la boina culturals no titubejaven a l’hora d’escollir entre la densitat de la pedra i la lleugeresa de les fibres tèxtils, entre escultura o tapís no hi havia dubte: el bronze, el ferro o el marbre eren més nobles i pesaven més. No podien ni sospitar les indagacions tèxtils de Rosemarie Tröckel o de Louise Bourgeois, per citar un parell d’exemples que probablement estaven fora del seu radar.

He seguit l’obra de Teresa Lanceta, doctora en Història de l’Art, a partir dels catàlegs de les seves exposicions, dels seus textos tan impressionants com els seus teixits. Qui vulgui, ara té l’oportunitat de descobrir-la a Venècia, al Centre del Carme de València, o a l’Escola Massana de Barcelona, on és docent en el Grau d’Arts i Disseny.

Amb la simplicitat elaboradíssima dels mestres, el seu darrer treball teixit i escrit, “El paso del Ebro”, és una síntesi de la seva manera de fer, de la seva fidelitat al llenguatge aparentment fràgil de les construccions tèxtils que, històricament, primer es dibuixaven en cartrons. En el seu cas, però, la trama i l’ordit estan fets de molts materials i és difícil discernir entre text i textura. Potser per aquesta mena de barreges la seva obra suscita admiració i reconeixement.

Que cada país tingui un pavelló en què es mostra la selecció artística oficial (enguany, l’artista Jordi Colomer ha estat triat per a representar el pavelló espanyol) pot tenir una connotació com de Jocs Olímpics o de fira de mostres que contrasta amb el pavelló internacional confiat a un curador o director artístic independent, sense la pressió de mapes ni banderes.

El descobriment d’una artista com Teresa Lanceta convida a considerar la possibilitat de visitar Venècia, la de Marco Polo, la de la ruta de la seda i els seus fils finíssims.