Tenebrós mes de novembre

1.11.2016

 Els refranys, les festivitats i les celebracions

«Quan l’octubre fa la fi, Tots Sants és al dematí». Així comença, doncs, el mes de novembre. «Tots Sants el primer i Sant Andreu el rader», sentencia un altre refrany, que recorda la situació de les dues festivitats als dos extrems. El mes de novembre de la meva preadolescència anava lligat al culte a les ànimes. A la vigatana església de la Mercè, regida pels pares claretians, abillat amb els hàbits d’escolà, cantava diàriament al vespre en presència de l’oficiant i en companyia dels altres escolans un Libera me, Domine, responsori gregorià de l’ofici de difunts, que sovint encara avui dia em trobo entonant al llarg dels meus passeigs solitaris. Una cosa sí que ha canviat amb els anys: la temperatura d’aquestes dates. Quan era petit, a Vic, a començaments de novembre ja hi feia un fred notable. La mare ens preparava l’abric, seguint la recomanació del refrany que deia: «Per Tots Sants, capes i mocadors grans». I davant de Colon, al cap del Passeig, amb els amics, mentre fèiem el tomb, compràvem castanyes torrades, que ens servien alhora per entretenir la gana i per escalfar les mans. De les inclemències del temps d’aquest mes, se’n fa ressò un altre refrany: «Per Sant Andreu, pluja o neu o fred molt greu, o gran gelada».

14305349129_3eece67d9b_c

També és cert que el novembre és el mes de l’estiuet de Sant Martí. Però avui dia gairebé s’enllaça amb l’estiu cronològic i meteorològic sense solució de continuïtat. La festivitat d’aquest sant s’escau el dia onzè del mes. I el refrany ho expressa de la manera següent: «De Tots Sants a Sant Martí, onze dies hi comptí». Així era com sempre l’havia sentit a dir a casa. De fet, tant el pare i la mare com l’avi, deien: «…onze dies hi contí», que jo interpretava «i contí», com si el pronom feble fos una simple conjunció copulativa. I per això se’m resistia la comprensió del significat. Confessaré que fins que vaig haver adquirit una certa formació filològica no vaig adonar-me que el «contí» era la popular pronunciació relaxada del bellíssim «comptí», el perfet simple del verb «comptar». I va ser llavors que el pronom «hi» es restablia per si sol. Vet aquí un magnífic exemple d’allò que els editors de textos (antics o moderns) designen amb el nom de «lectio difficilior» (o sigui, «la lectura més difícil»), la primeríssima norma de la crítica textual que, en cas d’haver de triar entre diverses possibilitats donades pels manuscrits, recomana als filòlegs d’adoptar com a bona la interpretació més difícil d’un text i d’evitar la més fàcil, per tal com aquesta té més possibilitats d’ésser errònia. És cert que aparentment resulta més entenedora una forma com «De Tots Sants a Sant Martí, onze dies i un matí». Però, ¿què hi fa, aquest «matí» en el refrany? De Tots Sants a Sant Martí, hi ha una distància d’onze dies justos: Tots Sants és el dia 1 i Sant Martí el dia 11. Per tant, no hi ha onze dies més un matí. Sens dubte, qui va introduir aquest «matí» de més al refrany havia tingut les mateixes dificultats que jo en la meva adolescència a l’hora d’interpretar-ne el sentit.

 

La mort del porc  

Sant Martí és a les portes de l’hivern. Per això era costum a pagès de matar el porc en aquesta diada, per tal de proveir-se de carn per a l’estació del fred. No cauré aquí en la temptació de recordar que del porc s’aprofita tot: fins els budells serveixen per fer botifarres i llonganisses. Però sí que he de fer avinent que, en un temps en què no hi havia neveres o frigorífics, la conservació de la carn es feia amb el mitjà auxiliar de la sal, d’on prové, entre altres productes cobejats, la preuada cansalada virada. «A cada porc li arriba el seu Sant Martí», diu un altre refrany. Els literats i juristes antics havien fet broma amb la mort del porc. De manera que ens ha arribat un text llatí amb el Testament del porcell (Testamentum porcelli, en la llengua original). Transmès per sant Jeroni (347-420 dC), és anònim; però consta que en temps antics la canalla el recitaven a classe, enmig de riallades i d’un gran rebombori. Traduït, això és el que deia:

«Vet aquí el testament del porcell:

Jo, el porcell Marc Ruiec Hiena, faig testament. Com que no l’he pogut escriure de pròpia mà, el dicto per a la seva transcripció.

El cuiner Cuisinier va dir: “Vine’m aquí, acabacases, renouer, escàpol porcell, que avui et llevaré la vida”. Digué el porcell Hiena: “Si t’he ofès, si t’he faltat, si he petat cap plat amb els peus, t’ho prego, mestre cuiner, no em privis de la vida, escolta els meus precs”. El cuiner Cuisinier diu: “Ep!, minyó, atansa’m un ganivet de cuina que vull matar el porcell”. Els criats l’agafen, el dia setzè abans de les calendes lucernines, quan comença la brotada, sota el consolat d’Ollot i Romesco. I ell, en veure que anava a morir, demanà una hora de temps al cuiner i va pregar que li deixés fer testament. Invocà els seus pares, tot deixant-los quelcom del seu rebost. I va dir:

“Al meu pare, Porquim Llardós, li deixo trenta quartans de glans, i a la mare, Truja Vella, quaranta quartans de blat de Lacònia, i a la meva germana Quirina, al casament de la qual no vaig poder assistir, trenta quartans d’ordi. Quant a les meves freixures, deixo als cordoners les cerres, als pledejaires els pèls del cap, als sords les orelles, als advocats i als xarlatans la llengua, als salsitxaires els budells, als cansaladers els pernils, a les dones els lloms, als infants la bufeta, a les noies la cua, als cosons els muscles, als atletes i als caçadors els peus, als lladres els unglots. I al remaleït del cuiner, li deixo una cullera i una mà de morter que li havia pres; que es lligui el coll amb una corda que vagi de Theveste fins a Tergeste. És voluntat meva que se’m dediqui un monument amb una inscripció en lletres d’or, que digui: ‘EL PORCELL M. RVIEC HIENA VISQVÉ DCCCC. XC. VIIII. ANYS I MIG. SI N’HAGVÉS VISCVT MIG MÉS, HAVRIA ARRIBAT A MIL’. Tots els qui m’heu estimat i consolat, us desitjo que fruïu amb el meu cos: acompanyeu-lo amb bons condiments d’ametlles, pebre i mel, i recordeu-vos del meu nom eternament. Amos i parents meus que heu assistit al testament, signeu si us plau”.

Greixó signà. Tastet signà. Romesco signà. Xorís signà. Salsitxó signà. Celsi signà. Nupciàlic signà. Aquí fineix el testament del porcell, el dia setzè abans de les calendes lucernines, durant el feliç consolat d’Ollot i Romesco».

noviembre-011

La parèmia que diu «que es lligui el coll amb una corda que vagi de Theveste fins a Tergeste», es refereix a «una corda ben llarga», ja que Theveste (avui Tebessa) era una localitat nordafricana de la Numídia, a 131 km al sud de l’actual ciutat algeriana de Sūk Ahras (l’antiga Thagaste, on va néixer sant Agustí) i Tergeste és el nom antic de l’actual ciutat de Trieste, al nord d’Itàlia.

D’altra banda, és sabut que entre els romans, les calendes (mot del qual ve el nostre “calendari”) s’esqueien el primer dia del mes. El mot llatí “lucerninae”, derivat de “lux” (= ‘llum’), al·ludeix als llums de ganxo nodrits d’un combustible oliós que abans de la divulgació de l’electricitat il·luminaven les cases. Les «calendes lucernines» serien, doncs, les calendes dels llums, l’època de l’any en què la llum artificial és més necessària, per manca de la natural, i correspondrien al primer de gener. El dia setzè abans de les calendes lucernines s’escauria el disset de desembre, la data de la festa de les Saturnals, celebrada a la fi de la tardor i l’inici de l’hivern, en què es feien àpats amb menges de porc. El document que acabem de transcriure és una divertida paròdia de la literatura jurídica composta a base del llenguatge corrent entre els jutges i els advocats.