Temporada Alta o l’èxit dels bitòmans

13.12.2014

Ha acabat el Temporada Alta i és hora de fer balanç. Les xifres, un any més, són increïblement positives. El festival de Girona i Salt ha aconseguit la millor ocupació de la seva història: un 94’12% que es tradueix en un total de 48.593 espectadors. Uns resultats que, sens dubte, confirmen que l’espot d’enguany tenia raó i estem davant d’un autèntic oasi.

Salvador Sunyer, director del festival, ha explicat que aquesta ha estat la millor edició del festival per, principalment, tres raons: l’alta ocupació,-que indica la complicitat del públic-, perquè ha estat l’any en què les produccions i coproduccions han estat de millor qualitat (Terra Baixa, El President, Monstres…) i, finalment, pel nivell i la quantitat d’espectacles internacionals. La productora Bitò ha desbordat totes les previsions. Vitamina o bitomania? Des de Núvol l’hem seguit atentament i hem demanat als nostres crítics que en facin la seva valoració.

The Suit de Peter Brook | Foto Johan Persson

The Suit de Peter Brook | Foto Johan Persson

Jordi Sora: Vencen, però no convencen

En l’àmbit de la dansa contemporània, els grans noms van connectar molt bé amb el públic: Attends, attends... de Jan Fabre amb un escenografia evocadora i emocional; i Coup Fatal d’Alain Platel, amb el seu particular concert a la diversitat cultural. També Fla.Co.Men d’Israel Galván va arrencar els bravos del públic amb el flamenc desconstruït que el caracteritza; així com One-Hit Wonders de Sol Picó, amb una proposta ni de lluny tan pomposa, però divertida i perfilada al detall. Són els clars vencedors d’un Festival on el risc creatiu i la novetat coreogràfica -en canvi- calia buscar-los a la Setmana de la Creació. És el cas de Saba de Lali Ayguadé, amb una coreografia inspirada en els versos d’Antonio Machado i on els seus dos intèrprets són autèntica substància de la millor i més intensa dansa. També Sin baile no hay paraíso de Pere Faura va rebre un bon acolliment. I on es va poder recuperar Rússia de La Veronal, que quatre anys més tard de la seva estrena es perfila com un dels capítols fonamentals que van dur aquella companyia tan lluny creativament com són ara.

Ivan Alcázar: Marthaler, Lupa i Brook: variacions de la genialitat

En l’apartat teatral, tres grans noms de l’escena internacional van arribar a Girona amb propostes extraordinàries, sobretot pel que representaven d’atreviment i d’experimentació. Els genis, els mestres, ho són sobretot perquè en algun moment van descobrir una nova manera excelsa i original d’explicar o mostrar les coses, i perquè han persistit en el temps no en aquella manera, sinó en l’encaparrament per anar descobrint i descobrint sense parar. Els camins ens poden conduir al goig del teatre en les seves infinites variants: el teatre musical o el recital performatiu, la faula o el monòleg expandit, el cànon revisitat o la reivindicació dels textos perifèrics…

Per exemple: és cert que Christoph Marthaler ens havia seduït del tot al Temporada Alta de l’any 2007 amb Maeterlinck, però en l’edició d’enguany l’espectacle King size ha aconseguit desconcertar i atreure a parts iguals amb la seva heterodòxia i hibridació, i amb el seu ritme peculiar que barrejava música en viu i sketches. Era un retorn que revisitava el “liederabend”, o encontre musical vespertí, que el director i dramaturg ja escenificava en els seus primers treballs al Theater Basel. La irreverència sempre troba nous camins.

També el polonès Krystian Lupa ha transitat per camins poc concorreguts. Amb Tala, una obra basada en una novel·la de Thomas Bernhard, s’ha situat en un terreny equidistant entre l’experimentació d’altres treballs seus més radicals (Waiting room, per exemple) i el naturalisme del desassossec d’obres com Les presidentes. Una cosa a destacar de la presència de Lupa al festival de tardor ha estat que el director ha teixit col·laboracions amb altres teatres i entitats, i ha participat en tallers i debats. Heus aquí una estratègia a seguir, en pròximes edicions: que els mestres baixin dels pedestals i ens expliquin com s’ho fan.

Finalment, el mestre Peter Brook ha dut la seva nova versió musical de The suit, del sudafricà Can Themba, i codirigida per un equip que inclou Marie-Hélène Estienne i el músic Frank Krawzcyc. Es tracta d’una versió amb més proteïnes i vitamines que la seva predecessora. The suit és una faula trista i meravellosa d’aquell teatre de les townships sud-africanes, tal com ja vem veure al Temporada Alta del 2006 amb Sizwe Banzi est mort. No direm “teatre amb majúscules” perquè a Brook el comentari no li agradaria.

Tebasland | Bibiane Bordoli

Tebasland | Foto: Tebasland / Bibiane Bordoli

Oriol Puig: El bo i millor de cada casa

Per a molts de nosaltres assistir a un espectacle del Temporada Alta comença en el moment en què busquem un cotxe per pujar a Salt o Girona convertint, d’aquesta manera, el viatge en un pròleg del dia o cap de setmana teatral que ens espera. El meu Temporada Alta d’enguany ha estat format per una selecció estranya, ho reconec, però amb moltes perles.

Vaig començar veient La máquina de la soledad, una preciositat de teatre d’objectes documental, sensible i poètic, fruit de la feliç unió de Jomi Oligor i Shaday Larios. El següent cap de setmana no la vaig encertar gens, i encara ara em pregunto per quina estranya raó la companyia La Zaranda s’ha programat al Temporada Alta: el seu espectacle El grito en el cielo em va semblar (a mi i crec que a la majoria d’espectadors) antic, massa simple tant a nivell dramatúrgic com de direcció, i en absolut una proposta que es pugui considerar “expressionisme visual”, tal i com constava al programa de mà. Dos caps de setmana més tard sí que la vaig encertar de ple: Israel Galván ens va demostrar amb el seu Fla.Co.Men que és un monstre escènic, una bèstia teatral encantadora (i que, a més, balla molt bé) i els Conde de Torrefiel ens van fer riure i pensar amb La chica de la agencia nos dijo que había piscina en el apartamento. Diumenge al matí vam veure tres peces de dansa (Maria Campos Arroyo, Aimar Pérez Galí i Lali Ayguadé) que ens van agradar força (algunes més que d’altres) i la tarda la vam dedicar a Romeo Castellucci i el seu Juli Cèsar (Trossos), que ens va regirar l’estòmac i ens va deixar amb ganes de molt més, i a l’elegant virtuosisme de Cédric Charron, un home-llop aparegut enmig de la boira a la peça Attends, attends, attends… de Jan Fabre. Quan a Barcelona sembla que només hi hagi lloc per Pinter i Shakespeare, s’agraeix una programació com la del Temporada Alta, festival que ens planta davant dels morros el bo i millor de cada casa, i on la creació contemporània hi té un paper molt destacat. L’any que ve hi tornarem, i tant. Haurem de començar a organitzar els cotxes.

Aída Pallarès:  #OasiTA

El Temporada Alta és el millor festival d’Espanya i m’atreviria a dir que dels millors del sud d’Europa. Una finestra cada cop més necessària oberta al món, a l’escena internacional. Un certamen, a més, totalment integrat a la ciutat de Girona. Potser no t’interessa el teatre, potser només hi vas un o dos cops a l’any, però si ets gironí saps què és el Temporada Alta. Qui els escriu, per exemple, ha crescut amb ell, l’ha vist fer les primeres passes i beure la seva primera cervesa. Potser per això, no només per feina, no només per passió teatral, any rere any necessito seguir-lo de prop. Encara que vagi de bòlit, encara que visqui a Barcelona i passi mitja vida al tren, el Temporada Alta ja és part de mi, una de les peces que formen la meva identitat. Dit això, toca preguntar-nos: acabem de viure la millor edició de la seva història? Pel que fa a xifres, sí, és indiscutible. Però a nivell artístic fins fa poca estona tenia els meus dubtes.

Els faré una confessió: el meu objectiu en començar a escriure aquesta breu columna era admetre que tenir grans noms no sempre implica veure grans espectacles. Abans de teclejar, però, m’he posat a fer una llista de les millors propostes d’aquest festival. I me n’han sortit gairebé deu. És cert que l’any passat, per exemple, n’hi va haver quatre que em van fascinar de veritat (Orlando, Le chagrin des ogres, Bienvenido a casa i Montserrat) i una que encara revisc (Migranland) i que potser, enguany, aquesta llista és un xic més petita (Tebasland, Viejo, solo y puto i I si elles marxessin a Moscou?), però és que a diferència d’altres anys no hi ha hagut gairebé cap decepció. Potser, penso ara que ja han passat uns dies, no és el més adequat fer una valoració des del centre de l’huracà. L’hora de fer balanç segurament vindrà després, d’aquí a uns mesos, quan hàgim recuperat les forces i ens adonem que dins nostre hi tenim un buit, unes ganes de teatre que (de moment) només pot satisfer aquest oasi. Per tot, gràcies i fins l’any vinent.