Teatre invisible diu adéu a Moisès Maicas

12.07.2017

El director teatral Moisès Maicas, una de les figures clau de l’escena alternativa catalana, va morir el passat 13 de juny a l’edat de 52 anys. Teatre Invisible, la companyia que ell mateix va fundar, havia de presentar aquest mes de juliol un tastet de l’espectacle Poemes de l’alquimista al Festival Grec. Diversos membres i col·laboradors del muntatge van organitzar dimarts un acte d’homenatge al director que va culminar amb una lectura dramatitzada d’alguns fragments de l’obra.

Moisès Maicas

Un mes després de la mort sobtada de Moisès Maicas, el teatre català encara està de dol. Els seus amics i companys coincideixen que era una persona humil i entusiasta; un apassionat del teatre que no es cansava mai d’arriscar i experimentar amb els textos dels seus autors predilectes. L’últim d’aquests experiments havia de ser Poemes de l’alquimista, una proposta teatral i musicada de l’obra poètica, dramàtica i assagística de Josep Palau i Fabre.

La companyia Teatre Invisible (amb Maicas al capdavant) havia de presentar aquest espectacle al Festival Temporada Alta per després anar a La Seca-Espai Brossa i posteriorment concertar gires amb diversos ajuntaments. El primer pas, però, era fer una lectura dramatitzada de l’obra (seguida d’un col·loqui) el dimarts 11 de juliol al Festival Grec. La mort del director ha truncat tots els plans, però Teatre Invisible ha volgut mantenir aquesta petita mostra de Poemes de l’alquimista en la data prevista. Així doncs, la sala d’actes del Museu Picasso va acollir el passat dimarts la lectura dramatitzada dels versos de Palau i Fabre i, sobretot, l’homenatge a Moisès Maicas.

El primer a prendre la paraula va ser un dels seus companys de viatge, Manuel Guerrero. El també comissari de l’any Palau i Fabre va fundar amb el director mataroní Teatre Invisible: “Tot just fa 30 anys que vaig presentar amb el Moisès el primer muntatge amb èxit que vam fer, El mariner” –començava a explicar–. “Aquí ja va deixar molt clara la capacitat que tenia per trobar l’essència dels actors”. De fet, gràcies a aquesta obra, Maicas va descobrir l’actriu Mercè Pons.

Qui també va compartir històries sobre el director va ser Joan Noves, poeta i president de la Fundació Palau i Fabre. “Vam quedar per dinar just una setmana abans que morís i vam criticar el fet que sempre s’hagi subvencionat la cultura de masses: el pop més banal, la cultura amb c de caspa o les activitats purament lúdiques”, va comentar Noves, tot fent referència a la defensa de l’alta cultura que compartia amb el director.

Més passió que ego

Tots els qui van participar en l’acte van destacar la vàlua personal i professional de Maicas. “Era un home de teatre; sentia passió pel teatre però no volia ser protagonista i, malauradament, aquest és un món on la gent no et fa massa cas si no vas amb l’ego per davant”, comentava el ballarí Cesc Gelabert. Maicas preferia bolcar totes les seves energies en la dramatúrgia, el treball en equip, el rigor, la correcció lingüística i, sobretot, el compromís ideològic que per ell havien de mantenir les arts escèniques.

Aquest compromís, passió, laboriositat i rigor van fer que Maicas no produís mai un teatre comercial ni assequible per a tothom, però tot i aquesta sofisticació, les seves obres eren exitoses: recentment havia guanyat el premi BBVA de Teatre 2016 i s’havia endut diverses nominacions als premis Butaca per la direcció del monòleg Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane.

Un altre punt en comú que tots els seus companys van destacar és l’entusiasme amb el qual Maicas buscava noves fórmules teatrals sense deixar mai d’experimentar ni abandonar els autors que l’obsessionaven (Novarina, Norén, Keen, Löhle, Brossa, Bernhard, Schimmelpfenning…). La seva originalitat era tal que inclús podia muntar Somni d’una nit d’estiu en format hip hop. Per a ell, el teatre no era només teatre; també era dansa, música, arts plàstiques.

Poemes de l’alquimista, la seva obra inacabada

La mort sobtada del director ha comportat que no es pugui presentar Poemes de l’alquimista, un espectacle que encara no tenia acabades peces tan claus com l’escenografia. No obstant això, els companys de Maicas mantenen les esperances: “Aquest espectacle el farem. No sé com, però el farem”, assegurava Joan Noves.

L’obra havia d’esdevenir una nova visió sintètica de Palau i Fabre amb quatre parts diferenciades: la primera sobre l’amor i el desig, la segona sobre la metafísica, la tercera sobre l’alienació i la quarta sobre el mimetisme i Picasso. De moment, el públic només ha pogut gaudir de la selecció de fragments de l’obra que els intèrprets Anna Ycobalzeta i Marc Egea van dur a terme en el mateix acte d’homenatge. Malgrat ser una petita selecció de versos que, segons els mateixos organitzadors, no fan justícia al que hauria estat el resultat final de l’obra, es va poder copsar la bellesa dels mots de Fabre acompanyats amb melodies que els feien encara més contundents. “Fou així com te dic: només una abraçada –ai, amic, enemic!– i ja em faltava l’aire”, recitava Ycobalzeta dolçament, amb certa innocència i inquietud.

La poesia no va poder amb la tristesa, però. L’eix al voltant del qual girava l’acte era la mort i l’homenatge a Moisès Maicas, i per tant ningú no va amagar la pena i la impotència. “Vam trobar que hi havia paraules que ens feia mal dir-les, perquè de sobte els poemes de Palau parlaven d’una situació nostra”, va comentar Cesc Gelabert, tot explicant com s’havia fet la selecció de versos per a l’acte. Un dolor que dimarts van manifestar els membres i col·laboradors de Teatre Invisible, però que s’amplia a tot el teatre català, que ja és una mica més orfe.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Manel, recorda que El Mariner de Pessoa, amb traducció del Moisés, i pròleg vostre el vàrem publicar a El Galliner, núm. 105, de 62. Era el meu primer any a l´editorial i ho recordo perfectament. També que d´allà arranca l´amistat amb vosaltres dos.