Teatre encomanadís a Granollers

3.05.2017

El Teatre Auditori de Granollers ha fet quinze anys. Ho està celebrant al llarg de la temporada 2016-2017 amb un seguit d’accions que conviden a connectar la història recent d’aquest equipament amb els projectes de futur, a celebrar els seus antecedents quan Granollers era “terra de músics” o capital del teatre més innovador.

“Deixeu-me en pau, només tinc quinze anys” Foto: Arian Botey

Una de les primeres cites de celebració del quinzè aniversari del TAG, va ser al febrer, amb l’actuació de Guillem Albà i la Marabunta que tot i els esforços d’empatia amb el públic, les invitacions a ballar i abraçar-se i el mega pastís final amb un quinze colossal, més aviat feia pensar en una actuació de catàleg o de repertori, adaptada a l’ocasió.

Res a veure amb l’espectacle, també de celebració, Deixeu-me en pau, només tinc quinze anys, que van representar divuit vegades durant el mes de març. Una producció feta a mida que va reunir un centenar de participants incloent tres grups d’actors que s’anaven alternant. El públic, limitat a trenta persones,   seguia un recorregut que començava al vestíbul i continuava per espais habitualment no accessibles: a dalt i a sota de l’escenari , els magatzems, zones de màquines de diverses instal·lacions, quadres de comandaments, camerinos, sortides d’emergència, zones d’assaig, escales…

A l’estil de les noves maneres teatrals com el Teatro de los sentidos o La Reial Teatre i amb un ritme oscil·lant entre La Cubana i El despertar de la primavera, petits grups d’actors, en aquests racons teatralitzats, explicaven o parodiaven allò que potser és i no és el teatre, les seves grandeses i misèries, les dificultats, les exigències expressives del cos, la veu, el moviment, la paraula o el vertigen de l’èxit… Com a fil conductor d’aquesta visita guiada als escenaris que no es veuen (no hi va faltar una escena frenètica de portes), una protagonista tragi-còmica de nom Auditori, compartia tots els mals i tots els dubtes d’ un atac de pànic escènic mentre preparava un aniversari sense mare. Al final, l’Auditori va bufar espelmes, va pensar un desig, hi va haver brindis, pastís i cançó cantada pel públic abans de sortir directament per la porta d’emergència, la que dóna al carrer Gregori Resina.

Sense l’equip d’Arsènic-Espai de creació aquest espectacle irregular però ric en referències teatrals, no hauria estat possible. Si les seves directores Marta G. Otín i Maria Manau no haguessin participat en els Tallers de Teatre del Centre Cultural de Granollers dels anys noranta, coordinats per Frederic Roda, Arsènic avui no existiria. Sense un Institut com el Celestí Bellera i els seus batxillerats artístics Anna Estany no hauria estat professora implicada en implicar els seus alumnes en les arts locals i globals. Sense els grups de teatre no professional de la ciutat, no s’hauria representat l’Auca del Sr. Esteve l’any 2000, el muntatge emblemàtic de teatre participatiu de Granollers en el què també hi havia actors d’una associació de botiguers gens convencional com és Gran Centre. Sense aquests precedents, avui no seria possible llegir frases de Santiago Rusiñol en els aparadors de moltes botigues de Granollers que, desafiant la tirania de les franquícies, són un preàmbul de les noves representacions de l’Auca del Sr. Esteve que s’oferiran al Teatre de Ponent.

Sense Gregori Resina i la gent del TAC (Teatre de l’Associació Cultural) no s’haurien viscut moments teatralment vibrants quan la ciutat (que havia tingut quatre teatres ) no disposava d’un espai adequat i l’escenari ambiental del tardo franquisme obligava a piruetes extraordinàries. Eren temps de teatre de carrer i també de teatre de text, entre 1971 i 1986 el TAC va aglutinar un gruix de ciutadania disposada a fer teatre , a organitzar i promoure un Cicle de teatre “independent” que va arribar a les vint edicions i a mantenir les setze convocatòries del premi   Ciutat de Granollers de textos teatrals.

Sense aquests antecedents de teatre de contagi, no s’expliquen trajectòries com les de Pep Bou o Pau Miró, les col·laboracions de la Societat Coral Amics de la Unió amb el Liceu de Barcelona, els repertoris parateatrals de la Coral Polifònica i molts altres exemples de temperatura escènica.

En el paisatge cultural català del tombant del segle XX al XXI, la construcció de teatres-auditoris va ser com la temptativa de consagració d’ un oxímoron, una solució del tipus “dos en un” projectant i construint espais que havien de resoldre mancances que venien de lluny. La realitat posa en evidència les exigències d’un teatre i les d’un auditori, com també el grau de versatilitat d’un edifici en funció d’un o altre concepte d’arts escèniques o de model d’ús. El totxo, el totxo cultural, pot resultar rígid o plàstic segons en mans de qui està.

Deixeu-me en pau, només tinc quinze anys ha estat una elegant forma d’ocupació d’un equipament que es va fer esperar molt, són els fills i els néts d’aquella ciutadania que des de sempre ha sabut enllaçar admirablement afició i professió a Granollers i arreu. I sense aquest motor, no hi ha públics, ni patrocinadors, ni celebracions possibles.

Ha fet bé l’equip responsable del TAG d’obrir tots els racons de l’edifici, de confiar en el talent Km.0 tant com en el dels catàlegs. L’encert de recollir una tradició que ve de lluny i incorporar-la a la programació del TAG no és novetat, sí ho ha estat l’especial atenció als nois i les noies que enguany fan quinze anys o programar la celebració amb i per a tots els públics.

Tot fa pensar que potser a Granollers “quinze són setze”.