Teatre contra la por

5.09.2012

En el seu text de presentació de la temporada 2012-13, que reproduïm aquí gràcies a la gentilesa del Teatre Lliure, Lluís Pasqual fa un al·legat a favor de la capacitat del teatre per mobilitzar la societat. 

 

Lluís Pasqual | Foto de Ros Ribas

 

La majoria de nosaltres, avui, vivim envoltats de tota mena d’inseguretats que afecten profundament el nostre present i, sobretot, cobreixen de desconegudes capes de fum el nostre futur. Paraules i conceptes, que no entenem ben bé i que intentem explicar-nos per saber el que ens passa, ens van ferint en la nostra vida diària: la crisi, en realitat una mena de Tercera Guerra Mundial que ja no es fa amb bombes i fusells sinó amb sofisticades operacions econòmiques i que produeixen la mateixa misèria física i moral, i al capdavall també morts, molts morts, alguns d’ells amb la irònica dissort de ser biològicament vius… La situació, com ens diuen constantment, és molt complexa però el resultat desgraciadament és simple: la gent té por, tenim tots, (corregeixo: gairebé tots) molta por. I aquesta por no és només un sentiment irracional o fonamentat davant d’un factor desconegut o intuït; la por en aquest cas (jo que sóc un home de poques certeses, aquesta vegada n’estic ben segur) és provocada per dur-nos a un estat de xoc; provocada dia rere dia, minut rere minut per les amenaces i les culpabilitzacions constants d’aquells que la provoquen, perquè saben que amb això aconsegueixen el pitjor que li pot passar al ser humà: la immobilitat, la paràlisi i per tant la inacció, és a dir: la submissió. Jean Genet em va dir una vegada que mentre semblava que aparentment el món s’encaminava cap a una organització més democràtica, en realitat els països acabarien convertint-se cada vegada més en Estats Policials. Potser es referia al que ens està passant.

 Ja sé que la gent es mou, que intentem moure’ns , que les accions dels indignats, el 15-M o les benèfiques paraules d’Edgard Morin, José Luis Sanpedro i molta més gent són intents per lluitar contra aquesta aquesta immobilitat, però en realitat si ho mirem des de fora són moviments gairebé imperceptibles enfront del pes i les petjades gegantines del monstre de mil cares que tenim al davant, que és qui ens paralitza, qui ens provoca aquesta por letal, moral i física. Les xarxes tecnològiques faciliten la nostra capacitat per convocar-nos i ocupar –per ara només– els carrers i les places, ja que els Parlaments s’han tornat gairebé inútils, o si més no eixorcs; però a mi em sembla que en realitat ens reunim sobretot per compartir les nostres pors, perquè, com si fos una motxilla, arribem amb elles als nostres actes reivindicatius i amb les mateixes pors ens en tornem a casa, els qui encara tenim la sort de tenir-ne una. Perquè la por produeix encongiment i desconfiança i, com a conseqüència immediata, tancament, intolerància i agressivitat envers qualsevol altre. La por és enemiga de la comunitat i de la col·lectivitat. Permet aquests llampecs de solidaritat ocasionals, però ells saben que és la més efectiva de les armes i la continuaran aplicant. 

Per això nosaltres proposem als ciutadans la pràctica del teatre, perquè l’estona que dura la representació és un potent antídot contra la por. El teatre és un exercici de llibertat, de llibertat poètica, que només es pot viure en col·lectivitat i com una exaltació i afirmació d’aquesta col·lectivitat: una experiència compartida on hi són conjurats en nom del plaer tant els sentiments com la perillosa intel·ligència. Segur que ens hem de reinventar tant els artistes com el públic, no parem de dir-ho, i jo diria que al teatre no parem de fer-ho. La paraula crisi en el sentit més noble de la paraula –no per definir aquesta que estem patint, que és absolutament innoble– forma part del propi teatre, de la nostra feina diària per no fer un teatre només per a convençuts, i també per no reblar el clau sobre el que cada dia ja ens expliquen tots els mitjans, de mil maneres, gairebé sempre amb mentides, i que ja vivim en carn pròpia, alguns d’una manera intolerable desesperada. Ja ho he dit abans: els qui ens volen immòbils no ens volen en comunitat i per tant no estimen el teatre o se’n malfien. Perquè, en el fons, la pròpia existència del teatre ja és una provocació. I si, apel·lant a la sensibilitat dels nostres governants (que haurien de cuidar-lo, encara que només fos per preservar la seva naturalesa de comunitat democràtica i lliure que es reuneix diàriament en milers de llocs), el tornem a reivindicar amb constància i amb orgull com a servei públic, tinc la impressió que provoquem sovint una desconfiança de la qual no som mereixedors. Però això no és nou, el teatre ha tingut sempre enemics entre els poderosos i els mercaders, però també sempre ha tingut amics i seguidors que necessiten entrar en un d’aquests particulars edificis i sentir-se en una casa que els resulta molt propera, on han anat perquè els cal aquell silenci; la capacitat benèfica, curativa i revolucionària de la paraula, el reconeixement emocional d’un gest, el redescobriment imprevist d’una rialla fresca, la pietat d’una llàgrima o la indignació: l’emmirallament en un altre que et fa sortir de tu mateix. I tot plegat sempre en presència dels altres, acompanyat dels altres. 

Amb tot això al cap i amb moltes altres coses, i, com tothom, amb profundes limitacions, hem confegit la nostra temporada 2012-2013, que oferim a cada ciutadà amb la intenció de fer comunitat i de continuar fent-ne. Per ajudar a fer-nos passar la por. Potser en altres aspectes, el teatre de vegades no ha estat a l’alçada del que ens passava. En això, sempre.

Font: Teatre Lliure