Tarradellas, arribar i moldre

14.07.2017

El 23 d’octubre del 1977, Josep Tarradellas aterrava a Barcelona com a president de Catalunya i cridava performativament el famós Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí! Ara, la Diputació de Barcelona celebra els 40 anys del seu retorn amb una exposició a l’edifici de Can Serra que recorda la seva figura, no només al capdavant de la Generalitat, sinó també de la mateixa DiBa, que va presidir, paral·lelament, fins al 1980.

Josep Tarradellas al balcó de la Generalitat | 40è aniversari del retorn del president Josep Tarradellas

La Catalunya d’avui, pendent de celebrar un referèndum d’autodeterminació l’1-O, ha canviat molt, però no la podem concebre ni entendre sense la construcció simbòlica hereva tant de Tarradellas com de Jordi Pujol, la seva trajectòria política i el seu sentit d’estat. Són dues ombres que encara ens embolcallen, sinònim de pactes i negociacions amb el govern de l’Estat, que a diferència d’avui fructificaven. No oblidem que el que va aconseguir Tarradellas l’any 1977 fou excepcional: el restabliment de la Generalitat quan la Transició democràtica amb prou feines començava, amb l’aprovació de la legalitat espanyola que ara, 40 anys després, pretén impedir la celebració del referèndum. Per què se’l van escoltar?

Primer posem-nos una mica més en context: Tarradellas ja presidia la Generalitat des de l’exili, des del 1954, i tenia contactes a la Catalunya franquista que l’ajudaven mínimament a mantenir-ne la gestió i a assabentar-se de les circumstàncies sociopolítiques del país. Va tornar el 27 de juny del 1977, a Madrid. Tot i que ja s’havien organitzat temptatives anteriors, amb Milián Mestre i Andrés Casinello com a intermediaris de Fraga i Suárez, la sorpresa va ser majúscula. Manuel Ortínez, empresari tèxtil, i Carles Sentís, dirigent d’UCD a Catalunya, foren decisius en aquella operació tornada. Tarradellas venia disposat a acordar una nova legalitat, però s’havia d’entendre tant amb Súarez com amb la resta de partits catalans. Dit i fet: tres mesos després, amb el famós reial decret del 29 de setembre, l’Estat acceptava restablir la Generalitat, que va poder assumir les primeres competències abans i tot de l’aprovació de l’Estatut.

Al marge de les habilitats polítiques de Tarradellas, hi ha tres raons que expliquen per què llavors la negociació amb l’Estat no sols va ser possible, sinó rapidíssima, i actualment no hi ha manera de consensuar un referèndum sobre el dret a decidir. La primera, naturalment, és que l’any 1977 Catalunya volia l’autonomia, no pas fer una consulta vinculant sobre l’autodeterminació, i la segona, que hi havia una unitat molt més transversal entre els partits catalans. La tercera és que tant Suárez com l’incipient rei Joan Carles tenien assumit que, per poder consolidar la democràcia a l’Estat, era indispensable tenir solucionada la qüestió catalana. La recuperació de la Generalitat, l’única institució que persistia com a filla de la legalitat republicana, estava carregada de simbolisme i d’esperança.

Des de la legitimitat que li atorgava la doble presidència, Tarradellas va dirigir un executiu d’unitat entre el 1977 i el 1980 que va mantenir relacions bilaterals amb el govern de l’Estat. Al començament del seu mandat, Josep Pla el va advertir: “Es trobarà davant de la creació del mateix que hagué de fer Prat de la Riba. No s’equivoqui”. Justament, Tarradellas reivindicava el polític de la Lliga Regionalista com a referent al costat de Macià i Charles de Gaulle, amb qui se l’acostuma a comparar per la frase Je vous ai compris adreçada al poble algerià.

Josep Tarradellas, conseller primer, en una visita a la Fàbrica n. 1 de Badalona (Publicada a La Humanitat 01-09-1936), 31 d’agost de 1936

Opinions sobre el president

L’exposició de la Diba, “Tarradellas. La legitimitat d’una doble presidència (1977-1980)”, que es pot visitar fins al 30 de novembre a Can Serra, s’aproxima a les circumstàncies que van permetre l’esdeveniment clau de la Transició espanyola i explica com, a partir d’aleshores, la Generalitat de Catalunya va començar a caminar. Miquel Roca i Francesc Martí destaquen el gran sentit institucional, el sentit d’estat, que tenia, mentre que Joan Josep Folch no té dubtes a l’hora de definir-lo com “l’home d’estat més important que ha tingut Catalunya al segle XX”. Montserrat Catalan, que fou la seva secretària durant més de deu anys, ressalta la capacitat que tenia de posar-se al lloc del seu interlocutor. Era una persona amb una idea molt clara, tal com l’expressa Josep Maria Bricall: respectar i fer-se respectar. I que predicava amb l’exemple.

En el marc d’actes programats al llarg de l’any per commemorar el 40è aniversari del retorn de Tarradellas, el passat 7 de juny, el Monestir de Poblet va acollir el seminari “Memòria d’una determinació”, organitzat per la DiBa i l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, amb la presència de ponents com Jordi Casassas, Pelai Pagès, Josep Lluís Martín Ramos, Carles Santacana i Joan Serrallonga, entre d’altres. Trobareu més informació sobre aquestes intervencions en aquest enllaç i sobre la resta d’activitats previstes fent clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Dues prèvies: 1a) parlem amb propietat: el referèndum de l’1 d’Octubre no és pas sobre el “dret a decidir”; és un referèndum d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya. 2a) El “je vous ai compris” de De Gaulle no s’adreçava pas “al poble algerià”, sinó als pied-noirs. I, afortunadament, després els deixà a l’estacada. No és precisament una actitud a reivindicar, vaja.

  2. I ara anem al cor de l’afer: d’acord que, en termes de legitimitat jurídica, és molt important demostrar que la Generalitat fou restaurada abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. És això, el que es reivindica avui. Ara: si Tarradellas fou instal·lat per Suárez, i amb mitjancers tan poc sospitosos de ferms patriotes catalans, ni tan sols d’antifranquistes, això fou pel característic curtterminisme de la política espanyola: traguem-nos el problema de sobre com sigui, i d’aquí quinze dies ja veurem. I el problema era que al Principat havia guanyat l’esquerra, i el postfranquisme havia punxat. Posar-hi Tarradellas anul·là hàbilment aqueixa victòria. Aquest fou el paper històric de Tarradellas. Aquest, i coses pitjors. Tant políticament com nacionalment, reivindicar Tarradellas, tant avui com ahir, només té sentit des del punt de vista del Pont Aeri.

  3. Jo era a la plaça de Sant Jaume, el vespre del 23 d’octubre del 1977, i em va entristir profundament sentir-me interpel·lat, públicament, com a “ciutadà de Catalunya”, en clara substitució del normal gentilici “català”. Us imagineu que, a Madrid o a París, el president de l’Estat (o del govern) s’adrecés als seus conciutadans evitant de dir-los “¡Españoles!” o “Français!”? Oi que no? Vol dir que, d’ençà d’aquell dia, no som catalans? O el futur president -aconsellat, potser, pel PSUC- va tenir por que la meitat dels qui l’aclamaven no se sentissin interpel·lats? Vam començar malament. Després va venir la redacció “consensuada” de la Constitució, redactada sota l’atenta mirada dels militars franquistes. I l’Estatut que se’n derivava. No cal dir que jo no vaig votar ni una cosa ni l’altra. No m’asseguraven la solució de la plurinacionalitat de l’Estat ni el respecte efectiu de les llengües i cultures no castellanes, etc. “De aquellas lluvias vinieron estos lodos”, diuen els castellans. I aquí estem, a punt de celebrar un referèndum “il·legal” i girar full, finalment, a una etapa de postfranquisme vergonyant. Catalans: visca Catalunya!

  4. És el que tenen les reformes: no s’acaba de fer net. Amb maniobres interessades com la tornada d’en Tarradellas (que així resolia un futur personal incert, i barrava el pas a l’ascens de l’esquerra catalana), el franquisme ha perviscut, a Espanya, fins avui. ¿Ens hem d’estranyar que, avui, 18 de juliol de 2017, apareguin a les parets del país uns cartells que semblen del 18 de juliol del 1936? ¿Repetirem el Sis d’Octubre del 1934 (amb el govern a la presó, i l’autonomia cancel·lada) per caure, al cap de poc, com al 1936, en una enèsima guerra fratricida? Espero que no. Hem de creure que l’Europa comunitària no permetrà un aixecament militar, a Espanya, però no ho hem de donar per segur…