Tarda a la piscina

29.08.2012

Juliol. Una altra tarda del xafogós estiu.

Com cada dia estic a la piscina. Estenallada, tant llarga com sóc, sobre el repeu que voreja i emmarca l’aigua.

La pell nua em tiba. Està resseca, a punt d’esberlar-se. Tinc els ulls tancats i les orelles obertes. Sento i escolto tot el que passa al meu voltant. El tritlleig de les campanes. En compto fins a cinc. Aviat el cel rogenc s’empassarà el sol radiant.

Metòdicament, sense cap norma prefixada, a la banda dreta s’instal·len les dones, i en l’oposada els homes.

Drets, damunt la gespa, en la part on la piscina és més fonda, els homes d’edat. Tots amb banyadors amples i per sobre dels genolls, els braços fent nanses, parlant de política i de futbol. Furtivament a algun d’ells, se li escapa una ullada libidinosa cal als escots sinuosos i generosos de les jovenetes.

El grup de joves, mig ajaguts, humits, entren i surten de la piscina. Es llencen de cap amb els braços per endavant per obrir-se pas a l’aigua. Surten fent burla a l’escaleta i clavant el cul a la vorada. S’espolsen les gotes talment com gossos recent rentats. Bromegen amb les seves congèneres, amenaçant-les de fer-les-hi la vaca i llençar-les dins l’aigua.

Les mares joves, totes arrombollades al voltant dels seus petits, que amb els seus casquets de colors, semblen papallones en busca del nèctar diví.

No suporto les mares que llepen els xumets dels seus bebès quan els hi cauen al terra, ni que pretenguin treure la sal de les patates xips amb una llepada seva.  Que no saben que la seva boca està plagada de microbis?

Les dones velles, més tapades, amb banyadors complets, que premin les carns, intentant desafiar la força de la gravetat que les empeny avall. Alcen la veu per poder pal·liar les incipients sordeses. Comenten les darreres novetats de l’àmbit familiar i repassen els avatars dels famosos.

Mig endormiscada, m’arriben els esquitxos de la mainada que es llença a la piscina. Són petites gotes com de pluja fina.

Un brètol em tira aigua per sobre l’esquena. Em ve una esgarrifança, però s’agraeix perquè em refresca.

Ben mirat, estaria millor a la riba del riu. Estirada en unes roques, escoltant l’aigua lliscar amb un soroll natural; No el broll metàl·lic i inexpressiu de l’aixeta de la piscina que reomple l’aigua que es va perdent.

De cop sento un pessigolleig a l’espatlla i veig una marieta que es passeja tranquil·lament, amunt i avall, clavant-me les seves potetes com petites injeccions electrificants. La primera intenció és esclafar-la, però de cop sento una veueta que em diu:

-Vols ser amiga meva?

Una marieta que parla?, i a més, l’entenc!

Però no veu aquesta ximpleta que soc una sargantana i que me la puc cruspir.

I d’una embranzida de cua, la faig saltar de dalt a baix.

Queda de potes enlaire. Sis filets ballant desesperadament que li fan voltejar la closca. Un capet com el cap d’una agulla de cap, que crida socors i em demana ajuda i implora misericòrdia.

D’això jo no en tinc, però almenys sé el que és, no com un vailet que passa a prop i li clava la seva xancleta, que porta a retaló, i l’aixafa.

Aixeca el peu. La petita marieta ha quedat premsada.

Jo m’amago en una petita escletxa, esperant que passi el perill.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. D’aquest conte m’han agradat dues coses. La primera la descripció precisa i justa d’un entorn tant comú com ho pugui ser el d’una piscina as l’estiu. De segona -i la més important- el cop d’efecte del final del text: No és una dona la que parla, sinó una sargantana! Aquest final no me l’esperava i ha estat una divertida sorpresa.

  2. Un conte molt refrescant!! La descripció molt encertada i divertida i el final inesperat i divertit!

  3. M’ha agradat el vocabulari que has fet servir. Molt descriptiu i un final original. Enhorabona.