Tarajal, les clavegueres de l’Estat a la frontera sud

15.01.2017

El 4 de febrer de 2014, a la platja de El Tarajal de Ceuta, 15 persones van morir ofegades en l’intent de travessar nedant la frontera que separa Espanya del Marroc. Segons la versió oficial, amb el ministre d’interior Jorge Fernández Díaz com a màxim responsable, l’actuació de la Guàrdia Civil va ser, literalment, “impecable”. La mateixa conclusió a la qual va arribar la jutgessa titular del Jutjat d’Instrucció número 6 de Ceuta, María del Carmen Serván, després d’arxivar la causa contra 16 agents de la Guàrdia Civil acusats d’homicidis imprudents la nit dels fets. Ahir es va poder veure per primer cop per televisió, al Canal 33, un documental que desmunta el relat oficialista de dalt a baix: Tarajal, creat per Xavier Artigas i Xapo Ortega, els mateixos autors del documental Ciutat Morta.

Entre testimonis de supervivents, enregistraments de la nit dels fets i l’opinió de diversos experts, Tarajal ens porta a la conclusió que la nit del 4F es va produir una violació dels Drets Humans i que els seus responsables han quedat impunes. Es tracta d’una crònica de com el poder polític i el sistema judicial van treballar conjuntament per ocultar la veritat davant de l’opinió pública i seguir mantenint la frontera de Ceuta i Melilla com una zona al marge de la llei.

El quid de la qüestió? Les bales de goma. Tal com expliquen els especialistes entrevistats, no existeix protocol per a l’ús d’aquest tipus d’armament contra persones que són a l’aigua, perquè es tracta d’armes amb molta potència i poca precisió, pensades originalment per a entorns militars. Si la versió oficial va negar des del començament l’ús d’aquests mètodes, una gravació anònima que mostrava els agents disparant bales de goma contra el mar va obligar el mateix Fernández Díaz a rectificar.

És especialment atroç escoltar la segona línia argumental en defensa de l’actuació policial -que contradiu sense cap mena de vergonya la primera- de la veu de l’exministre d’Interior. “Els agents pretenien marcar una línia imaginària que indiqués on era la frontera”. Disparant bales de goma a l’aigua en plena matinada, sense un sol raig de llum. Ni tan sols l’infinit cinisme de Fernández Díaz pot ocultar la feblesa d’aquesta explicació, i el seu llenguatge no verbal -titubejant, canviant el to de veu- ho diu tot. En canvi, l’Aziz, un supervivent que va ser a l’aigua aquella nit, sona més contundent quan explica que “aquesta gent no disparava cap a una altra banda, disparaven directament contra les persones que eren a l’aigua, i és així com la majoria es van ofegar”.

Deconstruir la impunitat

Tarajal repeteix fil per randa els mecanismes de Ciutat Morta. No tan sols la vocació és la mateixa, també es calquen els recursos estilístics per tal d’establir una continuïtat formal quasi absoluta entre els dos documentals. En altres paraules, encara que l’objecte de la investigació sigui diferent, ens trobem davant la segona entrega d’una sèrie que té com a tema de fons la impunitat de l’Estat. Però la repetició no és neutra, sinó que aconsegueix generar un efecte dramàtic i polític: treure el focus de les situacions concretes i posar-lo en la corrupció generalitzada del sistema.

La principal virtut del documental és la seva meticulositat. Seguint el relat, ens sentim com un investigador que va recollint totes les peces del cas fins que encaixen a la perfecció. Les explicacions són clares, els testimonis contundents, i el discurs oficial acaba completament desmuntat. Gràcies a aquesta metodologia policial, Tarajal aconsegueix generar una indignació sòbria i informada, que gairebé mai neix del sensacionalisme, sinó d’una argumentació freda i ben construïda.

Tot això no aconseguirà impedir la mateixa objecció banal que es va fer a Ciutat Morta: que es tracta d’un documental de part. Tampoc ajudarà l’estratègia de difusió que se n’ha fet, completament lligada a la bombolla política de Podemos i els “comuns”, que ha fet circular un vídeo promocional del documental fet per Marta Sibinadiuptada d’En Comú Podem al Congrés. El vídeo s’acosta al milió i mig de visites a YouTube i és una repetició-homenatge a les mateixes estratègies que Sibina ja va fer servir quan era al capdavant de la revista Cafè amb Llet juntament amb Albano-Dante Fachín. Descartem la possibilitat d’un debat imparcial al voltant de la pel·lícula des d’ara mateix.

Però es tracta d’una crítica excessiva. Tots els documentals són “de part” i, tal com s’indica al final del film, les instàncies governamentals preguntades no van voler donar cap mena de resposta. Cal entendre que Tarajal no és un debat sobre la ideologia darrere les polítiques migratòries, sinó una investigació de les clavegueres de l’Estat. És obvi que el documental té un color polític que ha determinat la selecció dels entrevistats, però la seva excel·lència rau a saber mantenir els fets a l’epicentre de la narració. El que es denuncia, per damunt de cap altra cosa, és una mentida i el sistema que l’ha fet possible.

El documental acaba amb una sensació amarga que apunta cap als límits del periodisme. Sense el poder d’un Estat al darrere, esdevé impossible provar de manera irrefutable el que va passar la nit del 4F. Però l’estrena de Tarajal coincideix amb una nota per a l’esperança: L’Audiència Provincial de Cadis a Ceuta ha reobert el cas gràcies als recursos presentats per diverses ONG i es reprendrà la investigació. Encara és possible, doncs, que l’escrutini públic aconsegueixi canviar el final de la història.