Tano Pisano. La lírica secreta de les coses

Gerard Prohias ha publicat ‘Tano Pisano. La lírica secreta de les coses petites’ el desè volum de la col·lecció Galeria de Personatges, editat conjuntament per l’Ajuntament de Palafrugell i la Revista de Palafrugell. Els lectors de Núvol coneixen de primera mà el cas d’aquest pintor italià, que va veure el seu Mural de la Pau vetat pel rector de Palafrugell. Reproduïm aquí un capítol del llibre de Gerard Prohias.

En el magnífic catàleg editat en ocasió de la mostra pictòrica de Pisano Peix a l’Accademia degli Arti de Florència, hi ha un text bàsic i clarificador de tot allò que és l’art per a Tano Pisano: Sono pittore: Punto e basta!. Sense cap ànim d’exageració o d’una canonització prematura, crec que aquest text fragmentari i simple, dóna resposta a moltíssims dels interrogants que assetgen l’art d’avui mateix. En unes poques línies, Pisano dóna resposta alhora que interroga, exclama, incita i excita, provoca i convoca. Fascina la frase del títol, dita per algú que emula els renaixentistes. “Sóc pintor, i punt!” Bàsicament, en aquest text, Pisano embesteix contra aquells que proclamen la mort de la Pintura. Com si els nous llenguatges apareguts darrerement poguessin anatemitzar-la. Incideix també en el supòsit intel·lectualitzant (i aberrant alhora) que tothom pot fer art, entenent que la tècnica no és necessària. No cal que us digui que els qui defensen aquest supòsit són tan fútils com els qui en veure una obra de Miró o Tàpies exclamen la seva ignorància dient que també ho poden fer ells, o encara pitjor, que també ho poden fer els seus fills, en un intent absurd i ridícul de menysprear aquests artistes. Amb la literatura o la pintura, tothom s’hi veu en cor. És com si tothom en dominés la tècnica; tothom sap deletrejar frases damunt el paper o gargotejar-hi alguna línia maldestre. “Si tots som artistes, per què Louis Bourgeois ven una obra per 10 milions d’euros, i un mecànic o  un fruiter no?”

Incideix també Pisano en diversos temes que personalment m’interessen moltíssim: la tradició i el nacionalisme cultural. Coincideixo plenament amb Pisano que no podem fer res, o que podem fer ben poc, si no hi ha la tradició al darrere. Un no pot escriure una frase pretesament literària obviant tots els qui l’han precedit en l’ofici; en la seva cultura, és clar, i a poder ser, també en alguna altra. Imagineu-vos un poeta, sol a casa, davant el paper o la pantalla en blanc, temptant d’escriure un o altre vers lliure ben underground, ben contemporani. Sol, no podrà. Us ho ben asseguro. Necessita buscar a la bossa imaginària on hi ha tots els poemes que ha llegit mai, i fer-ne ús. Si més no, saber que els té al darrere. Si escriu en català, no podrà deixar de banda Ausiàs March o Josep Carner, per molt llunyans que li quedin. No podrà (o bé no hauria de poder) deixar de banda el seu cànon. O bé, sí que podrà, però segur que “no farà res de bo”, que deien abans els professors dels alumnes capsigranys. Què hi guanyem, no ja respectant, si no almenys sí tenint en compte la tradició? De bon principi, no fer el ridícul, pretenent com a noves i nostres alguna de les innovacions del passat llunyà. D’altra banda, estudiant la tradició, aprendrem moltes coses de ben segur. L’ofici, primer de tot. I després ja trobarem el camí individualitzat que tothom cerca. Qualsevol artista necessita de la seva tradició, bé sigui per venerar-la, capgirar-la, atonyinar-la, anorrear-la, ignorar-la o bé sodomitzar-la. En tot cas, obviar-la no; perquè existeix i és seva, la porta com una pallarida en una traç de la seva informació genètica d’escriptor.

“La pintura és tradició i memòria”. “La tradició d’una pintura nacional negada per un internacionalisme d’avantguarda que pretén ell sol representar la nostra època. No sóc un penós nacionalista, però culturalment sí.” Frases magnífiques, lúcides, transparents. Per a la fi arribar a l’essència. Corprèn la senzillesa de la frase, per la seva profunditat: “Les ganes i el plaer de pintar una poma. Heus aquí el resultat!”. Perquè després de tot, allò que de veritat sedueix un artista és l’execució continuada del seu ofici.

Pisano, gran amic de Josep Martinell (el pintor i escriptor palafrugellenc), explica en un text inèdit (que he tingut el plaer de traduir maldestre de l’italià) que van visitar plegats, també acompanyats pel pintor Eduard Bigas, una exposició de Josep Clavé a la Sala Gaspar de Barcelona. Comentant aquella visita, m’explica la seva admiració per Clavé enfront de Tàpies: “La pintura de Clavé és catalana, la de Tàpies pot ser de qualsevol lloc”. I torna a fer esment del nacionalisme cultural com una estació necessària de la qual partir a l’hora de crear. La gran lliçó d’assolir l’universal a partir del fet local; una història i uns arguments coneguts. Artistes com Clavé o Miró només poden ser catalans, perquè amb la seva pintura desenvolupen el relat d’un país, el nostre.

I és en aquest punt que en Tano refereix una i altra vegada la seva procedència cultural: “Sóc mediterrani, no ho puc evitar. M’interessa tot allò que el Mediterrani ha creat, la seva cultura, la seva gastronomia, la seva forma de ser.” En aquest sentit, m’atreviria més que de la Mediterrània, a parlar de mediterraneïtat, una forma singular de ser al món.

L’arc geogràfic que va des de l’Empordà fins a la Toscana és possiblement l’arc més bell del món, del nostre món conegut, si més no. Un lungo mare, una corniche marítima que va de ponent a llevant: l’Empordà, la Provença, la Ligúria i la Toscana, com dèiem. A més de compartir un seguit geogràfic, aquests territoris compartim també una cultura; diria que tenim sobretot un mateix substrat lingüístic i gastronòmic. Del tema lingüístic, anomenarem només que el provençal ha influenciat tant el català com el toscà, base de l’italià actual. De la gastronomia, cal només anar de l’almadroc medieval al pesto genovès; del suquet a la bullabesa, passant pel cacciucco de Livorno; dels carquinyolis amb garnatxa als idèntics i sienesos cantucci con vinsanto. Tano Pisano coneix millor que ningú aquests substrats que deia. El nostre pintor és també un magnífic cuiner. Els que hem pogut gaudir de les seves receptes ho podem confirmar sense cap mena de dubte. És, és clar, com no podia ser d’altra forma, un gran cuiner italià, que procura com pocs pel producte local on viu, en aquest cas, pel producte empordanès.

Si en algun paràgraf posterior conclourem que els italians mantenen amb la bellesa una relació íntima i continuada, no serà balder concloure també que la mateixa relació particular mantenen amb la gastronomia. Quan algú va inventar el quilòmetre zero, en alguns indrets d’Itàlia se sorprenien d’una ocurrència que en aquell indret es practica ja de forma habitual. En el seu cas particular, la gastronomia forma part de la seva formació cultural i professional. No és tan sols un artista que cuina. És un artista i és un cuiner. Quan durant els anys 70/80 va decidir evitar la comercialització pictòrica dels marxants i les galeries, va trobar inevitablement la sortida professional als fogons, exercint l’ofici de xef amb un èxit inusitat.

A Copenhague, Pisano treballava fent classes a l’Acadèmia de Belles Arts i com a dissenyador a l’Illum Bolighuset, un magatzem de mobles i objectes decoratius, el més important del país. Però en quant va descobrir la singularitat estètica i geogràfica d’un refugi forestal ben concret, va trobar l’espai adient per idear i muntar el seu projecte gastronòmic.

El Den Gule Cottage va ser el restaurant que durant cinc anys va regentar Pisano a Copenhague. En una platja balneària al nord de la capital danesa, dibuixada i transformada pel cèlebre dissenyador Arne Jakobsen; en un edifici de fusta construït a finals del segle XIX per l’arquitecte Gottlieb Bindesbøll, patrimoni nacional de Dinamarca. Abans que Pisano l’ideés, en creés la carta i en fos el xef, era un simple refugi on poder prendre-hi una beguda calenta. Amb ell al capdavant dels fogons, va esdevenir un restaurant de molt prestigi –encara ara ho és- on Pisano defensava una carta de producte fresc i unes bases de tradició bàsicament mediterrània. Pisano coneix a la perfecció les cuines italiana i francesa, i la danesa, òbviament. Ha treballat amb cuiners de França, Dinamarca, Itàlia i Japó. Com amb la seva pròpia doctrina estètica, la seva cuina defugia l’avantguarda radical: “La novetat per la novetat ens redueix al no res”. Gràcies a la seva creativitat, el Dan Gule Cottage va esdevenir el millor restaurant de Dinamarca. El seu nivell va assolir tanta alçada que va rebre el màxim reconeixement gastronòmic escandinau d’aleshores, el que actualment equivaldria a les estrelles Michelin. Algú com el tennista Björn Borg era capaç de travessar el canal que uneix Copenhague i Malmö només per anar a gaudir de les delícies gastronòmiques que el nostre cuiner ideava de forma incansable. També el freqüentaven la princesa Benedicta i la Reina de Dinamarca.

Però la seva vocació mediterrània no era tan sols gastronòmica. És també vital. Les circumstàncies el van portar a la Provença, a Avinyó, on va crear un nou projecte de restauració, en un local antic que va transformar de dalt a baix, com no podia ser d’altra manera. En va dissenyar des del mobiliari a la papereria de les cartes; veient-ne alguna fotografia, n’he pogut apreciar el concepte: un local totalment à la manière de Pisano.  Situat a la bellíssima Place des Carmes, el Kathiuska (era també el nom de la seva filla danesa) s’omplia de comensals per gaudir d’una carta que variava diàriament, producte de la seva investigació encuriosida i constant. Però la vocació artística va insistir amb tanta vehemència que va aterrar a l’Empordà amb l’objectiu únic de la pintura. Fins avui.

Dèiem que Pisano és un defensor ferotge del nacionalisme cultural. Les coses han de ser d’on són. I s’ha de conèixer d’on són, perquè si no estarem creant un art internacional sense cap substrat definit, o sigui, sense a penes arrels i per tant de ràpida i fàcil erosió. La cuina internacional només acontenta els qui cerquen un plat comestible, no pas un acte cultural. Pisano defensa també el nacionalisme gastronòmic: els productes han de tenir el gust del que són i el gust d’allà on són. Perquè són: nosaltres.

Referent a tot el que expliciten els paràgrafs anteriors, direm que el recuit i la ricotta -productes gairebé bessons-, resumeixen perfectament la metàfora del que volia dir: un migdia d’aquest hivern passat, en Tano i la Blandine em conviden a casa seva i allí en Tano m’hi ensenya el llibre de cuina que prepara. Un llibre que a hores d’ara ja deu ésser a punt de sortir al carrer, amb fotografies magnífiques, receptes acurades i exactes i alguna il·lustració seva impecable. En Tano ha volgut recuperar un producte absolutament empordanès com el recuit, treure-li la cotilla de la mel i el sucre (“I catalani, sempre il ricuit con miele, sempre la miele“, se’m lamentava un dia) i usar-lo a la manera que els italians usen la ricotta; o sigui, amb tot i per a tot. Però el desig de Tano, a més de ser un reconegut homenatge a la nostra gastronomia, vol ser també un homenatge al nostre país empordanès. Curós com és amb tot el que fa, ha volgut conèixer de primera mà tots els recuits artesanals que es fan i desfan a casa nostra, de Fonteta a Corçà, és clar, però també passant per Ullastret, Siurana, Serra de Daró o Parlavà, o per qualsevol altra llogarret on algú s’escarrassa a fer recuits de la forma que s’han fet sempre. És una altra demostració d’amor a l’Empordà. Gràcies.

I si passem de la gastronomia a les seves pintures, ja en algun altre paràgraf he escrit que quan un és davant de l’obra de Tano Pisano, allò que veu és una obra artística, sí, però també és una altra cosa. Els seus olis o aquarel·les ens remeten a algun matís primigeni, fundacional.  Sense figurar-hi explícitament, descriuen amb parsimònia i exactitud la llum de les nostres badies, la claror dels escumalls que arriben des de ribes properes. I ens els presenta embolcalalts sovint amb un nom tan simple i rotund com Mediterrani. Un mot de pronúncia evocadora i perfum de posidònia. Un mot que usa freqüentment i la boca se li omple amb orgull i emoció.

Una mirada epidèrmica damunt l’obra de Tano Pisano, podria confondre’n la temàtica amb un mer decorativisme fútil i transparent. Les roselles, els llimacs, els gerros, les sardines, etc. Però, ben al contrari, ens trobem davant d’unes figures que contenen essències ben intenses. Apel·len a la mediterraneïtat, a l’humanisme que ens bressola des que Ulisses va tornar a Ítaca desafiant els designis dels déus, minúscul i alhora valent. Una predisposició treballada per la bellesa –amb una evidència ben italiana!- s’alia amb la voluntat d’uns continguts clars i distints, d’una civilitat madurada a la llongada de la nostra mar. El fons i la forma  s’esforcen a assolir una obra que esdevé  despullada de tota ornamentació; tan bàsica, diríem, tan necessària com el pa i el vi. És la defensa aferrissada de tot un món, i amb ell, de tota una ètica.

Per a Pisano, el Mediterrani és una cosa ben íntima: la seva mare és d’origen grec, ell és italià i viu a Catalunya de forma premeditada -podríem dir. Les ribes del Mediterrani conflueixen en ell, de llevant a ponent. A la manera de la Divina Comèdia (filla de les dues tradicions que ens han fet néixer: la clàssica i la cristiana), en Tano Pisano s’evidencia allò tan diàfan que darrere de tota estètica hi ha una ètica, i viceversa.

Ja sigui atrapant l’excelsa dolçor d’una gamba o la carnalitat bellíssima d’una flor, les obres de Tano Pisano contenen una civilització ben fecunda i ben nostra,  es cabussen en una mar ben propera. Sí, són una gamba o una flor, és clar, però també són una altra cosa: nosaltres. La Mediterrània.

En tot el tramat artístic i domèstic que es mou a l’entorn de Tano, hi ha algú imprescindible i que tots els qui el coneixem sabem de la seva idoneïtat i necessària presència: la Blandine Pellet, la seva companya. Francesa de la Provença, participa de la vida ciutadana de Palafrugell i s’engresca amb tot allò que representa una cosa positiva per a la vila. D’aspecte tant francès com dèiem que en Tano té l’aspecte italià, fa de plaça Nova el seu àmbit. Del carrer de Sant Ramon on viuen a la plaça, i de la plaça al Mercat. I és aquí on esmentaré la concorreguda frase que explica que al costat (i no pas al “darrere” com se sovinteja a dir) de tot gran home hi ha necessàriament una gran dona. Va arribar amb ell a Llafranc, des de la Provença. La Blandine, imprescindible en el muntatge de les seves exposicions. Tant -diria- com a la seva vida. Com la pròpia Mediterrània.