Tancar un museu

16.09.2012

És divendres a la tarda, m’arribo fins al Museu Barbier-Mueller d’art precolombí, al carrer Montcada, amb la idea de quedar-m’hi fins a les set de la tarda, moment en què el tancaran definitivament. Al llarg de la vida he tancat, de matinada, alguns bars, però mai se m’havia acudit de tancar un museu.

 

Màscara de ceràmica, estil llama. Calima 1.200 a.C. Museu Barbier Mueller

 

L’entrada al museu em costa 3,5 euros. Tancar un bar m’hauria sortit més car, segur. La noia que em ven el tiquet em diu que és el seu últim dia. Ella i tretze treballadors més se’n van al carrer. “Només es quedaran un parell de conserges”, diu.

Aquesta col·lecció, encetada per Josef Mueller (1887-1977) cobreix totes les zones de l’art precolombi, des de Mesoamerica fins als Andes del Sud, passant pel Carib i l’Amazònia. Ara marxa de Barcelona perquè els actuals propietaris la volen vendre a un preu abusiu que el consistori s’ha negat a pagar. Una part important del fons ja s’ha traslladat a París, on s’ha de subhastar, però encara sóc a temps de veure algunes peces de valor inestimable.

 

Col·lecció Barbier Mueller

 

Mentre em passejo per les sales fosques del Barbier Mueller, il·luminades aquí i allà amb raigs esparsos de llum zenital, penso que és un miracle que aquestes peces de ceràmica hagin sobreviscut en tan bon estat durant 2.500 anys. No s’explica si no és per un miracle arqueològic, perquè és inconcebible que una peça d’aquesta fragilitat hagi suportat la transmissió patrimonial de generació en generació durant tants segles. Totes aquestes canopes zoomorfes i collarets de petxina o estàtues antropomorfes devien quedar sepultades per alguna esllavissada o enterrades amb algun difunt fins que l’arqueòleg del segle XX les ha exhumat. “L’art sobreviu a les societats que el creen. És la cresta visible d’aquell iceberg que és cada civilització enfonsada”, deia Octavio Paz. Tenia raó. Després ve algun espavilat, intercanvia un encenser policrom en forma de serp per una mica de tabac. O compra un morter de pedra zoomorf amb quatre bitllets.

Fins ara, el turista que, errant pel carrer Montcada, es ficava al Palau Nadal pensant que entrava al museu Picasso es trobava, de fet, l’art primitiu que en bona part va inspirar el cubisme de Picasso. Després n’hi havia prou amb travessar el carrer i entrar al Picasso per fer un salt de 2.000 anys en la història de l’art. Ha estat un rar privilegi poder tenir aquestes dues col·leccions l’una al costat de l’altre tots aquests anys.

Cap a tres quarts de set, quinze minuts abans de tancar, entren dos periodistes amb una càmera i un micròfon de BTV. Han tingut la mateixa pensada: documentar el tancament del Museu Barbier-Mueller. El noi del micròfon em fa tres tres talls i em pregunta on és la deessa. “Quina deessa? No n’he vist cap aquí de deessa”. “Diuen que hi ha una deessa molt famosa”, insisteix.

Un segurata de Prosegur tanca una de les portes de l’exposició. Porta tres cadenats i anirà tancant tots els accessos a mida que el públic es vagi retirant. Mentre la noia de la càmera va agafant imatges de recurs, sento que el noi del micròfon pregunta al segurata si sap on és la deessa.

“Se’ls han endut tots ja els déus”, li contesta mentre tanca la segona porta amb el cadenat. “Aquí ja no en queda cap”.

@puigtobella

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Quin privilegi passejar-te per aquest museu poc abans de morir! La clausura d’un museu és molt més original que la inauguració.

  2. Retroenllaç: Museus que van i vénen (1): Qui ha plorat pel Barbier-Mueller? | embadalits