Tallem el pernil (lul·lià) amb la navalla (d’Occam)

22.02.2017

Albert Pijuan i Jaume C. Pons Alorda es citen a la llibreria Laie del CCCB per batre’s en duel. L’espectacle seria raonable si hi hagués en joc l’honor viril o es fessin servir armes blanques, com en totes les bones disputes medievals, però en aquest combat, delirant, dialèctic i marginal, sense música èpica ni perill de mort, només es branda una eina essencial: la inspiració lul·liana de Ramon lo foll.

Albert Pijuan i Jaume C. Pons Alorda en plena justa lul·liana | Foto: Francesc Ginabreda

Moderats per Damià Gallardo, Pijuan i Pons Alorda parlen de la vigència del pensador mallorquí 700 anys després de la seva mort. Té sentit, llegir-lo? El podem entendre? Personalment, ens interpel·la (pareu compte amb aquest verb, que està de moda)? Diu Pijuan: “Depèn”. I es fa un silenci. “És difícil ser taxatiu parlant de Llull. Tot depèn dels teus interessos”: místics, teològics, cientificològics, literaris, estilístics… I Pons Alorda afegeix que sí, que ens interpel·la perquè és un pioner, un fanàtic i “el gran pare de la llengua catalana”. Digui el que digui “ens ho fa passar de puta mare”.

Tant Pijuan, autor de Ramon Llull —ara i aquí—(Angle Editorial), com Pons Alorda, autor de la versión actual de l’Arbre exemplifical (Barcino), reconeixen la descarada voluntat adoctrinadora de Llull, però –adverteix Pons Alorda– “no ens el podem prendre d’una manera directa, perquè acabarem cremant heretges”. De fet, la gràcia de Llull és que “és com una espatlla de pernil que cadascú pot tallar al seu gust” (Pijuan), des dels teòlegs cristians fins als abanderats de la cultura nacional passant pels federalistes i els revolucionaris més o menys atzagaiats. A vegades, tanmateix, convé fer el tall amb navalla, la d’Occam, perquè la complexitat i la cripticitat d’algunes de les seves proclames, a desgrat de la seva inventiva (l’ars combinatòria, per exemple), ens indueixen a ser selectius, sobretot com a lectors contemporanis.

Sobre el sentit que té actualment el que deia l’autor del Llibre de les bèsties, Pons Alorda proclama que si en alguna cosa és ben vigent el pensament lul·lià, en aquest cas comparable al de Nicolau Maquiavel, és en l’art de la política i la guerra. Pijuan destaca que “va provar tots els gèneres” i que “va crear una llengua” amb un objectiu meridià: comunicar.

L’última qüestió que es plantegen és si Ramon lo foll va ser o no un fracassat. “Sí, va fracassar, però bé que avui estem parlant d’ell”, afirma Pijuan, i afegeix: “Per als seus hereus (conceptuals) no és un fracàs”. Pons Alorda és menys delicat: “Era un puto fracassat, però era el puto amo”. La gent somriu. “I és un fracassat perquè ningú l’entén, perquè 700 anys després TV3 li dedica aquesta sèrie horrorosa i perquè aquest aniversari coincideix amb el pitjor govern de Mallorca”.

Alorda mastega les seves  paraules, però no en té prou: “Va follar-se les ties que va voler i després es va il·luminar”. A continuació llegeix un fragment del seu llibre. I remata aquesta disputa sense sang amb una referència gastronòmica que nomes pot ser mallorquina: “Llull el que volia era menjar sobrassada”. I fins aquí hem arribat.

Al final, els combatents es posen una perruca lul·liana i es deixen fotografiar simulant una lluita física. Dos animals racionals disfressats. Es nota que arriba el Carnestoltes.