Swab 2016: el preu de l’art

5.10.2016

S’hi pot trobar cultura pop, denúncia social, autocrítica o, fins i tot, algú que treu a passejar la seva coliflor. Es tracta del Swab 2016, la fira d’art contemporani de Barcelona. El seu objectiu és oferir un espai on desenes de galeries consolidades en l’àmbit nacional i internacional connectin artistes emergents amb un públic col·leccionista de poder adquisitiu modest.

“Matrioshka ryot” de John Trashkowsky | Foto: Abel Lacruz

“Matrioshka ryot” de John Trashkowsky | Foto: Abel Lacruz

Swab té, a més, una considerable capacitat autocrítica: si bé la promoció de galeries i la venda d’obres és la innegable meta de tot plegat, la creació de diferents programes de comissariat independent i de conferències permeten introduir la reflexió sobre l’obra d’art i la indústria artística. I és que la crisi no només ha empitjorat les condicions laborals dels treballadors a l´ús, també ha convertit molts artistes en esclaus de la següent exposició, fira o biennal. És el preu que sovint cal pagar per exposar.

Amor Muñoz: «Hi ha tants esdeveniments que els artistes s’han convertit en workers del mercat de l’art»

Precisament l’artista gràfica mexicana Amor Muñoz presenta, en aquesta línia crítica, una fusió d’obra gràfica i performance a on posa de manifest l’alienació del treballador en les cadenes de muntatge i critica la fabricació en massa: «He volgut sotmetre el meu cos a l’experiència del treballador d’una fàbrica. Pinto cada cinc minuts objectes funcionals com microxips en aquarel·les, convertint-los en obsolets i inútils. També vull denunciar el que succeeix al món de l’art: hi ha tants esdeveniments que els artistes s’han convertit en workers del mercat de l’art».

Passadís del Swab 2016 | Foto: Abel Lacruz

Passadís del Swab 2016 | Foto: Abel Lacruz

 80€ el metre quadrat d’art

Existeixen altres fires de prestigi internacional adreçades al col·leccionista de mitjà o alt pressupost econòmic com Art Basel, Arco, Frieze o Armory, però un signe distintiu de Swab és la seva orientació cap a un públic de mitjans econòmics més limitats, persones que en general no gastaran més de tres xifres. Algunes galeries aposten clarament pel foment de l’obra d’art assequible: és el cas de la madrilenya La Fiambrera o de la barcelonina Degénero. La Fiambrera proposa peces que es nodreixen de la cultura pop del cinema, la televisió, la música o la publicitat; Degénero ha fet de l’estampació en roba el seu tret d’identitat.

Joaquín Rodríguez amb els seus dibuixos inspirats en el film El resplandor | Foto: Abel Lacruz

Joaquín Rodríguez amb els seus dibuixos inspirats en el film El resplandor | Foto: Abel Lacruz

Joaquín Rodríguez, un dels joves talents de La Fiambrera, explica que s’ha inspirat en icones de la cultura audiovisual dels anys 70 i 80 per als seus dibuixos, realitzats amb boli Bic negre i tinta vermella sobre làmina de dibuix: «La pel·lícula El resplandor ha estat la meva font d’inspiració, he volgut crear un conjunt de peces escabroses però elegants, macabres però netes». Pilar Cruz, de Degénero ediciones, se sent orgullosa del seu projecte: «Treballem amb artistes que tenen una obra molt personal i pels quals sentim amor. Les imatges s’imprimeixen digitalment sobre roba de cotó orgànic i les venem a 80€ el metre quadrat. L’art invaeix la vida quotidiana de la gent: menja o dorm amb la seva obra d’art».

Europa i la immigració, una denúncia de Carlos Martiel | Foto: Abel Lacruz

Europa i la immigració, una denúncia de Carlos Martiel | Foto: Abel Lacruz

Antònia del Río: «La meva era una proposta diferent, estava acollonida, però he arriscat i he guanyat»

No hi falten propostes que s’allunyen de l’apropiació d’icones de la cultura popular per oferir una obra més conceptual i intel·lectualitzada. La mallorquina Antònia del Río ha guanyat el premi IN/OUT del Banc de Sabadell amb un conjunt de peces que desenvolupen en imatges la història de la galeria Sicart: «Les ratlles de les meves làmines han estat fetes amb una màquina que dibuixa sola, inventada per l’Oriol Garriga. A partir dels àudios de la conversa amb en Ramon, propietari de la galeria, la màquina dibuixa de manera automàtica. La línia blava és la seva veu, la verda és la meva. La meva era una proposta diferent, estava acollonida, però he arriscat i he guanyat».

Antònia del Río, la guanyadora del premi IN/OUT | Foto: Abel Lacruz

Antònia del Río, la guanyadora del premi IN/OUT | Foto: Abel Lacruz

 

També hi ha hagut espai per a la ruptura de l’endocentrisme occidental: a focus on Magreb s’expliquen les dinàmiques culturals, artístiques i socials d’aquesta regió. No només mostren la duresa del dia a dia al Marroc, Argèlia o Tunis, sinó també la riquesa de talent i la creativitat de diferents tallers i col·lectius artístics. D’altres obres són clares denúncies: Carlos Martiel posa el focus en la immigració i John Trashkowsky ens recorda la lluita per la igualtat de la dona a Rússia.

En l’edició d’enguany, els dos mil cinc-cents metres quadrats del Pavelló Italià acullen 73 galeries amb obres provinents de 25 països. Els visitants recorren els seus passadissos de parets blanques tot mirant-se amb curiositat, admiració o incredulitat les obres que s’hi exposen. Tot plegat, un esdeveniment al qual s’hi afegeix la BCN Gallery Weekend, una iniciativa dels galeristes barcelonins que pretén donar a conèixer gran part de les sales d’exposició de la ciutat precisament a aquelles persones que no acostumen a entrar-hi.