Striptease, porno gai, dansa i humor

Pere Faura és un catxondo. Aquest cap de setmana hem pogut recuperar dues peces que el ballarí i coreògraf ja fa anys que gira, a L’Antic Teatre: Striptease i Bomberos con grandes mangueras. Grans títols. Dansa postmoderna, discurs i molt humor. I per fi un ballarí amb un cos real. Pere Faura s’ha de veure, faci el que faci.

La sala ens rep amb llum tènue i plena de fum, talment com si entréssim en un club de striptease. Pere Faura ja és allà, però no el veiem, mentre sona una suau música d’ambient, “not to interruptive” (com diria Tom Waits). Faura indica el tècnic que ja podem començar, i comença. Sona Annie Lennox i el seu Money can’t buy it, i Faura inicia una coreografia que ens pot resultar més o menys familiar, perquè compleix tots els clixés i requisits d’un striptease. La música és interrompuda en alguns moments, i la llum baixa de tensió, creant breus foscos. El ballarí enllesteix la seva coreografia, durant la qual ha anat movent una càmera disposada sobre un trípode. Després el ballarí parla (parla!) i ens explica el procés de creació. Imita a Semolina Tomic, la directora de L’Antic Teatre, que el va trucar per demanar-li que presentés quelcom (“una crrreatzión, una crrreatzión”… ens va recordar Agnès Mateus imitant a Tomic a Hostiando a M), i de seguida li va demanar un títol, una foto i un text. Faura va pensar en Striptease, títol que de ben segur portaria més gent al teatre, però després de llegir molts llibres i veure moltes pel·lícules sobre el tema es va adonar que tots els striptease duren una mitjana de dos o tres minuts.

El ballarí inicia llavors una mena de conferència ballada on reflexiona sobre el noble art de l’striptease, espectacle postmodern per excel·lència. En aquest tipus de manifestació artística què és més important: la dansa o la roba? Té la dansa suficient importància en un striptease? Quan algú mira un striptease, veu un cos o veu moviment? El sexe ens fa baixar, literalment, fins a la posició horitzontal, mentre que l’art ens eleva, ens fa transcendir. Tots els estereotips de gènere, sexe i patriarcat són presents en un striptease, que és l’essència de la postmodernitat: l’anticipació d’allò ideal versus l’aprehensió d’allò real. El mecanisme de substitució perfecte, on el símbol es converteix en referent. No volem realitat, volem la imatge de la realitat que tenim a la nostra ment. Quan anem al teatre, quina emoció, quina intriga… qui sap què ens trobarem? En canvi quan entrem a un club d’striptease sabem exactament allò que ens trobarem, i de quina manera ens serà presentat. I precisament per aquest motiu hi anem. I és que això no és bonic?

Faura apareix després màgicament a la pantalla que ha baixat al fons, dialogant amb nosaltres, espectadors, i amb un Faura que encara sembla més petit i insignificant, jugant amb la distància que agafem com a públic davant del pla general del teatre i el primer o primeríssim pla del cinema. Llavors comença la coreografia de nou, amb Demi Moore a la pantalla, protagonista de Striptease (Andrew Bergman, 1996), pel·lícula on una soferta mare soltera es dedica al noble art de despullar-se per tirar endavant el seu fill, veient-se involucrada en una surrealista trama amb un decrèpit Burt Reynolds. Moore a la pantalla, Faura a l’escenari, repeteixen la coreografia que hem vist abans, en un joc de miralls transgènere que és alhora viatge en el temps i transposició de llenguatge artístic.

Una tercera repetició de la coreografia té lloc, ara sense Demi Moore, amb Faura repetint la dansa mentre nosaltres veiem a la pantalla els espectadors que han sigut gravats la primera vegada, sense saber-ho. Les cares d’atenció, incomoditat, divertiment o sorpresa dels espectadors són impagables, i tots plegats riem, veient-nos reflectits en aquest mirall gens deformat. Striptease és una peça que Faura va estrenar el 2008 i encara va girant pel món. Entenem molt bé el perquè.

Bomberos con grandes mangueras

Finalitzada la primera peça, baixem tots a l’escenari, on ens col·loquem en rotllana per veure la segona part, amb un títol més que suggerent. Bomberos con grandes mangueras és una pel·lícula de porno gai, de la qual només sentirem l’àudio. Apologia de l’artificialitat del doblatge i la ridiculesa de les convencions, mentre sentim les terribles veus dels dobladors dient “joder!” com només ells saben fer-ho, apareix Faura amb un casc de bomber i un hula-hoop. “Bomberos con grandes mangueras”, diu la veu en off, i d’un diàleg de cortesia d’aquells que no diuen res passem a l’acció: una escena de sexe. Escoltada, i no vista, encara resulta més ridícula l’artificiositat de la cosa, i Faura hi afegeix la cirereta del pastís. Faura s’estarà uns 20 minuts “dále que te pego” amb el hula-hoop, fent girar el cèrcol de plàstic rítmicament a cops de maluc, mentre sentim les respiracions i els gemecs dels mascles que imaginem i no veiem. I aquí s’hi afegeixen Les Quatre Estacions de Vivaldi. Faura sua, manxa i va adoptant les diferents postures que marquen els cànons de la indústria pornogràfica, mentre es va girant lentament per tal que tot el públic, disposat en semicercle, pugui veure’l. Bomberos con grandes mangueras acaba bé, molt bé, amb una ejaculació espectacular en forma de cintes de gimnàstica rítmica. Brillant. I Pere Faura saluda, sombrient, exhaust i feliç, després d’haver suat la cansalada durant una hora.