Stefanie Kremser: “Barcelona (encara) no és un parc temàtic”

7.12.2012

Baixada de Santa Eulària / Tu la veres rodolar / D’un abisme a l’altre abisme / Per aquells rostos avall, / Dexant per rastre en les herbes / Un bell rosari de sanch”. Són versos violents de Jacint Verdaguer, citats a l’inici de la primera novel·la negra de l’escriptora, guionista i documentalista alemanya i brasilera Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) és la història d’una periodista que mentre escriu una guia alternativa de Barcelona col·labora amb la investigació d’uns assassinats que semblen imitar el martiri que va patir Santa Eulàlia, i amb què l’autora, que fa 10 anys que viu a la ciutat, denuncia els estralls de l’especulació immobiliària i el mòbing salvatge que pateixen alguns veïns del casc antic.

Stefanie Kremser participa demà dissabte en la taula rodona ‘Barcelona, capital del crim literari’, que tindrà lloc a la Biblioteca La Barceloneta-la Fraternitat a les 11.30h.

 

Stefanie Kremser | Foto Ana Portnoy

 

Podríem resumir el llibre en una piulada dient que “Carrer dels oblidats és Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, més assassí en sèrie, més rerefons de crítica social”. Però quedaríem curts… perquè en aquesta irada novel·la hi ha una protagonista femenina, periodistes a la trentena, amistat, humor, sexe i locals interessants, com en el clàssic modern de la Llucia Ramis… però també hi desfilen policies, mafiosos, okupes, taurons immobiliaris i d’altres homes sense escrúpols i un reguitzell de víctimes. Una colla de personatges amb què Kremser basteix una ficció que mostra el pati del darrere de “la millor botiga del món”.

El primer bassal de sang

Però comencem pel principi, pel primer bassal de sang. Carrers oblidats arrenca quan la periodista Anna Silber arriba per primera vegada a la ciutat amb l’objectiu, doble, d’escriure una guia alternativa i descobrir la terra de la seva mare, morta en un accident recent. El primer que es troba l’Anna quan el seu amic Rafael la recull a l’aeroport i la porta al seu pis, a Sant Pere Més Baix, és un mort. Un home que ha caigut daltabaix de l’edifici del davant i ha quedat esclafat contra les llambordes. Accident, suïcidi o crim? La façana de l’immoble està tapada per una bastida amb lona verda de cinc pisos i l’home té una ploma de gavina a la boca. Són les primeres pistes.

Però anem una mica més enrere, coneguem “la col·leccionista d’històries”. ¿Heu jugat mai a fer de detectius? Perquè l’Anna, curiosa de mena i amb antecedents familiars, ho farà. Filla d’un investigador privat alemany i d’una taxista catalana, des de petita que escolta i col·lecciona fragments de vides. Les dels casos dels seu pare i les dels clients de la seva mare, que sentia a taula, a l’hora de sopar. Una afició que l’acabarà empenyent a fer-se periodista, per poder continuar recopilant històries, i explicar-les. En aquest cas, serà una història violenta com els versos de Verdaguer, i li arribarà de la mà del nòvio del seu amic Rafael, el Quim, comissari dels mossos i encarregat d’investigar una sèrie de crims que inclouen el cadàver que es troba l’Anna només arribar a Barcelona.

El súmmum de la perversió

Narradora tot terreny, Kremser, que viu a cavall entre Barcelona, Alemanya i Brasil, va publicar la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (Club Editor), la història coral de tres generacions de dones d’una mateixa família, l’any 2000. Tot seguit, entre 2002 i 2010 va ser guionista de la sèrie policíaca Tatort (la més antiga de la televisió alemanya, formada per telefilms de 90 minuts, filmats amb pressupost cinematogràfic). “Fent Tatort vaig aprendre molta dramatúrgia, i a inspirar-me en fets reals o, millor dit, en el realisme social, per crear una bona trama. Ideal per a una documentalista amb ganes de fer ficció”, ens explica l’autora, des de Sao Paulo.

Aprofitant que tenim a l’autora a l’altra banda del correu electrònic, burxem una mica més: Contra qui escrius? Amb qui estàs enfadada? “Estic enfadada amb el sistema en general. L’especulació immobiliària i les seves conseqüències no és un tema només barceloní. M’han dit que aquí, al Brasil, especuladors internacionals estan comprant terrenys a les faveles de Rio de Janeiro, de cara les Olimpíades perquè tenen les millors vistes de la ciutat. I que, a Sao Paulo, estan cremant faveles per forçar els habitants a anar-se’n i poder construir edificis de luxe. I això ja és el súmmum de la perversió! La transformació i la modernització són essencials, però no ens podem oblidar del factor humà. Sembla que hem tornat a la llei de la selva”, diu l’escriptora.

I per això vas triar el gènere negre… “Doncs sí. Crec que la novel·la negra pot ser política, seguint la seva tradició de trepitjar el carrer, i mostrar que darrere d’un crim hi ha una societat o una realitat que no funciona. A Barcelona, hi he observat uns canvis tan bèsties que m’han fet reaccionar. I com que només tinc la paraula com a ‘arma’, vaig triar la novel·la negra. L’objectiu era fer-la entretinguda perquè arribi a molta gent, i amb l’esperança, potser ingènua, que alguns lectors comencin a fer-se preguntes. I també per aconseguir que alguns estrangers entenguin que Barcelona (encara) no és un parc temàtic, una barra de bar gegant…”.

Deixem-ho aquí. Qui vulgui saber més, que llegeixi el llibre, que a banda d’una trama negra prou interessant, desplega arguments com per emprenyar qualsevol.