Stefan Zweig i el món d’avui

23.03.2015

El passat dotze de març, a la llibreria La Impossible de Barcelona, es va celebrar el primer aniversari de la revista cultural El funàmbul. L’acte va comptar amb la presència d’Antoni Martí Monterde, professor de Literatura Comparada, i de l’editor de la publicació, David Cuscó, i va coincidir amb la presentació del darrer número, dedicat, en gran part, a la Weltliteratur.

Stefan Zweig

Stefan Zweig

El funàmbul és una revista trimestral que ofereix, entre altres coses, textos que mai no han estat traduïts al català i monogràfics que fugen de l’actualitat. Fins ara n’han aparegut cinc números, titulats respectivament Bruno Schulz, Per què escrivim?, Walter Benjamin, Aproximacions a la Xoà i Weltliteratur. Enguany apareixeran tres revistes més amb els monogràfics dedicats a W. G. Sebald, Viatges i Interiors, respectivament.

Antoni Martí Monterde va ser, justament, l’encarregat d’editar i d’escriure la introducció de El món de 1914, el llibre ressenyat a continuació.

L’esperit d’El funàmbul és austrohongarès.

Arran de l’interès que des de fa uns anys algunes editorials han mostrat per publicar —sobretot en castellà, però també en català— bona part de l’obra de Stefan Zweig, aquest autor austríac ha assolit, gairebé vuitanta anys després de la seva mort, una popularitat innegable a casa nostra. A banda de les virtuts literàries, de Zweig, se’n destaca —amb justícia— l’europeisme i el pacifisme, qualitats que impregnen obres com El món d’ahir, Erasme, El llegat d’Europa, Consciència contra violència i Montaigne.

L’any passat l’editorial gironina Edicions de la Ela Geminada, va publicar El món de 1914, un conjunt de vuit articles, escrits per Zweig entre 1909 i 1915, i traduïts per Marc Jiménez Buzzi. Es tracta d’un recull que mostra un Zweig diferent, ambigu. Un Zweig real. És un Zweig que no dubta a considerar Àustria com un apèndix de la cultura germànica («[…] el que voldríem és que així com nosaltres considerem Alemanya com la nostra pàtria, també allà ens tinguessin per compatriotes», «[…] espiritualment avui ja no hi ha cap frontera que ens separi de l’imperi alemany»), o a mostrar un caire que no té a veure amb el tarannà cosmopolita que alguns han volgut atribuir-li tant sí com no: «Avui tot ha canviat, i el que dóna autenticitat a una persona és allò que l’uneix en comunitat amb la seva nació.»

Zweig no va ser cap excepció entre la gran majoria d’intel·lectuals que van viure l’inici de la Primera Guerra Mundial. Per exemple, a Einstein’s German World, Fritz Stern ens parla de Paul Ehrlich i d’altres científics eminents, d’un humanisme fora de dubte, que van reaccionar d’una manera semblant a Zweig. El judici de les seves opinions no es pot fer amb la perspectiva que dóna conèixer els horrors posteriors a les seves paraules.

El perill, doncs, és descontextualitzar i, per tant, simplificar. Ho diu Antoni Martí Monterde (encarregat de l’edició i la introducció d’El món de 1914): «[…] tots els grans escriptor tenen, en realitat, un sol enemic: la simplificació. És necessari llegir Zweig, tot Zweig, llegir-lo doblement, per entendre les seves contradiccions, les seves paradoxes, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Llegir-lo sense ocultacions ni retallades és la millor manera de comprendre fins a quin punt va ser tràgica la seva mort , com un suïcidi de la idea d’Europa, l’any 1942 a Petròpolis.»

Ometre o mirar de polir les arestes d’autors com Zweig és deformar-ne la importància i, de fet, no deixa de ser un tipus de censura, voluntària o no, causada, en part, per les urgències del mercat, que viu de missatges simples, i, com explica Martí Monterde, per «la necessitat gairebé desesperada de buscar referents pacífics i intel·lectuals per a l’Europa del segle XX […]». Cent anys després, El món de 1914 continua parlant de l’Europa d’avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Vaig descobrir Zweig molt joveneta, vaig llegir la seva biografia de Maria Antonieta, molt probablement en dates com aquesta, en les vacances de Setmana Santa, que passava a casa de la meva àvia… Em va fer una gran impressió, Zweig, i l’Antonieta. Érem ben ignorants de tantes coses, aquí. Sort de la biblioteca de l’escola!
    Abraçades, David.