Sònia Gainza: “La cultura és rehabilitadora”

28.10.2016

El programa Apropa Cultura, que té l’objectiu d’apropar la cultura a les persones en risc d’exclusió social, ha celebrat el desè aniversari a L’Auditori. Sònia Gainza, màxima responsable del projecte, ha reunit en roda de premsa representants de les institucions que col·laboren amb aquesta iniciativa. La Fundació Bancària ‘La Caixa’, l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Aina Vega ha conversat amb Sònia Gainza.

 

Sònia Gainza | Foto Apropa Cultura

Sònia Gainza | Foto Apropa Cultura

 

Aina Vega: Es compleixen 10 anys d’Apropa Cultura. Com va anar la festa? Qui va ser el protagonista?

Sònia Gainza: Va ser una gran festa, amb molta participació. Al públic hi havia el sector social, l’administració pública, usuaris, directors d’equipaments, polítics, com Neus Munté, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Juanjo Puigcorbé, diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Laia Ortiz, directora de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, el president de la Taula del tercer sector, Oriol Illa… El ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, un quartet format per músics e l’OBC, la soprano Begoña Alberdi i el Cor Apropa Cultura van actuar en un acte amb moments lúdics i d’altres més solemnes, amb entrevistes i parlaments. L’acte va estar conduït per Toni Puntí, que va entrevistar una persona amb discapacitat intel·lectual i un usuari de Serveis Socials de l’Ajuntament de Mataró, en perill d’exclusió social, que van donar el seu punt de vista sobre Apropa Cultura. Es van lliurar diplomes meritoris, es van fer mencions personals i el final va ser molt emotiu, amb un gran pastís precedit d’un flaix mob.

AV: El lema és “una porta a la inclusió”. De qui?

SG-El target és el públic atès pels serveis socials, així com persones amb transtorns mentals, discapacitat intel·lectual, discapacitat física –en el cas que això provoqui aïllament-, persones amb dependència, infància en risc, projectes al voltant de la rehabilitació a causa de les drogues o l’alcohol… L’art és rehabilitador.

AV: Diuen que la riquesa està en la interacció. Expliqui’s.

SG-Nosaltres interactuem tant amb equipaments culturals, assessorant-los, com amb les entitats socials, a les quals els fem un un seguiment. Apropa Cultura és un pont entre les dues bandes, que es troben, per exemple, en jornades de formació i d’altres activitats.

AV: Expliqui’ns en què consisteix “Cruïlla Apropa”.

SG-Durant aquestes dues setmanes que celebrem els 10 anys, Apropa Cultura demana als equipaments que vagin més enllà, que redueixin el preu, facin trobades amb cantants o actors, ensenyin l’equipament, assagin amb un cor… I que, també, persones que treballen als equipaments vagin a les entitats socials a fer activitats i tallers. “Cruïlla apropa” és un plus, i l’objectiu és que sigui una manera d’estabilitzar-nos.

AV: Què n’heu tret de bo de la crisi? De totes les experiències doloroses en surten aspectes positius.

SG- Tothom s’ha tornat més sensible a la vulnerabilitat, ha incrementat la sensibilitat i els equipaments s’han sentit amb la responsabilitat de fer alguna cosa per a la societat. Tot han estat aportacions, i hi ha proves que demostren que anar a un concert, o anar al teatre, millora la salut de les persones, per exemple.

AV: De quins recursos disposa Apropa Cultura?

SG-La Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona aporten el 70%, les quotes dels socis un 16%, l’Obra Social La Caixa un 11% i d’altres activitats un 3%.

AV: Quina relació té Apropa Cultura amb l’Auditori?

SG-Apropa Cultura neix a l’Auditori, perquè des del departament de màrqueting, on jo treballava, es volia endreçar una demanda social que hi havia, i des de direcció em van assignar a mi la responsabilitat Al 2006 vam començar sols a l’Auditori, però els usuaris demanaven més activitat. Per la seva banda, el Teatre Nacional de Catalunya havia tingut una iniciativa similar i es va proposar de sumar-se a la de l’Auditori. Juntament amb el Teatre Lliure i el Mercat de les Flors es va fundar Apropa Cultura, i després van anar-s’hi sumant més institucions.

AV: Quina és la clau per captar un nou equipament, ara, que fa 10 anys?

SG- De fet, ara hi ha en llista d’espera entitats que han mostrat interès per adherir-se al projecte. Ara som 60 equipaments i cal créixer ordenadament. Davant nostre tenim un gran repte, no dependre de l’Auditori a nivell de juridicional i també captar promotors privats, perquè la responsabilitat social no només és pública sinó també privada.

AV: Quines són les activitats amb més èxit?

SG- L’activitat del Liceu té un èxit impressionant, amb assajos, visites, assistència a òperes… com també les del Palau. Però en realitat, com que ha de ser un programa no excloent, procurem que els grans èxits de la temporada hi estiguin inclosos. A banda, les activitats amb participació són molt ben valorades, perquè l’experiència és més impactant i més rellevant.

El programa Apropa Cultura, que té l'objectiu d'apropar la cultura a les persones en risc d'exclusió social

El programa Apropa Cultura, que té l’objectiu d’apropar la cultura a les persones en risc d’exclusió social

AV: Continuaran amb la fórmula de 2% d’aforament a 3 euros?

SG-El preu és un tema simbòlic, el que volem és que si es valora una coca-cola es valori una entrada. Pagar 3 euros és una manera de fer una reserva i assegurar que la gent vindrà. Quant al 2%, de moment ho trobem raonable.

AV: Què n’opina de la gratuïtat de la cultura?

SG-No hi estic d’acord. En casos molt puntuals sí, i de vegades com a promoció, com si fossin beques, però si no es paga no es valora. I això es pot aplicar als desfavorits però també a aquells qui reben invitacions. S’ha d’anar cap a un model de sostenibilitat. En el nostre cas, tanmateix, el preu és important però s’ha fet alguna excepció. El gran problema que ens trobem és en el transport, que també costa diners.

AV: Des de la Il·lustració, el sapere aude kantià havia servit per alliberar les classes populars. Amb l’Escola de Frankfurt, amb Adorno, per exemple, hi ha la idea que no es pot escriure després d’Auschwitz. Hem d’abandonar el somni il·lustrat? Aquesta és la gran qüestió del segle XXI. Potser no sabem on ens porta el sapere aude, però si què sabem a què ens porta la ignorància. Quin és el paper transformador té la cultura?

SG-La cultura en si mateixa és per a tothom. És la manera de comunicar-la el que la fa excloent. Potser és la societat la que exclou, tot i que es fa molt a nivell educatiu. Evidentment qui programi ha de pensar per a qui programa, el públic. A Holanda hi ha dos teatres només per a immigrants, per exemple, i ens hi hauriem d’acostar una mica, apostar per espectacles professionals que puguin incloure la diversitat. Per a mi, quan una cosa és rellevant per a la persona que la viu, aleshores és transformadora.