Som un país de deixats

1.08.2015

Divendres el filòleg Joan Pinyol va descobrir escampats en una parada dels Encants de Barcelona els papers i els llibres del pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada i la seva dona, Maria Girona. Pinyol explica aquí la impressió que li va fer trobar-se el llegat de l’artista venut a preu de saldo. Dissbate un col·leccionista particular va comprar un lot de llibres i quadres de Ràfols-Casamada. La directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra, també va fer acte de presència i va poder bloquejar en nom del conseller Mascarell la dispersió de tota aquesta documentació.

Els papers de Ràfols-Casamada als Encants | Foto Joan Pinyol

Els papers de Ràfols-Casamada als Encants | Foto Joan Pinyol

L’últim dia de juliol em va regalar una decepció majúscula, d’aquelles que et sacsegen tots els ordres establerts a base d’anys. A la part baixa del renovat mercat dels Encants de Barcelona, on s’amunteguen objectes i persones, em va cridar l’atenció una estesa de llibres. Fins i tot hi havia curiosos i compradors compulsius que els trepitjaven sense miraments. De seguida vaig veure que la gran majoria eren d’art i de poesia i em van sorprendre uns quants exemplars repetits i encara empaquetats de L’ÀLBUM RÀFOLS-CASAMADA. VEURE ÉS SENTIR, que l’any 1994 van editar Quaderns Crema i la Fundació Eina i que va anar a cura del D. Sam Abrams.

Com que sempre l’he considerat una joia de llibre, en què també es relaten les vivències i els primers passos en el món de la pintura de l’Albert Ràfols-Casamada a Capellades, el meu poble, vaig preguntar a quin preu el venien. El venedor, un jove marroquí, va captar de seguida el meu interès per l’artista i em va dir que tot el que tenia literalment sota els seus peus era la biblioteca particular del pintor que havia obtingut feia poc, i que també em podia vendre quadres originals de diversos formats. Primer no me’l vaig creure, però em va obligar a trepitjar uns quants llibres per tal de seguir-lo fins a una petita taula i un cop allí me’n va ensenyar. Un oli de l’època figurativa que reproduïa la seva mare d’esquena fent punta de coixí, un parell de quadres emmarcats i amb el vidre partit de l’època més impressionista. També un quadre de grans proporcions del seu pare, l’Albert Ràfols-Cullerés, que representava una escena de camp. I un parell més sense marc i al carbó amb la signatura inconfusible de Ràfols-Casamada, que va recargolar de seguida per servir-me’ls. Després em va dir que remenés tots aquells fulls al temps que em mostrava plecs de fotografies i m’assenyalava feliç el rostre de l’artista, com si jo no el conegués i em regalés la confidència!

Amb la perplexitat i el desànim que em creixien per moments vaig fer un cop d’ull a tot aquell plec de papers, llibres i llibretes. I aleshores el món em va caure al damunt, amb el pes de tota la vergonya possible. Hi havia llibretes petites plenes d’esbossos de l’Albert Ràfols-Casamada, sobretot de flors i de rostres. Hi havia sobres plens de cartes personals i amb remitent francès que conservaven la que va ser la seva adreça a l’avinguda de la República Argentina de Barcelona. Hi havia una bona pila de llibres que tant ell com la seva esposa Maria Girona havien il·lustrat, com ara La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda o Mites, del Jordi Sarsanedas. També d’altres en què explicava la seva teoria poètica. Hi havia llibres de poesia pròpia, i moltes fotografies personals. També cartells d’exposicions fins i tot del seu pare a Igualada als anys 50. Hi havia cartes manuscrites seves, i dibuixos de petit format. I també apunts sobre l’art i anotacions de previsió de catàlegs de futures exposicions i de projectes escrits. Quan va tornar el venedor em va trobar en un estat de xoc i amb un cop de tristor ben considerables i potser per això va passar a l’ofensiva i em va començar a fer pacs de materials diversos i a arrodonir preus de la possible venda: “Mil euros i t’emportes el quadre de la dona que està d’esquena, aquest dibuix al carbó i la llibreta de notes!. És massa per a tu? Va, vuit-cents euros i hi afegim el llibre que has agafat primer. Què et passa? Que tens por? Quant em vols pagar, tu? Quant em pagaries per aquell quadre sol? Te’l deixo a sis-cents euros. Pensa que els que acostumen a comprar-los ara ja han marxat de cap de setmana i és una ocasió única. Què, quant em vols pagar, tu?”… Jo només tenia ganes de plorar!

Quan vaig aconseguir treure-me’l de sobre sense entrar en aquell joc que em dolia tant vaig tenir una immensa sensació d’impotència. Som nosaltres els que volem construir un nou país? De quina manera? Permetent deixadeses culturals tan lamentables com aquesta? En quina esfera vivim que siguem capaços de permetre que el llegat artístic de l’Albert Ràfols-Casamada (Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya l’any 2003) i de la seva esposa Maria Girona acabi sota els peus dels clients d’un mercat i pugui arribar a ser objecte d’un regateig tan lamentable? ¿No és obligació dels nostres responsables culturals vetllar per aquesta obra un cop traspassats els artistes i en el cas de no tenir descendents directes? No fa ni sis anys que va morir l’Albert, el 17 de desembre de 2009, i no fa ni cinc mesos, el 8 de març d’enguany, que va morir la Maria). Aleshores, com s’explica que ara es venguin als Encants les seves obres? Qui s’ha tret de sobre aquest patrimoni cultural singular i l’ha fet arribar al venedor? Se’l va vendre algú de la família? O va anar a parar directament a un contenidor en un gest d’irresponsabilitat més que manifesta?

Biblioteca de Ràfols-Casamada escampada als Encants | Foto Joan Pinyol

Biblioteca de Ràfols-Casamada escampada als Encants | Foto Joan Pinyol

Fa uns anys vaig tenir ocasió d’entrevistar la parella al seu domicili. Vam parlar d’art i de projectes durant llarga estona i, entre d’altres, l’Albert em va fer ben explícita amb els ulls i amb la parla, la il·lusió que li feia una obra pictòrica pròpia que s’havia projectat en una de les vies de circulació d’entrada a la ciutat, justament propera a la plaça de les Glòries. Una mena de plafó de colors variables que jugava amb el moviment dels vehicles. Era una manera de subratllar-me l’estima que tenien per la ciutat on vivien i pel país. També em van compartir el desencís que patien en veure que, després de molts anys i per temes burocràtics i d’ineficiència administrativa, la Fundació Ràfols-Casamada/Maria Girona que havien decidit establir a Capellades (l’Anoia), es trobava en un punt mort des de 1999 (encara s’hi troba ara!). Recordo que la Maria, que era tota energia, va manifestar-me a viva veu el seu disgust amb l’amenaça de fer-se enrere en la decisió de cedir l’obra perquè fos exposada de forma permanent. I els dos van marxar d’aquest món sense veure oberta la seu de la Fundació a Capellades, la qual cosa lamentem molts capelladins i capelladines. Molt trist!

I ahir aquesta altra pèssima notícia que per sort la parella d’artistes s’ha estalviat. El destí final de la seva obra bibliogràfica i de diversos quadres de la col·lecció pròpia no haurien d’haver anat a parar mai als Encants i si ha tingut lloc un fet tan lamentable i desencoratjador és una evidència més de l’alt grau d’insensibilitat que pateix la nostra societat respecte de les manifestacions artístiques genuïnes. Estic convençut que més d’una biblioteca del país, com la Biblioteca de Catalunya, alguna universitat, el MNAC, l’Ajuntament de Capellades o una bona colla de centres d’art del país haurien acollit de bon grat aquest fons.

En un país normal el màxim responsable de Cultura i l’alcaldessa de la ciutat (el meravellós mural del sostre de l’oficina d’informació del consistori barceloní és obra de l’Albert) farien tots els possibles per recuperar aquestes obres i preservar-les dels interessos d’un mercat de productes de segona mà. Només en un país normal, és clar.

Última hora: Cultura desactiva l’operació de rescat dels papers de #RàfolsCasamada

Podeu llegir l’entrevista de Joan Pinyol a Albert Ràfols Casamada publicada a La Revista d’Igualada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

26 Comentaris
  1. El que expliques no m’estranya gens ni mica tenint en compte el lamentable país que tenim i que tindrem i, si pot, cada cop pitjor, no et càpiga dubte, però això no ha impedit que em fes mal. Aquí impera la ignorància i estupidesa més absolutes, per una barreja d’autoodi i dels temps globalitzadors, amb el que suposa de superficialitat i insensibilitat que comporta la confusió idiota del consum a l’engròs. Aquí la cultura suposa a tot estirar una flor en un racó del piset, res més, per més que alguns se n’omplin la boca. Això sí, això no impedeix que quan es tracta de l’obra d’algun estranger, i sense importar que sigui mediocre o no (de fet no se n’adonen) als catalanets els caigui la bava. Sóc independentista, però això, amic meu, molt em temo que no ho canviaria ni un miracle celestial.

  2. El país que volem… destruir? Redéu, quin fàstic! Com costa de creure en el país que CAL construir !! La feinada que ens queda!!!

  3. Crec que és una mica un designi del nostre temps, llençar la cultura a la brossa, menys alimentem l’ànima, més fàcil serà construir una societat sota control, malgrat tot haig d’afegir que la responsabilitat és dels hereus i si els hereus van fer el pas amb les intitucions, evidentment de les intitucions, una gran biblioteca nacional té l’obligació de preveure que passarà amb el llegat dels intel·lectuals del País. Em fa pena, ara caldria saber si aquest article mobilitzarà a algú per recuperar als menys el que es pugui.

    • Tot d’una de llegir l’article he pensat el mateix i he continuat rumiant que si el dia 27 de setembre no hi ha una majoria ciutadana clamant la independència que permeti ser allò que volem ser, una ciutadania culturalment i socialment digna, anem alerta a no caure en l’immobilisme on fets com el denunciat en l’article, dins unes administracions afeblides i segrestades en mans imperialistes vagin (segueixin) fent lentament l’efecte dominó minant la nostra cultura i societat amb la teoria de les finestres trencades. http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/10/10/teoria-de-les-finestres-trencades/

  4. Una gran tristesa que primer creix amb la força de les llàgrimes, de pensar en ells, l’Albert i la María, tota una vida de lluites per tirar endavant, i després amb la indignació per no tenir un país preceptiu. Aquest es un cas molt greu que, segurament, pot venir de gent propera que no ha tingut la sensibilitat per valorar tot el que ells havien buidar dins aquest pilo, avui, de deixalles, però el que vull dir es que he viscut altres casos i he assistit a la impotència de familiars per no saber com passar un llegat. I no es una qüestió de diners sinó d’indiferència, de no pensar en un futur mancat de documents que ens deixa orfes. Algú te idea del lloc on van a parar les biblioteques, obres, documents, cartes.., de molts autors catalans?

  5. Només un exemple: una biblioteca-arxiu que el responsable volia vendre a pes com a paper. Argument: si no hi ha gent per digitalitzar, a la brossa, el paper ocupa lloc i no tenim espai.
    Penso que, gràcies en aquest article, la imatge haurà desvetllat la sensibilitat i, potser, encara hi haurà alguna acció de rescat, però la tristesa torna a créixer pensant en tots els que no són Rafols i viuen amb impotència situacions personals. Els Encants i altres indrets donen moltes sorpreses als que estem atents al descobriment i el rescat.

  6. Uns deixats per un costat i altres una mica despistats. Si veien que la Fundació no funcionava, en última instància tenien a disposició la Xarxa d’Arxius Comarcals o qualsevol biblioteca. Clar que en aquests llocs ho recullen i a la millor ho tenen guardat en caixes per segles. Però en tot cas l’obra queda sota aixopluc. Viatgem per tot el món i després no sabem què tenim a vora casa. Algú sap que és la XAC?

  7. Quina llàstima de pais… Aquells que atribueixen les culpes de tots els mals a Madrid, haurien de mostrar-se com persones exemplars de cap a peus, però la crua realitat ens demostra que en matèria de cultura, ensenyament i sanitat queda massa feina per fer. I potser no només feina, sinó endemés un canvi substancial en la mentalitat d’aquells que porten les regnes de Catalunya.
    Vaig anar a la Via Catalana amb unes quantes persones de les quals només una té encara fe ferma en el “procés” i el 27-S. La resta estem massa desanimats i no tenim clar què acabarem votant. Ens costa sortir del pessimisme dins del qual ens hem instal·lat com a conseqüència del que anem observant dia rere dia…
    Catalonia quo vadis?

  8. Hola,
    Comparteixo la teva decepció.
    Vaig veure aquesta parada dissabte passat (25/7) i vaig estar fullejant alguns dels materials que hi havia.
    Em va sorprendre que hi haguessin fotografies d’en Ràfols i quaderns d’esbossos de la Maria Girona per terra.
    Vaig demanar el preu d’un bloc de dibuix (Canson) amb tres esbossos de la Maria Girona i me’ls oferia a 30 euros, 10 per esbós… No m’ho creia.

  9. Diguem que en gran part som gent inculta, i que encara gràcies que enlloc d’estendre els llibres pel terra no els hagin cremat o llençat als containers del paper. Algun valor tenen als ulls d’algú que es veuen capaços de vendre’ls. No desesperem, tot es pot reconduir. Un nou país ens espera!

  10. Això és el que passa desgraciadament amb la crisis econòmica la gent es ven de segona mà el que té, i quan ho van a vendre no els donen ni un duro o inclús ho llencen perquè no els donen res, i només els mercenaris incults son els que es beneficien, i llavors es queixen que no es cuida el patrimoni cultural, si no canvien ja les polítiques culturals i econòmiques desgraciadament veurem més casos com aquest.

  11. Doncs encara doneu gràcies de que us els valoressin a aquest preu, a principis d’any hi vam anar amb uns amics als Encants i la majoria de llocs pels que passàvem amb tota la literatura catalana, castellana i crec que també hi havia alguna cosa en anglès, atles, enciclopèdies i altres piles de llibres tirats ens van dir que estaven tots a 1€. I si, el respecte mínim. Una pena veure tots els llibres maltractats a sobre u.u

  12. La crítica d’entrada em sembla fatalista i dinamitera: “aquest és el país que volem construir?”, sembla que va dir el Sr. Pinyol.
    Jo crec que les autoritats del meu país no han tingut res a veure amb l’escampada d’aquest llegat i més aviat s’apunta a incúria d’uns familiars.
    Al contrari, que els polítics del meu país s’han bellugat tan ràpidament com han pogut per esmenar aquesta atzagaiada d’uns particulars.
    La seva reacció no és la d’un ciutadà preocupat pel bé públic, sinó la del clàssic meridional que protesta contra el govern perquè plou quan no li convé.
    No somiqui tant i sigui més proactiu, si us plau.

  13. no ho puc evitar, em molesta profundament que després que el Joan Pinyol denunciés aquesta deixadesa imperdonable, surtin tots els polítics dient que han actuat al moment i que han aconseguit reconduir la situació. Quina barra! Com és que no reconeixen mai una errada? El conseller va dir que la generalitat ja vetllava aquest llegat i el venedor va dir que l’havia comprat per 2400 euros. Vetllaven i no tenien 3.000 euros per comprar-ho tot? I el segon comprador va dir que era un col·leccionista de llibres i s’ho va endur en paquets lligats amb cinta adhesiva d’embalar que feia mal a l’ànima veure-ho. Elm podeu respondre, algú que s’estima un llibre el lligaria amb cinta adhesiva? Ho sento però per molt que es vulguin apuntar les medalles jo crec que les autoritats culturals catalanes mereixen un ZERO RODÓ en aquest cas …. i probablement amb molts d’altres que s’han escapat amb menys soroll. Trist!

  14. Fa poc que vaig trobar uns quants llibres de la seua biblioteca personal en la pàgina web de Todocolección. Tot això és repugnant…

  15. Algú imagina que pugui passar una obscenitat com aquesta a França, al Regne Unit, a Alemanya? Sabeu per què això no passa en aquests països? Perquè tots aquests paísos tenen discurs i tenen un poder que el maté. Catalunya no té discurs propi. Aquesta mena de fets són perfectament coherents amb l’estat de coses que hi ha a Catalunya. La cultura, la llengua, tot està deixat de la mà de déu. El que ha de fer la Generalitat és denunciar el responsable d’aquesta aberració, aquest atemptat. Si no es genera un discurs des de i per a Catalunya, aquest país no se’n sortirà.

  16. Primer vull deixar dit al principi que, com l’autor i els i les comentaristes, m’entristeix molt el fet que es relata en l’article. Aquestes coses no haurien de passar.
    Però vull fer notar el profund despreci que se li dedica al venedor. Adopta el mefistotèl·lic paper de dolent de la pel·lícula i només sabem que és marroquí: a casa meua d’això en diem xenofòbia. No dubto que els fets passessin com es relaten, però ell (mal)viu de revendre bagatel·les i com més valor tinguin, més hi guanya. Així funcionen Els Encants, precisament. La noticia d’El País fa un esforç de contrast bastant més respectuós èticament i periodística, al meu parer (http://cat.elpais.com/cat/2015/08/01/catalunya/1438462822_960792.html).
    Sobre els comentaris que diuen que això, amb la soberania plena, no hagués passat, només dir-los que keep calm and take a trip, que la boina es cura viatjant.

  17. Un país sense polítiques patrimonials actives, està destinat a perdre part de la seva història. En sentit oposat mereix ser recordada, l’eficient tasca exercida des de el Govern de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) a favor de rescat de les pintures murals romàniques del Pirineu, actualment al MNAC.

  18. DUES NEBODES DEL MATRIMONI RÀFOLS I GIRONA ES BARALLAVEN PER L’HERÈNCIA. LA MARGARITA (SIC) FUCHS GIRONA I SA GERMANA…

  19. Sap molt greu com han anat les coses. Per’o deprés de la queixa és hora de veure on passem i què es pot fer per moure polítiques patrimonials.
    Amb tot reconèixer el conseller de Cultura sr, Ferran Mascarell que fa el que pot en saber la notícia. La família una mica més de paciència a l´hora de buidar un pis de dos artistes tan importants MARIA GIRONA i ALBERT RÀFOLS CASAMADA .

    Aquests dies he revisitat la Fundació PALAU i FABRA i és una meravella passejar-se per les seves sales amb la col.lecció Palau i Fabra (Estimat Picasso, Defensa a l´avantguarda) i les exposicions temporals. I tot el Festival Poesia i +. Gràcies Caldes d´Estrac!

    Em ve al cap la Fundació JOAN BROSSA i tota la feina que fan des de les xarxes socials.
    Amb pocs recursos van mantenint el llegat BROSSA i el donen a conèixer. Gràcies Glòria Bordons i cia. Ara per fi al MACBA.

  20. Sense alegrar-me del fet noticiable, s’ha de dir que els Encants per a molts és i ha estat (malgrat els canvis de posicionament) un temple de cultura, on hem descobert moltes vegades autèntiques ofrenes.

    “No hay mal que por bien no venga”: Potser la transmissió de la cultura que comporten molts dels quadres i llibres d’aquesta herència per molts hagueran restat a l’anonimat d’una Fundació o un museu. Potser algú que mai trepitjaria un museu per raó de sentir-se exclós o indigne per un acte tant “sublim” i “intel·lectual”, per 30 euros ara gaudeix com un nan sobre Blancaneus amb un quadre o un llibre.

    Atentament

  21. No m´interesa crear polemiques pero abans de anar als encants es va oferir a la Generalitat per si volía comprar-ho i ho van rebutjar per motius economics, desprès de aquest rebombori ara la Generalitat es veu obligada a comprar-ho. No podrán comprar-ho tot pues durant tres díes a estat sortint lots i ho tindràn que pagar mès car i amb mènys coses.
    Tot molt patetic, la forma de donar noticies.
    Això si agrair sincerament a las persones que ho han donat a coneiex a les xarxes.

  22. Gabriel Ferrater en el seu llibre “Sobre pintura” explica que el pintor Josep Ma de Martín havia fet un quadre, allà pels anys 50, de l’Albert Ràfols i la seva dona Maria Girona. Algú l’ha vist mai? Jo ho vaig intentar fa dos o tres anys però no vaig tenir resposta ni de la Maria Girona ni dels seus cuidadors. Si formava part d’aquest lot dels Encants, ja tinc l’ànima als peus.

  23. Rafols fue director de la escuela EINA y mi más querido profesor, era un hombre tranquilo y de caracter suave, lo contrario que su mujer María. Los dos eran muy “catalanes” pero no tenían ni un solo pelo de nacionalistas y mucho menos de separatistas, eran otro nivel de gente, como tantos artistas e intelectuales que entonces conocí, Marsé, Barral, Tete Montoliu, Moix, Miró, Ramón Calsina, Oriol Maspons etc. El único que era catalanista era Tapies al que también conocí y que sin embargo nunca me vino con cuentos.
    No me extraña que la valiosa biblioteca de Rafols terminase en los Encantes, esas cosas pasan en un país de charanga y pandereta como el nuestro, España… Porque Cataluña es España y nada más que España, de otro modo sería diferente, no sucederían las mismas cosas, Pujol sería honesto y “honorable”, a los niños no se les practicaría un lavado de cerebro en las escuelas y no se intentaría erradicar la tercera lengua más hablada en el planeta en favor de una lengua regional. He ido a exposiciones de arte en las que los catalogos y toda la información era bilingüe, ¡en catalán y en inglés! Eso solo puede pasar en un país de locos, o de imbéciles, España.