Som éssers que necessàriament ocupem espai

22.01.2017

“Som éssers que necessàriament ocupem espai”, reflexiona el filòsof Joan Manuel del Pozo durant la presentació d’Ambient, territori i paisatge (Editorial Barcino), una reflexió sobre l’espai i l’entorn escrita a quatre mans per Ramon Folch i Josepa Bru, amb pròleg de Joan Manuel del Pozo i introducció de Joan Nogué. La filosofia occidental ha centrat tots els seus esforços a parlar del temps i poc de l’espai: “Del temps, n’estem preocupadíssims, ja Aristòtil i Plató ho apuntaven, i Sant Agustí va arribar a uns extrems gairebé d’angoixa”, sosté Del Pozo. L’obra s’ha presentat a l’Auditori de la Pedrera, en una taula rodona que ha comptat amb la presència dels autors i de Josep Puigbó com a conductor de l’acte.

Cadaquès | Foto: Pixabay

“Kant ja ens deia que temps i espai són aquelles condicions de la sensibilitat sense les quals és impossible el procés intel·lectual: són les formes a priori per sobre de les formes de la nostra sensibilitat per les quals necessàriament passa tot perquè després puguin operar les categories de la intel·ligència i puguem produir filosofia, ciència, etc.”, continua el professor de filosofia. En la filosofia occidental, la preocupació per l’espai ha estat mínima, però és tan important en el temps: “Vivim necessàriament en l’espai de la mateixa manera que vivim en el temps”, explica Del Pozo, i afegeix que, com diria Descartes, “nosaltres som res extensa”. Joan Nogué, catedràtic de geografia humana de la UdG, ha volgut destacar que en els últims anys en l’àmbit de les humanitats i les ciències s’ha procurat reequilibrar aquesta dimensió sobre l’espai-temps: “El fet que actualment conceptes com els que es plantegen al llibre, especialment els relacionats amb l’espai, estiguin a l’ordre del dia i tinguin ressò té a veure amb un canvi de percepció”.

Valors i valoracions

“Tots els llibres parlen de valors, però nosaltres hem volgut parlar de valoracions”, explica Folch. Valors i valoracions són dos conceptes diferents, ja que mentre els valors se circumscriuen a l’àmbit de l’especulació, les valoracions parteixen de la realitat: “A la realitat només pots intervenir en les coses si les situes en el pla de la quotidianitat”, afegeix. I aquesta mateixa posició ha matisat Joan Manuel del Pozo: “No hi ha més valors que els que produeix la llibertat humana, que permet generar valoracions que s’acaben convertint en valors”. Les primeres valoracions es basaven, per tant, a discernir què és el que va bé per a la vida i què no: “Allò que és bo per a la meva vida és un valor, mentre que el que no, és un contravalor”, continua. Per tant, els valors no vénen del món ideal del Plató, sinó del món experimental d’Aristòtil, segons el qual a través de la realitat s’arriba a la vida ideal. I la tradició escolàstica ho continua: “Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu”, escrivia Tomàs d’Aquino.

Com ens aproximem al paisatge?

“Els éssers humans mantenim amb l’espai una relació molt forta i concreta de delimitació i apropiació”, explica Josepa Bru. El territori, per a nosaltres, és fonamentalment paisatgístic: “No veiem territoris, sinó paisatges”, continua. La manera com ens aproximem al paisatge es configura a partir del Renaixement, moment en què es produeix un procés d’individuació de l’ésser humà, que se situa sol davant del món, sense l’auxili de la divinitat, i en paral·lel objectiva el paisatge: “Durant el Quattrocento i el Cinquecento el paisatge cobra un cert protagonisme en la pintura, i paral·lelament al procés d’individuació de l’home hi ha un procés d’individuació del paisatge. Amb la Il·lustració es representa un paisatge fonamentalment endreçat i ordenat —el paisatge agrícola—, mentre que el Romanticisme s’interessa pels paisatges salvatges —la muntanya, la mar—, als quals qualifica de sublims”.

Les ciències experimentals i les ciències socials s’han aproximat al concepte de paisatge de maneres molt diferents: “A les ciències experimentals els ha costat molt aproximar-se a aquest concepte, pels aspectes subjectius i emocionals que implica”, aclareix Bru. De fet, ha seguit Folch, la percepció del concepte de paisatge havia quedat reduïda a la part territorial no especialment transformada: “Això és contrari a la tesi que sostenim, ja que per a nosaltres és impossible prescindir del paisatge, perquè paisatge és l’aspecte de la realitat”. Per a Folch, la ciència no ha entès la dimensió globalitzadora del paisatge com a instrument per a la concreció de la realitat, cosa que condueix a una “paradoxa terrible”: “Fem una anàlisi dels paràmetres sense valorar-los en el context específic, i això no té sentit, perquè ens centrem en el paràmetre i oblidem la síntesi, que és el que hi dóna sentit”.

“La meitat de la bellesa d’un paisatge depèn del paisatge, l’altra meitat depèn de qui el contempla”, ha dit Joan Nogué, citant Lin Yutang. El fet d’admetre la dimensió subjectiva del paisatge pot portar a pensar que, com a concepte subjectiu, no hi ha legislació ni ordenació ni polítiques possibles que hi valguin: “Això s’ha utilitzat per justificar determinades infraestructures injustificables des de qualsevol punt de vista”, ha expressat Nogué, que ha volgut remarcar el valor objectiu del paisatge i la necessitat que es creï una conscienciació social per entendre que el paisatge forma part del patrimoni de la identitat del territori. “Això té molt a veure amb la qüestió de bé comú, molt vinculat al concepte de paisatge, sobretot ara”, ha subratllat.

Aprendre a llegir el paisatge

Per a Del Pozo, aquesta estima només pot arribar a través de l’educació: “L’educació del paisatge pot permetre una apreciació, una valoració més gran del paisatge i, per tant, millors polítiques”. Tant Del Pozo com Folch han volgut destacar la necessitat de la transdisciplinarietat en la construcció d’un discurs sobre el valor de l’espai, el territori i el paisatge. “L’especialització no és cap objectiu de la ciència, sinó la limitació del científic”, ha prosseguit Folch, que ha posat en relleu que en ple segle XXI és impossible ser com Miquel Àngel, perquè la dimensió del coneixement és molt més gran.

“Una cosa és no poder abastar-lo i l’altra, convertir aquesta consciència de la limitació en l’acceptació que només et pot interessar una cosa. A mi em continua interessant la totalitat”, ha afegit. “Si el paisatge és l’aspecte de la totalitat és impossible acostar-te a la concreció del paisatge si no t’interessa la totalitat”. “Hauríem d’aprendre a llegir paisatges, perquè ens poden dir moltes coses”, ha considerat Bru, que ha volgut destacar la necessitat d’incorporar al paisatge conceptes del món ambiental, com paisatges en risc, incertesa, prudència o principi de precaució. “Com a natura que pensa, tenim la responsabilitat de gestionar d’una manera correcta i socialment justa el paisatge”.

Ramon Folch, Josepa Bru, Josep Puigbó, Joan Nogué i Joan Manuel del Pozo durant la presentació | Foto: Fundació Carulla

El paper dels mitjans de comunicació

“Com hi poden ajudar els mitjans de comunicació?”, ha preguntat Puigbó. “Els mitjans de comunicació són molt importants, però estan experimentant una deriva cap a l’espectacle, perquè són presoners de l’audiència”, ha criticat Folch, que ha afegit que és necessari recuperar el sentit de l’esforç associat a l’accés del coneixement. “Els mitjans de comunicació estan fent el contrari: centrifuguen notícies en lloc de crear coneixement”.

Joan Nogué ha volgut destacar que no n’hi ha prou amb l’educació formal, sinó que cal educació social a través dels mitjans de comunicació. “El diari Ara va oferir tot un monogràfic de diumenge dedicat al paisatge, en què totes les notícies estaven orientades a aquest tema”, ha defensat i ha subratllat la necessitat que l’educació en paisatge sigui capaç d’unir “raó i sentiment”.

Del Pozo ha reivindicat l’educació emocional: “L’educació no ha de recollir només el que la ciència aporta, sinó que ha de ser emocional, perquè el motor de la vida és, fonamentalment, emocional. És a través de les emocions que s’aconsegueix la motivació que permet accedir a la comprensió intel·lectual”.