Som el que mengem, llegim i compartim

Ja sigui a nivell professional o personal, les tres protagonistes de 'Un tret al cap' es veuen obligades a plantejar-se els seus paràmetres d'exigència moral.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Dijous passat va tenir lloc un assaig obert organitzat per Recomana.cat de l’obra Un tret al cap, el darrer text de Pau Miró que s’estrenarà a la Sala Beckett com un dels plats forts del Grec ciutat. Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer protagonitzen un muntatge sobre tres dones lligades per l’ètica i la responsabilitat. Ja sigui a nivell professional o personal, les tres protagonistes d’Un tret al cap es veuen obligades a plantejar-se els seus paràmetres d’exigència moral. Servidor de vostès va presentar l’assaig obert, englobat dins del Grec Creació 2017, i ara intentarà explicar-los com va anar.

“De sobte va començar a ploure”. Així comença Un tret al cap, i la pluja ens fa pensar, inevitablement, en Plou a Barcelona, et text que Pau Miró va estrenar a la Sala Beckett el 2004 i una de les seves obres que ha tingut més projecció internacional. Emma Vilarasau és una periodista que acaba de ser acomiadada del diari on treballava, se suposa per ser massa crítica amb el sistema (facin les seves suposicions) i conviu en un pis gran i antic amb la seva germana, Imma Colomer, una escriptora de contes infantils que s’enfronta als seus últims anys de vida. El triangle es completa amb el personatge de la jove, Mar Ulldemolins, que entra a la vida de la periodista buscant ajuda. La periodista, tot i que sense treballar al diari, és un altaveu per a la societat, i la jove ho sap i ho aprofita. Aquest és el punt de partida d’Un tret al cap.

L’escenografia de Sebastià Brosa és la d’un ampli pis (tant podria ser de l’Eixample com de San Francisco), amb terra de fusta i mobles dels anys seixanta molt coquetons. Miró juga amb la promesa d’il·lusió que ens ofereix el teatre, i situa alguns elements fora de l’escenografia, com la “burra” on les actrius deixen la roba, o uns focus molt grans i visibles als laterals de l’escenari, com dient “Alerta, no ho oblideu: sou al teatre”. Les actrius fan el mutis i les veiem marxar d’escena (no hi ha cametes) o bé s’esperen a l’extraescena, ben visibles per a nosaltres. Algunes projeccions de textos (de Taller Estampa) acaben de donar aquest element distanciador a la posada en escena dirigida pel propi dramaturg. Miró ho explicava, al col·loqui de després de l’assaig obert, dient que li agrada “ensenyar les costures del teatre”.

Als assajos oberts, desenganyem-nos, el públic desitja que el director talli l’escena, que hi hagi imprevistos, que succeeixin coses. No hi ha res més frustrant per al teatrero professional que va a aquests tipus d’actes que un “assaig obert” acabi essent com un passi de l’obra. Quan Pau Miró va interrompre Imma Colomer per donar-li algunes indicacions sobre el text, quasi vam sentir el somriure de satisfacció dels espectadors. Miró li demanava de ser més antipàtica, cosa un xic difícil per a Colomer, ja que és bàsicament un encant de dona i d’actriu. L’assaig va continuar, i a mica en mica l’espectador va rebent petites dosis d’informació (“Aquesta història està basada en fets reals”).

La periodista que interpreta Emma Vilarasau ens pot fer pensar en una professional en concret (acomiadada amb l’excusa de la regulació de plantilla, però en realitat per ser una veu massa crítica amb el diari que l’ha vist créixer… els sona?), que obre un blog perquè encara té (o creu que té) moltes coses a dir i que segueix utilitzant la gravadora analògica, cosa que ja fa molt temps que ningú no fa.

La xerrada post-assaig amb els assistents va ser un intercanvi molt enriquidor d’opinions dels espectadors amb el dramaturg i director de l’espectacle. “He sentit que els monòlegs de l’inici no eren per a tot el públic, sinó que m’interpel·laven només a mi”, declarava una espectadora. També hi va haver preguntes sobre com combinen Vilarasau i Ulldemolins els bolos d’Infàmia, de Pere Riera, per Catalunya amb els assajos d’Un tret al cap, i d’altres sobre temes més concrets de la posada en escena que aquí no desvetllarem.

Pau Miró fa un paral·lelisme, a Un tret al cap, entre els mitjans de comunicació i la indústria alimentària, i conclou que, en l’època de la postveritat en la que ens ha tocat viure, “tots ens alimentem de toxines, ja sigui amb allò que mengem o amb allò que llegim per informar-nos”.

Un tret al cap es va estrenar el passat 5 de juliol. David Bueno va assistir a l’estrena i n’ha escrit aquesta crítica a Núvol.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació