Sol Picó, la nena que ballava la música del telediari

13.11.2015

Sol Picó s’expressa i es defineix a través de la dansa. No necessita paraules ni tampoc presentacions. És Sol Picó. Enèrgica, contundent, forta, divertida i potent. Dijous, gràcies a la Conversa Ballada de la Pedrera vam descobrir per què tots els crítics la defineixen així, d’on treu la inspiració i per què és una de les nostres ballarines i coreògrafes més importants.

Sol Picó a One hit Woners | © Rojo Barcelona

Sol Picó a One hit Wonders | © Rojo Barcelona

La Pedrera. 8 de la nit. Sol Picó apareix vestida tota de negre. Ens mira, camina una mica i comença a ballar. Moviments enèrgics, contundents. La dansa s’atura i comença la conversa. Aviat descobrirem que parla igual que balla. Propera, divertida i segura de si mateixa. I arriba la primera confessió: “Vaig començar ballant la música del telediari” ens explica. Tot i que els pares no provenien del món de l’art, aviat la van apuntar a una escola de ballet d’Alcoi. “Em vaig agafar a la barra,-recorda Picó-, la professora va donar ordres a la pianista, i llavors ho vaig saber “aquest és el meu somni”.

Sol Picó va començar, com la majoria de ballarines, estudiant dansa clàssica. Aviat, però, va descobrir Isadora Duncan,-considerada per a molts la creadora de la dansa moderna-, i es va adonar que “volia ballar com les ones del mar de Dènia”. Volia donar una altra forma al cos, tocar el terra, trencar la rigidesa. I d’Alcoi va passar a València i d’allà a Barcelona. Perseguint el seu somni.

Un somni, però, que va trigar a arribar perquè “no em van agafar a l’Institut del Teatre per grassa”. Tot i que, com ella mateixa va puntualitzar “estava rellenita perquè a Alcoi es menja molt bé”. Per sort, una altra escola es va fixar en ella: La Fàbrica Espai de Dansa i ara, sí, imparable. De Barcelona a París. Audicions, audicions i més audicions. I finalment, la primera subvenció i el primer espectacle: Peve. I el segon: Razona la vaca.

I amb la Razona la vaca va arribar la primera crítica negativa. “Em van dir que no sabia ballar, no sabia coreografiar i que tornés al poble”. La Sol, però, no va abandonar, i com que no et mata et fa més forta, va continuar treballant. Barrejant gèneres. Buscant la fusió. I va parir Bésame el cactus. Una gran metàfora de la por que sentia. A partir d’aquí, la resta, ja és història.