Sobre la Quinzena metropolitana de la dansa

23.06.2017

Reproduïm a Núvol aquest article de Xavier Marcé sobre La Quinzena, el Festival Metropolità de Dansa, com a resposta a aquest comunicat del Col·lectiu d’artistes independents.

L’espectacle de dansa ‘Wonderland’ va inaugurar el festival Grec 2014

Cada sector cultural té unes particularitats que es manifesten amb dinàmiques de creació, producció de continguts i difusió diferents. També tenen estructures organitzatives, models d’articulació dels seus agents i mecanismes de relació amb els ciutadans singulars. Per raons vàries alguns d’aquests sectors han aconseguit un elevat nivell de diversificació i conviuen, en el seu funcionament, lògiques de caràcter comercial amb d’altres més socials; tot plegat, sovint, amb independència de la qualitat de cadascuna d’elles.

Assegurar que un sector funciona correctament, està desenvolupat o en procés de creixement és delicat i les mirades sobre cadascun d’ells estan sotmeses a interpretacions artístiques, ideològiques o simplement econòmiques. En normalitat perfecta (si fos possible) la dialèctica que afecta l’anàlisi d’un sector artístic seria enriquidora, sociològicament interessant i culturalment engrescadora. A la realitat catalana (i espanyola) la manca de recursos destinats a la cultura i la poca estabilitat de les audiències afegeix a aquests adjectius una certa acritud que moltes vegades distorsiona la feina que plegats fem al voltant d’un sector.

L’Administració Pública té la responsabilitat de conduir les polítiques culturals d’un país. Això no suposa necessàriament organitzar, dirigir, produir i difondre directament tota la cultura que es fa i es podria fer; vol dir, més aviat, analitzar els potencials i les mancances d’una determinada realitat per tal de promoure el seu desenvolupament i seran majoritàriament els membres de la comunitat cultural els que marcaran l’accent artístic, social o comercial que finalment donarà el to de cada una d’elles.

És una tasca complexa en la qual els encerts són difícils de consolidar i els errors costen molt de superar. La cultura, ja ho sabem, té cicles generacionals, està estretament vinculada a la qualitat de l’ensenyament i és molt sensible als desafectes públics.
És en aquets context que l’Institut de Cultura de Barcelona va analitzar els problemes del món de la dansa amb l’objectiu de posar en marxa una política innovadora de dinamització. Calia, en primer lloc, situar-nos en el marc competencial que històricament ha definit la tasca dels municipis i que essencialment es concreta en l’elaboració de programes de suport a la creació i a la difusió cultural. Preteníem, en segon lloc, generar la complicitat dels municipis de l’àrea metropolitana i de manera especial la de les seves programacions escèniques. I cercàvem, en tercer lloc, la màxima participació social amb el món de la dansa combinant a tals efectes la programació d’espectacles existents, la producció de nous continguts i la creació de propostes interactives. Programar, produir i ballar plegats amb el suport i el mestratge de les Fàbriques de Creació, les escoles, les companyies i l’amplíssim món sociocultural que es mou al voltant de la dansa al territori de la Barcelona Metropolitana.

Aquest conjunt d’objectius no obvien els problemes evidents que afecten el món de la dansa, ni intenten compensar els múltiples errors que probablement s’han comès des de les polítiques públiques en els darrers anys, ni, per suposat, intenten corregir ni alliçonar la tasca dels seus agents (creadors, programadors i gestors). Pretenen únicament contribuir a millorar la realitat d’un sector dotat d’una meravellosa capacitat de comunicació social i d’un enorme potencial d’empatia cultural i artística.

Un Ajuntament pot fer poques o moltes coses, però el que no pot es renunciar a prendre decisions, a generar iniciatives, a convertir en accions el resultat dels seus anàlisi en matèria de política cultural. Ho ha de fer des del diàleg, des del debat; integrant i enriquint-se de les aportacions dels agents del sector, explicant-se i sotmetent-se a la crítica i al judici permanent dels implicats, però no ha de perdre de vista que la seva principal obligació rau en el benestar i la millora cultural dels ciutadans.

De tot plegat en sorgeix una proposta: la creació d’un espai temporal en el qual la dansa en tingui el màxim protagonisme. I ho proposa des del convenciment que multiplica la tasca pública de suport a la creació coreogràfica (2 Fàbriques de Creació) i la feina estable del Mercat de les Flors (un dels pocs espais escènics especialitzats existents al país). Tal vegada es tracta d’un projecte, que anomenem Quinzena de la Dansa, volgudament consultat i parlat amb tots els representants del sector, repetidament repensat en funció de les múltiples aportacions que han sorgit de les igualment múltiples reunions que s’han fet en els darrers mesos i obert a ser contínuament repensat en les properes reunions que es realitzaran.

L’aposta de l’Ajuntament per la creació coreogràfica és inqüestionable, probablement insuficient però dotada d’equipaments públics gestionats directament des del sector i amb programes de producció estables al Mercat de les Flors. Malgrat tot l’Administració no ha d’esperar elogis ni s’ha de moure sobre pactes acomodaticis que limitin la crítica i el debat. A cadascú li toca fer la seva feina sempre i quant el diàleg sigui real i permeable i per això el fet que l’Associació d’artistes independents anunciï que vigilarà l’evolució de la Quinzena de la dansa és un fet virtuós que ens honora i ens complau, perquè és la manifestació màxima d’un interès compartit.