Simposi Joan Fuster: darrer comunicat

7.05.2012

 

Encara no són les onze –i encara no ha engegat aquesta tercera i última jornada del Simposi; s’aprofiten els cinc minuts de marge per demanar un cafè per endur o per recuperar una ampolla d’aigua d’alguna butxaca d’abric– i la obra de Fuster espera amb la paciència dels textos inesgotables. El Simposi acumula conferències i conferenciants i, no obstant, com més es diu de Fuster, com més se’n fixen certes tensions o més se subratlla la lucidesa excepcional d’algú que, a més, va haver de ser lúcid a la Sueca de la postguerra, més mòbil sembla Fuster, més inatrapable. Cada lectura, cada acord o semiacord, fixa el punt de partida –o proposa la pregunta– per a la lectura següent, de manera que, al final, només hi apareixen començaments. Corregir i augmentar: això és la cultura, escrivia Fuster, i seguia apuntant cap a aquestes relacions vives sense les quals, dèiem, no hi ha literatura.

Una d’aquestes relacions és la que estableixen Josep Pla i Joan Fuster al voltant de Destino, primer –amb la qual Fuster inaugura una sèrie de relacions literàries a partir de la redacció de El País Valenciano– i arran de la publicació de l’obra completa de Pla, que prologarà Fuster, després. En la conferència que obre la jornada, Xavier Pla detalla els termes i les circumvolucions de la redacció d’aquest pròleg: de com podria haver estat encarregat a Antonio Vilanova, o a Antoni Comas, però de com l’antiintel·lectualisme de Pla difícilment s’hi hauria avingut. I Serrhaim? I Molas, o Castellet o Joan Ferrater? Fins i tot Porcel hauria pogut haver estat el responsable de presentar l’obra completa planiana i, de fet, va començar a treballar en un text que era tant un pròleg com una biografia més o menys hagiogràfica. Què va passar entre Pla i Porcel no se sap; només que el projecte no va prosperar i que a Porcel no li va agradar especialment que la presentació caigués a mans de Fuster [1]. També sabem que el text de Fuster l’acosta i l’allunya de Pla. L’allunya més que res per la qüestió d’aquesta “crítica literària feta des del comunisme” de què parla en alguna altra ocasió Pla i que constitueix el punt principal de discrepància, si bé, com ha anat apareixent al llarg del Simposi, Fuster no n’era pas, de marxista; s’havia impregnat d’algunes idees del marxisme, però sempre sotmeses a crítica i utilitzades, per dir-ho d’alguna manera, en el que tenien de fusterià.

El que és més interessant, potser, és allò en què els dos autors coincideixen. El pròleg, diu Pla, suposa la liquidació definitiva del noucentisme i la pregunta per una mena de literatura que no s’estengui en el buit, això és, que no es resigni a ser inaudible. Pla entenia que la perfecció era odiosa (i Carner, diu Xavier Pla, era perfecte); potser la imperfecció, retenia alguna cosa de més important, sigui alguna mena de capacitat comunicativa o, com diuen alguns, de vida. En aquest sentit, allò que tenien en comú Pla i Fuster –allò que els podia arirbar a fascinar o a interessar l’un de l’altre tindria a veure amb aquesta mena d’antiintel·lectualisme que es tradueix, en primer lloc, en aquesta primera obligació fusteriana de tot escriptor: fer-se llegir. Aquesta obligació suposa un estil antihermètic, descodificat, capaç d’aconseguir una literatura no sigui tant de l’escriptor, com de l’home que escriu. Davant de la pregunta d’un dels assistents, que troba que Pla i Fuster s’assemblen com un ou a una castanya, el nostre conferenciant respon que li sembla just el contrari: tots dos viuen una vida –soltera, sense fills- consagrada a la lectura i l’escriptura; tots dos venen de famílies conservadores i tots dos treballen  en favor i dins d’una literatura autobiogràfica, assagística, periodística, de dietari. Tots dos, a més, són i volen ser independents[2].

Jaume Pérez Montaner puja a la taula amb el repte de concloure un Simposi que ha mantingut no només un nivell acadèmic, sinó un compromís quasi personal amb l’obra de Fuster admirables. Montaner engega la seva intervenció amb una captatio que comença a concloure el Simposi: si ja estava amoïnat per la responsabilitat de clausurar les jornades, després de l’enfilall de conferències brillants, diu, encara n’està més, d’amoïnat. Montaner emprèn el tema de la conferència lamentant que el títol que li escau sigui el d’una obra d’Edward Said, Representacions de l’intel·lectual, que, diu Montaner, és justament el travessa l’obra de Fuster: un seguit de figures, de representacions, d’imatges possibles de l’intel·lectual que no s’atura en una posició fixa –sartriana, grasciana, camusiana, la que sigui– sinó que es pensa críticament al llarg de tota la vida. Des del punt de vista de les problemàtiques pròpies de l’intel·lectual, Montaner enfila algunes de les qüestions tractades al llarg d’aquestes dies: la de la ignorància com autoamputació, la d’Erasme com a figura sintètica de certs antagonismes, l’escriptura com a escriptura de sí, la de l’intel·lectual com a creador de llibertat. “Escriure constitueix una operació d’autoexamen”, diu agustinianament Fuster; d’aquesta manera, tot problema esdevé, al capdavall, un problema de consciència. La llibertat que pugui arribar a crear l’intel·lectual, per tant, exigirà, en primer lloc, una llibertat de consciència. La llibertat, com diu Pla, es crea essent lliure, de la mateixa manera que el moviment es demostra caminant.

Aquesta qüestió de la llibertat és important en la mesura que travessa i acompanya la història de l’intel·lectual, i la seva proto-història: des de la definició que proposa Voltaire de l’home de lletres fins a la intervenció de Zola en l’afer Dreyfus –i la conversió de l’escriptor en intel·lectual, i més endavant, en intel·lectual compromès, engatgjat, que es deia–, la qüestió de la llibertat ha anat associada a una determinada autonomia. Si en Voltaire, l’autonomia pren aquesta forma de classe desclassada (l’home de lletres com a peix alat, que no pertany ni a l’aigua ni a l’aire i, alhora, una mica a tots dos), en Zola partirà de l’autonomia del camp literari. Des d’aquesta autonomia, recorda Montaner, l’escriptor competent, capitalitzat, intervindrà en el camp del poder sota la forma de l’intel·lectual.

Aquesta intervenció, feta des de la consciència, vol activar altres consciències. D’aquí, que Montaner parli del text que Fuster dedica a Erasme i de l’elegia que dedica a Rabelais al seu Dietari de 1953 d’acord amb els diversos tipus de discurs lacanià: de l’analista, de la histèrica, universitari i de l’amo. Tant l’un com l’altre ofereixen espais de resistència que es reivindiquen en Fuster: es tractaria d’histeritzar el discurs de l’amo que es proposa, fins i tot, de negar el dret a riure, ja sigui de la pròpia rialla o de la rialla de l’altre. També s’oposa al discurs acadèmic, en un gir estranyament intens de la conferència que remou algunes esquenes en algunes cadires. Fuster oposa la vida efervescent de Rabelais a l’acartronament, la repetició i la tristesa de les tesis doctorals i dels papers universitaris (arriba a parlar de necrofília de necrofàgia com a impulsos principals de la institució universitària, feta tota de discursos tènues i de cerimònies cartilaginoses). Assistim a un gir meta-simpòsic que desperta somriures de complicitat i d’una certa incomoditat celebrada. Celebrada, sí, perquè aquí és on, finalment, Fuster es revela més viu: en la capacitat que demostra de dir algunes veritats de la situació universitària actual, això és, de principis de maig de 2012.

Es reprèn aquí la pregunta per la llibertat des de Bourdieu, que, més que de llibertat, parla d’independència. Sense un mínim d’independència, l’intel·lectual no pot existir. Podem parlar, doncs, encara d’intel·lectual? Ara, que l’espai public sembla haver-se dissolt; ara, que la circulació de discursos és sospitosa de respondre a interessos corporatius; ara, que l’intel·lectual s’ha vist progressivament desplaçat per polítics i que el seu discurs és cooptat, diu Montaner, quan no directament ridiculitzat? Montaner avança una primera resposta a una pregunta que es reprendrà des del públic assistent: entendre l’escriptura com un espai de dissidència i de gosadia, això és, d’histerització dels discursos prepotents i autofundats. “Qualsevol aposta per la creació i contra la cosificació, si és que encara és possible alguna cosa semblant, haurà de venir d’aquests indrets”, diu Montaner. En aquest sentit, Fuster no només pensa l’intel·lectual com a figura paradoxal sinó també, i sobretot, exemplar: com el responsable d’un discurs creatiu, creador i compromès no tant amb unes idees sinó amb la pràctica d’una sostracció: la que l’allunya de certes subjeccions i li permet detectar, encara que sigui des d’una llibertat relativa, la manca de llibertat que impera, just allà on aquesta mancança és més difícil de percebre.

La qüestió de la possibilitat d’un intel·lectual obre un debat al torn de preguntes. Un intel·lectual pot ser subvencionat i intel·lectual? O esdevé alguna altra cosa? Montaner entén que una solució, potser la única, és la que troba Fuster en Erasme: ballar sobre la corda fluixa, jugar entre la independència absoluta i la dependència obligada, sovint, perquè l’intel·lectual, si vol seguir sent-ho, haurà d’oposar-se a aquell que l’alimenta. La impossibilitat d’una independència absoluta demana una estricta autovigilància; començant per la pròpia idea d’independència absoluta, que, sovint, acaba funcionant com el miratge des del qual es desacrediten aquelles pràctiques que no s’hi ajusten.

Antoni Furió no creu que l’intel·lectual hagi de viure necessàriament en la indigència, i proposa com a intel·lectuals, també, certs professors universitaris que, tot i que treballen des de dins d’una institució pública, mantenen i preserven un grau considerable i interessant d’autonomia, diguem-ne, discursiva. Dit d’una altra manera: poden escriure sobre el que vulguin. Ara bé, ho podran fer sempre i quan s’ajustin a un sistema cada cop més formalitzat d’acreditacions i legitimacions. Nora Catelli reprèn la resposta de Montaner, per enllaçar amb la de Furió: l’intel·lectual no només ha de ballar en la corda fluixa, sinó que és possible només quan té ocasió de fer-ho. És a dir, pot constituir-se com a intel·lectual quan no té, per dir-ho així, un amo, sinó diversos alhora. És llavors quan la diversitat obre petites esquerdes, petites juntures, per a la independència. La resta, diu, no és indigència, sinó intempèrie, i dubte que un intel·lectual pugui estar-s’hi massa temps, a la intempèrie. Si no és per mitjà de subvencions, observa, se l’empenys al mercat, que és una altra forma de subvenció però, això sí, incontrolable. Com a contraexemple, proposa el cas de Michel de Certeau, funcionari i col·laborador en certes ocasions del govern francès, atacat precisament per això, però capaç d’obrir espais crítics d’insubordinació discursiva per mitjà de la seva escriptura. Sullà s’hi suma i exposa una certa preocupació davant de la progressiva burocratització de la pràctica acadèmica. Si fins ara la llibertat de càtedra havia permès aquesta independència crítica de què parlaven les intervencions anteriors, el control de la qualitat docent –més concretament, els termes en els quals es pensa aquesta qualitat, que, paradoxalment, són bàsicament quantitatius–, així com una certa cosificació del saber, restringeixen, asfixien, aquesta llibertat. Al seu torn, la massificació de les aules pot produir un descens de la qualitat educativa que farà que les elits tendeixin a sortir de la formació privada. Sullà entén que, s’estigui d’acord o no amb la lectura, els intel·lectuals n’haurien d’estar parlant. Precisament perquè la seva feina consisteix a negar tots els esforços que es fan per convèncer algú que no hi ha alternativa. Fals. Sempre hi ha alternativa, diu.

Cap a quarts de tres, Antoni Martí, el coordinador i organitzador de les jornades, dóna per finalitzat un Simposi (anava a dir “tancat”, però en realitat el Simposi ha estat una temptativa constant d’obertura) durant el qual, diu, la universitat –una universitat els estudis de filologia catalana de la qual no inclouen el suecà als seus programes– s’ha assemblat una mica a la que li hauria agradat a Fuster. D’alguna manera, s’ha corregit i s’ha augmentat.

 

 

* Acabem amb un breu recordatori encara s’és a temps d’adquirir el facsímil dels dos textos de Joan Fuster. Per amés informació, adreceu-vos aquí:

http://www.ub.edu/simposijoanfuster/ca/index.html

 

 



[1] Per això, apunta Xavier Pla, quan comenta el pròleg, Porcel en tergiversa la cronologia: sosté que Pla es va enfadar amb el text de Fuster pel que tenia de marxista; confon el que era la presentació de l’obra completa amb el pròleg a un sol volum i gairebé s’autoatribueix part del mèrit de l’interès per l’obra de Pla, entenent que ell, Porcel, hi havia contribuït parlant-ne molt i bé.

[2] Al torn final de preguntes, es reprenen algunes d’aquestes qüestions. David Viñas assenyala un d’aquests “misteris acadèmics” pels quals un Simposi sobre Joan Fuster a la Universitat de Barcelona no sembla interessar a massa estudiants, de Filologia Catalana. També apunta que Fuster, al pròleg comentat en la conferència, diu de la prosa de Pla que en alguns moments és poc curosa i es pregunta si no serà una possible raó d’allunyament per part de Pla respecte de Fuster, a la qual cosa Xavier Pla respon amb una pregunta: en la mesura que Pla converteix la falta de cura en una estètica, fins a quin punt segueix essent una falta de cura?

Enric Sullà, al seu torn, recorda que no tot antiintel·lectualisme és una forma d’intel·lectualisme i presenta Fuster com un mestre de l’understatement, és a dir, aquest art anglosaxó de saber-se erudit (o més saberut o intel·ligent que l’interlocutor) però actuar com si no se’n fos. Aquesta “elegància fusteriana” no ornamenta ni barroquitza el propi pensament, però tampoc el simplifica en favor d’una falsa pedagogia.