Silvana Vogt: “La llibertat de la literatura fa por”

4.09.2016

Acabada de sortir del forn editorial, La mecànica de l’aigua arriba a les llibreries com una de les grans apostes d’Edicions del 1984 per aquesta rentrée literària. Escrita en català per una argentina que fa de llibretera a Sant Just Desvern, la novel·la mostra el contrast del canvi de vida de la protagonista, la Vera, que fuig de l’Argentina del Corralito i es refugia a Barcelona amb el seu gos Kantiano. La seva existència es desenvolupa a través de la literatura, i en aquest aliatge hi ha una de les claus de la història: l’alteritat.

Silvana Vogt | © Ton Gasull

Silvana Vogt | © Ton Gasull

 

Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969) és una dona observadora, de mirada intensa, que pensa les coses abans de dir-les. L’escolto durant la presentació del seu llibre a la seu d’Edicions del 1984, mentre explica les diferències entre les concepcions literàries d’aquí i de l’Argentina i la necessitat d’adaptar-se a una altra literatura (una altra vida) mirant sempre endavant, malgrat els esculls, “perquè la vida va cap endavant”. I parla de l’enorme llibertat que ens dóna la literatura per expressar-nos. Tanta, que a vegades “fa por”.

Una història viscuda i explicada en català

La mecànica de l’aigua, de base autobiogràfica, és una novel·la “densa de vida, àgil d’escriptura i d’una concisió sorprenent”. Així la defineix Josep Cots, editor de 1984. Al seu costat, l’autora de seguida s’afanya a deixar clar que “no és un llibre que parli d’immigració; el protagonitza una immigrant, però el que més m’interessava d’això era l’alteritat”.

Una alteritat que es manifesta en molts altres àmbits: la formalitat de la literatura catalana en contrast amb l’estil més “salvatge i expansiu” de l’argentina; la memòria (“una altra alteritat que no podem controlar”); el punt de vista narratiu; la llengua… i la relació de la Vera amb l’Eliseu, un editor que pateix un enfonsament professional i personal. Són dos personatges absolutament contrastats però que es complementen i es necessiten. I finalment, hi ha en Kantiano, el seu gos, “que és l’ànima de la novel·la perquè és l’ànima de la Vera”.

Com és que va decidir escriure la història en català? “Era impossible fer-ho en una altra llengua”, confessa, perquè “parlo d’una història que vaig viure en català”. La mecànica de l’aigua, construïda amb moltes el·lipsis “perquè l’autor ompli els buits que deixen”, també és una reflexió sobre la mort, sobre la superació i sobre ferides que es tanquen –gracies a la literatura: “Menys la de l’amor, que no es tanca mai”.

Poc abans d’acabar, Silvana Vogt reconeix que, com a lectora, prefereix no saber res d’un llibre abans de llegir-lo: “No m’agraden les contracobertes”. Però jo us recomano que feu un cop d’ull a la seva. I que us llegiu el llibre per descobrir quina és la mecànica de l’aigua.

Aquets diumenge 4 de setembre Silvana Vogt conversarà amb Bernat Puigtobella sobre La mecànica de l’aigua en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Escenari 2 a les 18.30h.