Silencis

2.12.2016

En les darreres setmanes he estat testimoni d’alguns exemples d’aquella combinació especial entre creació i felicitat, una mena de felicitat que té a veure amb el silenci més que no pas amb l’optimisme bla, estúpid i acrític.

Foto: Nick Casale

Foto: Nick Casale

Va ser des del silenci que Meritxell Cucurella-Jorba va descobrir l’obra d’Alda Merini, poeta italiana sotmesa al clarobscur. Ha calgut travessar uns quants anys de silenci espès per compartir amb Clínica de l’abandó (XII premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia)  el  tast  d’una obra intensa. Des d’una punyent paradoxa vital, en els seus versos coincideixen la  joiosa carnalitat i una espiritualitat d’alta volada. Una descoberta que intuïtivament  remet a l’obra de la italiana Carol Rama, a qui el MACBA amb l’exposició La passió segons Carol Rama rescatà d’un silenci incomprensible.

En la presentació del llibre, el passat 16 de novembre a la llibreria Laie,  Meritxell Cucurella-Jorba va transmetre el to apassionat dels poemes d’Alda Merini i ho va fer amb el goig de qui, paraula a paraula, ha fet una doble pirueta: la de descobrir i la de traduir una autora que colpeix i enlluerna.

Aquesta traducció al català no era cap encàrrec editorial, va ser una decisió lliure que quan ha estat reconeguda i publicada, ha integrat de manera natural la condició de poeta, traductora i  excel·lent performer que és “tx” el dígraf del desitx.

Tampoc no era un encàrrec editorial la traducció al català de La meva pàtria A4 de la poeta romanesa Ana Blandiana feta per Corina Oproae que ja havia cotraduït  Per entre els dies, una antologia poètica de l’escriptor Marin Sorescu. Corina Oproae, nascuda a Transilvània, viu a Catalunya des de fa una colla d’anys i el passat 18 de novembre presentava per primera vegada un  poemari seu  Mil y una muertes que, en una sala pleníssima del Tarambana de Cardedeu, va sorprendre i commoure.

La mort de la mare és el motiu inicial que s’expressa en una doble veu, la  dels poemes formals aplegats amb el mateix títol del llibre i una segona “Letanías del vacío”  a la manera d’una pregària lliure de poemes en prosa. No hi ha plany elegíac, ni soliloquis fúnebres, hi ha una estranya vigoria de vida i mort que travessa tot el llibre encapçalat  per un imponent  poema “Y hoy ¿qué te diría?”. Com mai el romanès, el castellà i el català van alternar-se i van sonar amb  naturalitat, com la naturalitat del silenci profund dels assistents a un debut tan especial.

A l’escola La Llacuna del Poblenou i amb l’acord previ del consell escolar, la tercera setmana de Novembre haurà estat la setmana del silenci, o millor dels Silencis.

Tota la comunitat educativa s’ha implicat en una proposta que ha vehiculat Ester Rovira des de DadàBarcelona amb un equip de gent de diferents disciplines artístiques – com dissenyadors, artistes, gent del món del teatre i de la dansa – i ha comptat amb l’ajut d’un Verkami i suports en espècie públics i privats.

Alterar per una setmana la vida de l’escola, transformar les aules en espai de tallers, programar continguts i activitats i acabar amb una cadena humana de sis minuts i mig de silenci a la Rambla del Poblenou és, a més de memorable, un toc d’atenció a la consciència en favor de la coherència.

L’aprenentatge per imitació, no dels discursos  sinó dels comportaments dels adults, ja no el qüestiona ningú. No era la primera vegada que es duia a terme una acció sobre un aspecte fonamental per a la vida en general i també la vida escolar com és el silenci. Ja fa uns anys, des del professorat  es va proposar la “pacificació cromàtica” de les parets. Després de debats i proves es va decidir pintar les parets interiors de l’escola amb un únic color neutre que contribuís a un clima tranquil en contrast amb l’ambient multicolor que algú va triar un dia pel seu compte.

silencis copia

“Rudo”Manolo Alcàntara en un moment de la representació al pati de l’escola La Llacuna del Poblenou | Foto: Iris Humm

Experimentar el silenci, però, no volia ser un exercici d’utilitarisme, era la invitació a unes  pràctiques creatives que semblaven transcriure fidelment alguns dels suggeriments de Natàlia Ginzburg a Les petites virtuts: “El naixement i el desenvolupament d’una vocació requereixen espai, espai i silenci, el silenci lliure de l’espai”. Els efectes dels silencis treballats i no imposats, a la llarga, són fructífers.

A Sant Cugat, el dissabte dia 5 de novembre, la tercera edició de ‘Teixim la ciutat’2016  -desafiant la pluja-  va convocar poc més de dues mil de persones que al llarg del dia van anar apropant-se a la Plaça de l’Om per descobrir una gran diversitat d’oferiments tèxtils. Com una extensió del claustre i la seva atmosfera contemplativa, posar a treballar mans expertes i profanes de costat, va generar un ambient encalmat imprescindible per aprendre, per ensenyar, per gaudir i observar una continuïtat en els paisatges  del tapís  català tan estretament vinculat a Sant Cugat.

Aquesta 3a edició, organitzada per l’Ajuntament i des dels museus santcugatencs, va ser coordinada per Loreley Bertran que va tenir cura de tots els detalls d’una excel·lent celebració d’art tèxtil. No  hi van faltar, contes, tallers i exposicions, ni  llibres tan meravellosos com Hebra de Agua de Gimena Romero o la magnífica vida teixida de Louise Bourgeois Cançó de Tela. Es pot dir que la festa continua amb dos projectes, Teixim poesia i “Arpilleres” que donaran continuïtat, fins la propera edició, a una iniciativa feliçment consolidada.

“Hay que continuar creando por cualquier medio” apuntava el musicòleg mexicà Rubén López Cano en la seva intervenció Contra la cultura del miedo,  en un Fòrum d’Indigestió de l’any 2012. He recordat aquesta divisa i he reconegut moltes coses en comú en aquests accions culturals que, pel seu caràcter, són un antídot contra la por vague, insistent, paralitzant .

El poeta peruà Manuel Scorza deia que la felicitat és sempre revolucionària. No es referia a cap recepta d’autoajuda ni a un eslògan de resignació, la felicitat  a la què al·ludia  és  aquella que desconcerta,  descol·loca  i es converteix en mirall de la capacitat de felicitat de cadascú.

Aquest novembre he vist gent tan compromesa creativament en una llibreria, en un centre cultural i gastronòmic, en una escola o a l’aire lliure, que resulta impossible desconfiar del silenci com a motor de felicitat més o menys revolucionària.

Etiquetes: