Si vas pels volts de Vallvidrera

13.04.2017

Entre alzines i pins en un segle XX acabat de trepitjar, Verdaguer hi va passar les seves últimes setmanes de vida. Aquest dimecres, Vil·la Joana ha presentat el seu nou programa expositiu i de recerca quan ja fa gairebé un any que obrir les portes al públic. Després d’una exhaustiva restauració, ara la Casa Verdaguer de la Literatura es transforma en un espai de trobada que s’insereix plenament en el marc de propostes i activitats que s’organitzen al voltant de la capitalitat literària de Barcelona.

Verdaguer, símbol coronat a Vil·la Joana

Vil·la Joana, documentada des del segle XVI, és l’antiga masia de la parròquia de Vallvidrera, que es va transformar en casa d’estiueig el segle XIX i en un espai d’ús educatiu entre el 1921 i el 1973. Mossèn Cinto hi va morir l’any 1902, i el 1963 algunes estances es van convertir en el primer museu que li era dedicat: un espai que reivindica el valor de la paraula literària a través de la seva figura. L’any passat, després d’un llarg procés de rehabilitació per recuperar aquest patrimoni arquitectònic (i 5 milions d’euros invertits), la Vil·la va inaugurar una nova etapa amb l’objectiu d’esdevenir un nou model d’institució cultural del segle XXI.

Museu i casa literària, Vil·la Joana vol créixer més enllà de la figura de Verdaguer i abastar Barcelona, i ho vol fer des de la concepció museològica proposada pel Museu d’Història de Barcelona, que contempla la paraula i el fet literari en tota la seva amplitud. D’aquesta manera, podem resseguir el relat històric i literari de la ciutat que s’explica a través de quatre àmbits d’exposició: primer, la casa com a espai físic; en segon lloc, la literatura; a continuació, Verdaguer; i finalment, Barcelona. I un total de 22 sales repartides en dos pisos.

 

Vil·la Joana no és un mausoleu

Un últim tribut al poeta en un retall de premsa

Un últim tribut al poeta en un retall de premsa

Restes de la casa pairal del segle XVI, llibres que havien format part de la biblioteca privada de Verdaguer, documents gràfics, reculls de diaris, objectes i records de tota mena, un planetari de paraules com la biblioteca infinita de Borges o el llit on el poeta osonenc es va acomiadar d’aquest món. No hi falten les referències sagrades i cristianes, ni per mitjà del text ni per mitjà de la imatgeria, ni l’aproximació als seus “mons literaris” per antonomàsia (Folgueroles, Barcelona, Terra Santa, L’Atlàntida, Al Cel, Canigó). També hi trobem un mural amb una selecció de les seves paraules més utilitzades com escriptor (amor, Maria, terra, sant, mare, flor, ulls, Jesús).

També hi ha sales dedicades a la seva relació literària amb altres escriptors europeus, molts dels quals foren creadors de la lletra dels grans himnes nacionals (el Virolai és el nostre verdaguerià equivalent), i el pes de l’autor de L’Atlàntida en la projecció literària barcelonina i catalana. Verdaguer, símbol i mística que no moren. Per això Vil·la Joana no té cap voluntat de ser un mausoleu, com explica el comissari Oriol Izquierdo, sinó un espai d’expansió, de sinergies i de contemporaneïtat a l’entorn de la literatura, també des de la recerca i l’educació. I per descomptat, com a espai natural de la serra de Collserola apartat del bullici i l’exaltació de Barcelona.

Joan Roca, director del projecte, ha fet un balanç “sorprenentment seductor” del (quasi) primer any de funcionament de la Vil·la. Per la seva banda, el tinent d’alcaldia, d’Empresa, Cultura i Innovació, Jaume Collboni, ha destacat el valor de la Casa Verdaguer de la Literatura com a “marca Barcelona” i com a espai complementari de la Casa de les Lletres. Un valor que s’accentua amb la condició de capitalitat literària de la ciutat i amb la proximitat de la Diada de Sant Jordi.

Vil·la Joana

Aquí trobareu més informació sobre les activitats de Vil·la Joana. El projecte s’ha pogut tirar endavant, entre d’altres, gràcies al director Joan Roca, Oriol Izquierdo, Josep M. Domingo, Ramon Pinyol, Cristina Massanés i els arquitectes Tomàs Morató i Jaume Arderiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Benvolgudes Benvolguts: Penso i sento que a en Jacint Verdaguer i Santaló mai se li ha reconegut el enorme valor de la seva poesía, ni dels seus escrits, i tampoc se li ha reconegut els fets que els López o Marquesos de Comilles en van possar totalment en contra d’en Jacint, tot i no havent-n’he fet res irresponsablement, jo penso i en crec que ell no en va fer mai exorcismes, sols en va recollir el que en deien les persones exorcitzades, i crec que els López, els quals es van pagar el títol de Marquesos, van trobar la forma per a tancar a en Jacint a l’asilo de Vic, molt facilment, en van convidar al Bisbé Morgades, bibé d’en Jacint Verdaguer i Santaló, i en mig del dinar, li van etzibar que ell havía de marxar amb el bisbé cap a Vic, crec i penso que en va tenir el coratge de plantar cara al seu Bisbé, doncs ell no en volia anar ingressat per a sempre a l’asilo de Vic, lloc on ell en deia que en aquest asilo només hi anaven els capellans que s’havien tornat bojos. Trist molt trist en va ser el rebuig que li van donar molts amics, quan els en demanava per a comprar el pa perquè no en tenia ni cinc céntims, i que n’és de trist, escoltar als amics això:- no t’ho podem deixar, de fet, aquesta en va ser una petita de les coses que en va patir, perquè el bisbé el feia perseguir per a tots els cosos de policía que havíen a Barcelona en aquells temps, trist en va ser que és presentessin al seu domicil.li, que el Dr. Turró després de patir un desnonament va llogar-l’hi traspanssant-l’hi a en Jacint un pis al carrer d’Aragó, i més trist encara en va ser la lluita que en va haver de soportar i resistir-l’ha sense faltar mai al seu bisbé per haver de negar-l’hi el dret a fer missa, és va defensar amb tots els seus drets, i crec que els artícles que escrivia als diaris anomenant-los així:- Un capellà perseguit, En defensa pròpia, ens expliquen les malifetes que en van anar cercant-l’ho i que en va tenir el coratge de no deixar-s’he tancar en l’anomenat asilo. Quan va aconseguir per mitjà d’un bisbé del qual no en recordo el nom, el poder fer missa a l’Esglèsia de Betlem, casulament davant del Palau Moja, on vivien els López, la seva pobressa n’era tan enorme, que tot i malalt, amb una tuberculosí que necessitava molt de repós, bons aliments i un tractament mèdic per a tallar-l’ha i refer els seus pulmons, és trobava que per a guanyar-s’he el seu pa, per a guanyar-s’he la vida, tenia de baixar des del carrer d’Aragó fins a l’Esglèsia de Betlem, i tornar a casa per si havia pogut guanyar algún céntim per a poder menjar, i tornar a la tarda a l’Esglèsia per a fer les misses, i el que li arribava econòmicament no el permetía de poder menjar quasibé mai, Deixo escrit aquesta reclamació per a totes les persones que en van viure en la seva època, i van fer els ulls grossos,….., ja t’ho faràs. I de metgue fins que no en va ser instal.lat a la Vila Joana, lloc on en va coneixer al Dr. Robert, que ell estava molt content amb aquest doctor, i casualment en va morir mentre en vissitava a en Jacint Verdaguer i Santaló. I escric aquesta meva llarga carta per a que en quedi constància de que a en Verdaguer no n’és prou conegut com a poeta, com a escriptor, i que m’he trobat amb molta gent que en pensaven que en tenía molts de diners,…, quins?, sinó en va poder pagar la construcció d’una ermita, que ell és va escapar de la Gleva, on el bisbé li tenía prohibit de sortir, hi és va acostar als López per a que li paguessín el seu deute, i ell en va haver d’acceptar que els López li anessin engegan això:- que ell els havía fet quedar malament, i naturalment tot i les seves fortunes, no li podíen pagar el seu deute. El volia un enterro el mes senzill possible, perquè ja que no en va poguer pagar els seus deutes, no volia que aquestes persones en pensessin que ell en tenia de diners. I escric per a dir a totes les persones que han dit que si en Jacint Verdaguer era volcànic, era bipolar, y que en tenía febleses mentals, i crec que Jacint era apassionat, en comptes de volcànic, i que no tenia cap mena de feblesa mental, perquè jo aprofito a fer una pregunta a la persona que li va engegar aquest adjectiu, que és això:- teniu alguna forma per a demostrar aquesta feblesa mental?, i responc a qui també l’ha adjectivat de bipolar, amb els fets que en parlen d’un capellà que no és va deixar enganxar per a una canongía de la Catedral, i negar-d’he a fer de poeta de la Reina Isaberl II. També tinc de dir que a la Vila Joana abans de ser el lloc de la literatura, en teníen moltes fotografíes d’en Jacint Verdaguer i Santaló, i que al costat del llit on en va marxar al cel, tenine una capelleta amb Sant Ramón, hi ara amb la remodelació tot això ha desaparegut, crec que si és poguessín tornar a possar les fotografíes d’en Jacint Verdaguer i Santaló, i tornar a possar l’altar amb Sant Ramón en seria un bé per als fets de la història, i per a que tothom en tingués coneixement de les fotografíes d’en Jacint, i de l’altar amb Sant Ramón, don des d’allí li feien missa a en Jacint cada día que en va ser a la Vila Joana. M’acomiado amb les frases d’en Jacint Verdaguer, que en són aquestes:- Mai en podran rompre un gra d’arena. El cor de l’home és una mar tot l’univers no l’ompliria, enviant-vos pau i bé, i una amable i cordial salutació.
    Ramona Ibarra i Solà