Si has quedat per dinar amb Quim Monzó, estàs avisat

20.08.2014

Quim Monzó adverteix en un article publicat a La Vanguardia que no pensa caure en la trampa de la sobretaula. Monzó, que es defineix com una personal asocial, ja ha avisat que votarà el partit que prometi l’abolició de les sobretaules.

Quim Monzó

 

El mes d’agost és propici a excessos de tota mena. Un de molt estès és el dels àpats maratonians, aquells dinars o sopars de digestió acordeònica que et mantenen entaulat durant hores. “La gent treu un tema de conversa i n’hi ha prou que comencis a donar el teu parer perquè et tallin sense contemplacions i t’entabanin amb una llauna d’hores”, escriu Quim Monzó en un article publicat en castellà al Magazine de La Vanguardia. L’autor de La magnitud de la tragèdia, proposa alguns trucs per sabotejar aquestes postres eternes de cafè i puro. Si la sobretaula té lloc al sofà o en un silló, “pots descansar el clatell al respatller, tancar els ulls i fingir que dorms, o fins i tot adormir-te de debò. Si ronques, molt millor, perquè aleshores algú dirà: ‘Mira tu, s’ha adormit’. Si feu la sobretaula entaulats, aleshores descansar és més empipador, però també es pot fer. Jo acostumo a allunyar plats, vasos i coberts. Un cop alliberada la superfície, col·loco un braç sobre l’altre, i al damunt, el cap. Hi ha qui ho considera ofensiu envers els altres comensals”, diu Monzó, que aquest mes de vacances no publica la columna diària però manté la seva col·laboració dominical a La Vanguardia, però servirà sense dubte per “recordar de manera contundent que tu no volies quedar per dinar, que vas acceptar per no fer-los un lleig, i que a més a més, el pacte era simplement menjar, no passar-te set hores sense aixecar el cul de la cadira i donant corda a una xerrameca sense solta.”

Si has quedat per dinar amb Quim Monzó, estàs avisat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Ha ha, quina gràcia. Ho diu en Monzó, doncs ooooh, que genial, tu. En fi. País de papanates sense remei, aquest.

  2. Cada vegada sou més prescindibles. Heu trobat que era digne de menció aquest article tant normalet de Quim Monzó?

  3. Qui l’ha llegit i qui el llegeix ! Els seus articles han perdut aquell interès que tenien. Fitxar per La Vanguardia és com per a un comptable treballar a La Caixa. Guanyes la seguretat de cobrar cada mes trinco-trinco, però t’amanseixes i acomodes.

    • Hi estic d’acord: els articles de Monzó a la Vanguardia són d’allò més avorrits. Però escriure un article diari costa molt i és possible que s’hi vegi obligat per guanyar-se la vida. Altrament, si aquest no és el cas, faria bé en espaiar-los una mica.