L’era shakespeariana de les sèries de televisió

5.01.2017

S’ha convertit en un tòpic la idea amb la qual l’escriptor George Anastasia titulava un dels seus articles més citats: “Si Shakespeare estigués viu, escriuria per a The Sopranos”. Cal emmarcar la popularitat de sentències com aquesta dins de la campanya de legitimació que ha acompanyat l’auge de les sèries de televisió els darrers anys. Si, tal com deia l’eslògan, “It’s not TV, it’s HBO”, era necessari trobar una etiqueta per a aquesta fornada d’obres que estaven canviant el prestigi de la caixa tonta per sempre, des de Twin Peaks a Breaking Bad. Per als professors Jordi Balló i Xavier Pérez, l’epítet que millor defineix aquesta revolució creativa és “shakespearià”. Per celebrar que l’HBO ja fa un mes que va desembarcar a terres catalanes i que Núvol ha publicat el volum antològic de Shakespeare de Joan Sellent, intentem explicar per què, tal com diuen Balló i Pérez, la reflexió adequada és que “si Shakespeare no ens hagués regalat el seu teatre fa ja quatre segles, ningú podria escriure The Sopranos”.

Tonu Soprano

William Shakespeare es va trobar en la mateixa situació que els guionistes contemporanis: havia de treballar en un mitjà sense prestigi (com era el teatre en el seu temps) i demostrar que podia assolir els cims més alts de la creació sense renunciar a escriure per a un públic molt genèric. Malgrat que nosaltres glorifiquem la seva obra, el bard de Stratford mai hauria pogut somiar en vida el lloc d’honor que ha acabat ocupant dins del cànon occidental. Els creadors de sèries tenen la sort que la maquinària de la crítica cultural és molt més ràpida i àvida avui en dia que a l’Anglaterra elisabetiana. Tot i així, no podrem ser conscients de l’autèntic valor de les sèries fins que el temps no ens doni més perspectiva. Tant si és just com si és exagerat dir que les sèries viuen una “era shakespeariana”, les reflexions de Balló i Pérez, tant a la seva obra El Món, Un Escenari (Llibres Anagrama), com a la conferència que van fer el passat 9 de novembre al CaixaForum, ens ajuden a entendre per què som tants els que parlem en aquests termes.

Si haguéssim de triar un sol descobriment shakespearià del qual les sèries contemporànies són deutores, ens hauríem de quedar amb la fascinació pel mal. El dramaturg anglès va elevar a la categoria d’art la construcció de vincles emocionals amb els personatges malvats i ens va ensenyar que només una cosa fa avançar la trama millor que la recerca del bé: la del seu oposat. I és que l’empatia natural que desperten els personatges dolents, tan celebrada com a novetat per als crítics televisius que hem aplaudit la popularitat d’antiherois com Tony Soprano o Frank Underwood, es pot traçar fins a Ricard III, que al seu cèlebre monòleg inicial ja ens adverteix sense miraments de la seva condició fosca i dels seus plans per fer seu el tron a qualsevol preu. Quan Walter White diu aquella terrible frase a Breaking Bad, “No estic en perill, Skyler. Jo sóc el perill! Un paio obre la porta i rep un tret i penses que seré jo? No. Jo sóc el que pica a la porta”, ens sorprenem enganxats a la pantalla desitjant que el protagonista se surti amb la seva. Va ser Shakespeare qui va desentrellar el funcionament d’aquest mecanisme tan humà a les seves obres i els David Chase o Alan Ball no es poden entendre si no és com els hereus d’aquesta tradició iniciada pel dramaturg anglès.

Un altre mecanisme narratiu shakespearià per excel·lència que trobem a les sèries és la coralitat. Tal com indica el crític Jonathan Bate, la millor manera de reconèixer la contribució del dramaturg a la popularitat de les històries polifòniques on tots els personatges reben un tractament igual i saltem constantment entre accions i escenes, és comparar les obres de Shakespeare amb les del seu contemporani Christopher Marlowe. Allà on Marlowe emfatitza l’heroi singular, Shakespeare va convertir el procés històric d’Anglaterra en el protagonista. Com diuen Balló i Pérez “tota ficció posterior a Shakespeare que aspiri a reflectir l’evolució política d’una determinada societat haurà d’assumir aquest principi democràtic de repartiment dels nuclis d’interès entre tots els estrats socials”. Tant si parlem de la Baltimore contemporània, capturada magistralment a The Wire, com de les lluites de poder dins d’una societat de fantasia com la de Joc de Trons, veiem en acció les mateixes estratègies que Shakespeare utilitzava als seus drames històrics per tal d’atrapar l’essència d’una societat en totes les seves cares.

Tyrion Lannister, un dels personatges més shakespearians de Joc de Trons

En tant que art de masses, la ficció televisiva es crea amb la intenció d’arribar a un gran nombre d’espectadors. És per això que les sèries són el producte cultural més útil per preguntar-nos sobre la realitat política i social. Si Shakespeare va saber capturar amb tanta precisió l’esperit polític del seu temps, probablement és perquè va ser un dels primers artistes que va escriure amb l’obligació d’atraure a una audiència molt gran i molt diversa. Encara que l’argument del mínim comú denominador s’utilitzi sovint per atacar l’art popular, aquest prejudici cau pel seu propi pes: la necessitat de les sèries de crear universos on tothom s’hi pugui reconèixer es converteix en virtut, ja que permet fer aflorar a la ficció el mateix inconscient col·lectiu que després es tradueix en política al món real. I quin millor exemple del potencial de les sèries per exercir de baròmetre social que Donald Trump? El president dels Estats Units —que va ser protagonista d’un reality show durant molts anys— exemplifica el gir que la societat ha patit cap al principi shakespearià d’empatia amb el mal i que les sèries han reflectit perfectament. Pérez i Balló connecten Trump amb el discurs de Marc Antoni al poble de Roma al Juli Cèsar de Shakespeare: “No tinc talent, ni eloqüència, ni mèrit, ni estil, ni maneres, ni el poder de l’oratòria per enaltir la sang dels homes. Parlo d’una manera planera i només us dic el que vosaltres mateixos sabeu”.

Si, tal com deia el crític Harold Bloom, Shakespeare va ser l’inventor de l’humà tal com el concebem avui, és normal veure la seva influència a tot arreu, a l’òpera, la pintura, el cinema… I ara les sèries de televisió ens donen una nova perspectiva que ens permet acostar-nos al dramaturg anglès. Quan arribi la nova temporada de House of Cards i Kevin Spacey trenqui la quarta paret per mirar-vos directament als ulls, potser escolteu Ricard III. Quan ho faci Robin Wright, qui sap si us semblarà estar rellegint Lady Macbeth. Les maratons de sèries estan molt vistes, el que es porta ara és combinar-les amb una bona marató de Shakespeare. Aquests Reis, doncs, regaleu Shakespeare.