“S’ha acabat l’arròs, Emili”

22.06.2012

Emili Teixidor, octubre de 2003 | Foto de Pere Virgili

 

Al suro del despatx hi tinc penjades dues fotos en què hi surt l’Emili. Es van fer el dia 22 de desembre del 2010, dia del seu aniversari. Una colla d’amics celebràvem a Can Fabes que feia anys. En una, tots ens vam posar una careta amb la foto de l’Emili retallada. Hi ha doncs, molts emilis, divuit exactament. A la segona hi sortim tots a cara descoberta. Hi vam ser feliços.

Era elegant naturalment, com només ho són poques persones. La seva alçada, no només física, sinó  sobretot moral i intel.lectual, imposaven a primera vista. De seguida, però, el somriure ample i la rialla satisfeta trencaven el gel. Li agradava passar-s’ho bé i fer-ho passar bé. D’esperit jove, sovint s’envoltava de persones més joves que ell. Sense prejudicis, no jutjava ningú, però era crític, molt crític, i reflexionava amb precisió quirúrgica sobre el món que ens envolta.

La seva capacitat d’expressió no només era verbal, sinó també gestual. Sembla que el vegi, fent un gest amb la mà dreta, movent-la suaument enrera i endavant, fent una espècia d’onada,  aclucant els ulls, com si vulgués dir: “deixem-ho estar”, seguit d’un “passo…” quan alguna cosa no li feia el pes.

Ho he dit altres vegades, quan vaig tenir el privilegi de llegir l’original a casa, vaig saber que tenia entre les mans allò que els editors somiem: un llibre impressionant, que ha esdevingut un clàssic modern.

Li recordo l’alegria de viure els moments de consens entre els lectors i el públic just després de la publicació a Columna de Pa negre, el 2003. Els premis de reconeixement a l’obra publicada. I la segona onada d’èxit arran de la pel.lícula. Els ulls com li brillaven la primera vegada que vam veure la pel.lícula en un passi privat. Jo vaig plorar tres vegades, i quan es van encendre els llums, la Isona Passola trobava un bon senyal que jo hagués plorat i ell em va dir, fluixet: “oi que l’Agustí ha captat bé el meu món?”. I tant, sí el que el va captar bé, i no era fàcil. No era fàcil posar imatges a unes paraules tan ben triades.

Recordo la seva mà estrenyent fort la meva baixant les escales del Kursaal a Donosti, enmig dels aplaudiments del públic. La seva emoció i la festa que vam fer amb amics seus que van venir expressament, amb els actors i amb tot l’equip de Massa d’Or, avançada la matinada.

Era afectuós i lleial, seriós quan calia i alegre. Va tenir un tracte exquisit amb tot l’equip de l’editorial, que avui ja el trobem a faltar. Ens queden les obres, sí. Però no tornarem a sentir aquell “que fooooort” que deia quan li explicàvem alguna notícia bona relacionada amb els seus llibres.

Com deies sovint, Emili, fent servir una d’aquestes expressions de la Plana, “s’ha acabat l’arròs”.