Set dones contra corrent

7.03.2017

Set dones, unes catalanes de naixement com Emília Carles i Toldrà, Clotilde Cerdà i Bosch, Emília Coranty i Llurià, Tecla Sala i Miralpeix i Enriqueta Sèculi i Bastida, o catalanes d’adopció com Anaïs Napoleon i Amalia Domingo Soler, van decidir ser les mestresses de les seves vides en uns temps en què van haver de trencar molts sostres per treure el cap. A Decidides. Set dones contra corrent (Albertí editor), Elisenda Albertí en fa una biografia que aproxima les seves trajectòries artístiques, empresarials i intel.lectuals perquè tinguem notícia d’aquestes abanderades, dones contra corrent que comparteixen una gran determinació per escriure el propi destí.

Sindicat d’Obreres. Classe de puntes i flors a principis segle XX. (AFB/Frederic Ballell).

A desgrat d’una societat patriarcal situada entre el final del segle XIX i el principi del XX, una societat que gravava amb burins de metall dur els rols reservats a les dones, Anaïs Napoleon (Anaïs Tiffon) va ser la primera dona fotògrafa; Emília Carles i Toldrà va ser una empresària d’upa, com també ho va ser la industrial Tecla Sala i Miralpeix; Clotilde Cerdà i Bosch, coneguda amb el nom artístic d’Esmeralda Cervantes, va ser una compositora i concertista d’arpa amb fama internacional; Emília Coranty i Llurià va ser una pintora notable en un temps en què les dones a les quals havien deixat travessar la porta de les escoles d’arts aplicades, encara tenien prohibit fer apunts d’anatomia; Amalia Domingo Soler, una espiritista que és molt coneguda en aquest àmbit; i Enriqueta Sèculi i Bastida, una feminista i activista cultural de primer ordre. I tot això, en la majoria dels casos tenint cura de la família i de la llar, és a dir, sent present en tots els terrenys de l’existència i tenint encara la vista posada envers els menys afortunats de la societat. Dones inconformistes i efectives en una societat que les volia passives, obedients, i, perquè no dir-ho, invisibles. En aquest estat de coses, aquestes dones van decidir no deixar-se condicionar, modelar, encaixonar, sinó ser autònomes i creatives en la mesura que els va ser possible.

Primera actuació pública a Viena de Clotilde Cerdà, 1873

Per la meva pròpia trajectòria personal, m’he sentit atreta pels camins empresos per les artistes Anaïs Napoleon, Clotilde Cerdà i Emília Coranty. Però també per les exploracions de caire metafísic d’Amalia Domingo, i per l’activa personalitat d’Enriqueta Sèculi, una activista que escrivia abrandats articles feministes i promocionava la cultura i l’esport. Llegir les seves trajectòries ha estat ben il.luminador. Perquè poc podia jo imaginar que es deu a la donació feta per Emília Coranty, llavors ja vídua del servidor de l’art i la cultura Francesc Guasch, la seu de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics al carrer Ciutat de Balaguer, 17, on vaig cursar els estudis de Disseny Gràfic. Poc podia imaginar que aquell edifici de factura moderna, però sense una personalitat remarcable i acabat d’estrenar, estava construït sobre la torre modernista amb el seu jardí, propietat d’Emília Coranty i Llurià (Barcelona, 1862-1944). No es va respectar la seva voluntat que en l’escola que ella somiava emplaçada en el que va ser la casa de la parella fos conservat el jardí. Tampoc no va ser respectat l’esperit de la fundació que per desig de tots dos va crear Emília Coranty a la mort del marit: la Fundació Guasch-Coranty havia d’atorgar beques per afavorir la creació artística entre els joves. No ha estat fins fa poc que la voluntat testamentària de l’artista benefactora ha estat respectada i es convoquen les beques i premis (les primeres beques van ser atorgades l’any 2001).

Tot i tenir alguna obra al MNAC, Emília Coranty i Llurià és una autora encara desconeguda fins i tot per aquells i aquelles que hauríem d’haver sabut la seva vida i miracles, que hauríem d’haver conegut la seva personalitat i la seva obra, que hauria d’haver estat un referent. Perquè, com es poden cursar estudis en un lloc del qual ningú no explica els orígens? Així han anat tantes coses en aquest país en el qual hem conegut a la perfecció Goya o Velàzquez, per exemple, i no gaire res dels nostres artistes més propers, i encara més si es tracta de dones. A poc a poc, però, anem recuperant la memòria en tots els camps de la nostra història i la nostra cultura. Publicacions com Decidides. Set dones contra corrent, d’Elisenda Albertí, són fonamentals en aquest redreçament del nostre patrimoni artístic, empresarial, cultural, humà, en definitiva.