Set de memòria

Després de publicar una novel·la, faig net. Endreço, arracono, jubilo i llenço —de tot una mica— el material que he fet servir durant el llarg període de gestació i escriptura. Cessat el borbolleig de la creació, giro full sense mirar enrere, però aquesta vegada no ho aconsegueixo del tot. El diàleg amb les persones que han assistit a alguna de les presentacions de Allò que va passar a Cardós s’endinsa en les zones d’ombra del passat recent per on discorre la novel·la. Una d’aquestes ombres és la memòria col·lectiva de les grans obres públiques, l’altra són les paraules amb què es designaven els immigrants i que tractaré més endavant en un article titulat “Els altres pijos”. Encara en podria escriure un tercer sobre les casualitats insospitades que conflueixen en la novel·la, invencions que s’assemblen sorprenentment a personatges i situacions reals, però només les puc explicar a qui ha llegit el llibre.

La cara oculta de les obres

Jo volia desvetllar l’interès per unes obres que van durar quinze anys (1959-1974) donant veu a algunes dels milers de persones anònimes que es van desplaçar fins al Pallars per fer possible el gran complex hidroelèctric subterrani de Llavorsí-Cardós-Tavascan. Em vaig documentar intensament, però ara que el llibre és al carrer, no deixo de trobar-me gent que hi va participar i també familiars i coneguts que saben d’algú que va treballar en altres obres colossals. Sobretot dels anys cinquanta i seixanta, que és quan Espanya, que tenia un gran dèficit de corrent elèctric, va emprendre un vast pla de generació hidroelèctrica puntejat sistemàticament per les inauguracions de Franco davant de les càmeres del No-Do.

Quines coses he après que no em deixen tancar del tot la carpeta mental de la novel·la? N’he fet una selecció. Començo pel joc, que juntament amb la beguda, era una xacra entre les colles de treballadors. Això ja ho sabia, però ignorava extrems com la tajá. Quan el deute de joc superava l’import del sou, es jugaven una tajá. Equivalia a una quantitat alta de diners i, en cas de perdre-la, implicava un tall a l’esquena (tajá) del perdedor. El meu informant afegeix: “N’acumulaven unes quantes, a vegades d’un sol cop”.

L’extreballador que m’ho va explicar (va viure el període més dur de les obres de Cardós als seixanta) evoca històries i moments de l’alçada d’un campanar. Parla de la soledat i del silenci escruixidor de l’interior dels túnels, sentint només el degotall de les filtracions abans de fer explotar les barrinades. Ell mateix va viure episodis molt crítics, com el dia que, essent un jovenet inexpert, es va estar més d’una hora enfilat en un pal de la llum enmig d’una tempesta de neu i vent, sense poder pujar ni baixar i demanant auxili com un desesperat. Li pregunto pels accidents greus i em diu que en el temps que hi va ser calcula que n’hi havia un de mortal cada dos mesos aproximadament.

Un altre testimoni no és directe, sinó el relat que em fan terceres persones molt amigues d’un exguàrdia civil que avui és gran i viu a Castella. M’expliquen que va deixar la institució armada traumatitzat per la pressió psicològica quan de jove estava destinat a la vall de Cardós. En plena efervescència de les obres, va rebre ordres d’amagar algun accident mortal, com si no hagués passat. Els guàrdies van ser obligats a mentir a les famílies tot suggerint que alguns treballadors desapareixien perquè fugien a França i no se’n sabia res més. Jo no hi poso ni en trec una coma, em sembla difícil que un succés terrible es pugui encobrir durant gaire temps, però tampoc no ho descarto en una època d’ocultació i falsejament sistemàtics de la realitat.

Un engany més innocu és el que em va explicar un enginyer que també va treballar a Cardós. Va ser testimoni directe de la falsa inauguració d’una central. Mentre les autoritats tocaven el botó d’engegada, un grup de tècnics estiraven des de la distància uns cordills dissimulats per fer encendre llumetes i fer veure que ja estava tot en marxa. Però la central no va funcionar fins al cap d’uns mesos, quan els treballs van estar enllestits de debò. El mateix testimoni em va explicar l’accident d’un vehicle carregat de treballadors en una pista d’alta muntanya. Va relliscar i va tenir la sort que una pedra va evitar una estimbada mortal; tothom es va salvar, però l’ensurt va ser tan gran, que l’endemà el conductor estava completament calb.

El clima del Pirineu és sever: fred, aiguats, neu, torb, allaus, etc. Alguna víctima d’allaus a la zona alta de les obres no va ser localitzada fins al desglaç de la primavera. A les maltempsades s’hi han d’afegir els riscos de les feines més dures, més perilloses encara a la vall de Cardós en què s’excavaven quilòmetres de túnels a base d’explosions diàries de dinamita. No crec que el cost humà fos superior al d’altres obres precedents, però la xifra és una gran incògnita que es respon amb comptagotes gràcies als testimonis, la majoria orals. El descendent d’un antic jutge de pau de la vall de Cardós em diu que en la memòria familiar es recorda que al seu avi l’anaven a buscar cada vegada que hi havia hagut un accident mortal. Cada quan? Fa de mal dir, però una cosa és certa: a Cardós, com a tot arreu, hi va haver accidents mortals dels quals només en queda un tel de fum que s’extingeix. Jo no he trobat cap notícia d’accidents a la premsa digitalitzada de l’època. Cap ni una.

Amb motiu del 50è aniversari de la presa del pantà d’Oliana (Alt Urgell), Pirineus TV va emetre el 2009 un reportatge amb dades i testimonis dels deu anys que van durar les obres. La narració diu que “hi van treballar unes mil persones sense seguretat i hi van morir almenys tretze obrers”. Almenys. Recomano vivament La cara oculta dels pantans de Franco, un documental de Manuel Campo Vidal que TV3 va emetre el 2007 i que és accessible per internet. El mateix Campo Vidal va viure de prop les dures condicions de vida i de treball durant la construcció de les grans preses de la Noguera Ribagorçana (Santa Ana, Canelles, Escales). La cara oculta que dóna nom al documental inclou els accidents, oblidats en una nebulosa de silenci. La majoria eren evitables, perquè es treballava amb presses i sense les mesures adequades de seguretat. Justament per això no hi ha estadístiques. Oficialment no hi va haver morts.

Parlo de set de memòria perquè veig moltes ganes de recordar. Els aspectes dolents i els bons. Perquè hi va haver de tot, també una prosperitat econòmica que avui s’enyora. I detecto un fons d’orgull per haver contribuït a bastir un patrimoni industrial que va transformar la societat.

Certificat d’indigent

El benestar d’avui ve dels sacrificis de milers i milers de persones. A Lleida en vaig tenir un testimoni fefaent. Se’m va acostar un lector que havia nascut el mateix any de la novel·la (1965). Es diu Jordi Souto i, tal com em va prometre, em va enviar per email un document extraordinari. És un salconduit que permetia al seu pare, llavors jove i solter, d’anar caminant des de Galícia fins a Mequinensa (vol dir que no tenia diners ni per viatjar en els pèssims vagons de tercera de la renfe). El cas recorda altres històries que m’han explicat de les mines de plom de Bellmunt (Priorat), d’homes que arribaven a peu caminant des d’Andalusia per treballar-hi.

L’anomenada eufemísticament “carta de socorro” és un certificat expedit per la “Jefatura Superior de Policía de Zaragoza” que aparentment serveix per protegir el seu portador, però també és una advertència: només pots anar a tal lloc, i vigila què fas o què dius si no vols quedar-te sense feina o fins i tot que t’engarjolin (el franquisme no va promulgar la Ley de vagos y maleantes, però en va fer un ús intensiu i abusiu). El document és aquest, fixeu-vos en la paraula indigent (impresa) i en la data al final.

Jordi Souto m’explicava a l’email que el seu pare “de Mequinensa va acabar fent cap a Malpàs (Alta Ribagorça) per treballar a les mines. Allí va conèixer una pubilla del país amb qui es va casar. L’any 62 va néixer el meu germà gran i el 65, jo. Tots dos a casa, a Malpàs, en un dels pavellons construïts per encabir els treballadors de la mina i les seves famílies. No és Cardós, però la història es ben bé la mateixa”.

Li he demanat permís per incloure el document en aquest article tot oferint-li la possibilitat de tapar el nom i les dades personals del pare. La seva resposta ha estat aquesta:

Benvolgut Ramon,

No hi ha cap inconvenient perquè facis servir el document tal i com te’l vaig enviar.

No hi ha res a amagar ni res que pugui avergonyir ningú.

Més aviat a l’inrevés: em sembla prodigiós com poden canviar les coses en només una generació. Qui li hagués dit a aquell jove camí de Mequinensa que els seus fills i els seus néts gaudirien d’estudis universitaris i d’un confort material llavors inimaginable!

De ben segur que el pare —que va morir jove, quan encara cap dels tres fills havíem assolit la majoria d’edat— consideraria la publicació del teu article com una mena d’homenatge pòstum als seus esforços per llegar-nos una vida molt millor de la que ell va tenir.

Una abraçada!

Jordi Souto

Cap d’aquestes revelacions no em faria reescriure Allò que va passar a Cardós. La novel·la ja està pou farcida dels treballs, l’ambient i els conflictes d’aquelles obres. Però em sabia greu desaprofitar els testimonis que reprodueixo. Que se m’hagin adreçat espontàniament és un privilegi.

Jo no puc anar més enllà. Correspon als investigadors interrogar, contrastar, remenar arxius i paperassa esgrogueïda per treure a la llum els números i els noms de la veritat escamotejada. És una tasca laboriosa que ja té obres de referència, especialment sobre les primeres hidroelèctriques, les del Pallars (Vall Fosca i Tremp) al principi del segle XX. Martí Boneta, historiador del complex de la Vall Fosca que em va presentar la novel·la a Tremp juntament amb Maria Barbal —un altre privilegi—, sosté que la feina dels historiadors té un abast limitat, perquè la gent llegeix més novel·les que llibres o articles de recerca històrica. Argumenta que el novel·lista pot explicar més bé el dia a dia i la part humana no quantificable de sentiments, emocions, sacrificis, incerteses i anhels d’un temps i d’un territori.

Acabo amb una doble convicció: que hi ha encara moltes, moltíssimes novel·les per escriure sobre el vessant humà de les grans obres; i que hi ha molta, moltíssima memòria col·lectiva per aplegar en els indrets que van viure aquests episodis certament històrics. Em ratifico en la idea del títol: hi ha set de memòria.