Aristòtil forever: Sergi Belbel torna als orígens

L'Obrador d'Estiu de la Sala Beckett ha arrencat aquesta setmana amb el seminari de dramatúrgia Aristòtil forever impartit per Sergi Belbel. L'exdirector del TNC ha proposat un repte singular als seus alumnes.

L’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett ha arrencat aquesta setmana amb el seminari de dramatúrgia Aristòtil forever impartit per Sergi Belbel. L’exdirector del TNC ha proposat un repte singular als seus alumnes. Aída Pallarès s’hi ha infiltrat i ens ho explica.  

                                          

Fa uns mesos, tot dinant en un restaurant del Born, el dramaturg i director Francesc Cerro m’advertia de la necessitat de tornar als orígens si volíem continuar avançant. Pensava en això mentre em dirigia cap a la Nau Ivanow, que aquests dies acull el IX Obrador d’Estiu de la Sala Beckett. Tots tenim persones que han suposat un punt d’inflexió en la nostra carrera, professors (per exemple) que van arribar en el moment adequat, quan més els necessitàvem. Per a mi un d’aquests va ser Sergi Belbel, que precisament enguany condueix el seminari de dramatúrgia Aristòtil forever. Vaig conèixer en Sergi ja fa uns quants anys, quan encara arrossegava una certa inseguretat a l’hora de crear ficcions. És evident que aquesta sensació no se’n va d’un dia per l’altre, però ell va ser la primera persona que em va dir que ningú podia dir-me com escriure la meva història.

Deixem-nos, però, de flashbacks i tornem al present. Som dilluns 7 de juliol i avui comença oficialment l’Obrador Internacional de la Sala Beckett, un punt de trobada obligatori per a la dramatúrgia contemporània. Set dies de creació sense treva. Cursos, lectures dramatitzades, seminaris i xerrades. Un must, vaja, per a aquells que volen enriquir el seu background teatral. Arribo a la Nau Ivanow carregada amb paraigües i botes d’aigua, agafo la bossa, el dossier i ara sí, dono un cop d’ull al meu voltant. Comprovo que un any més tot són cares conegudes. Dramaturgs com Alberto Ramos, directors com Imma Colomer i alumnes habituals, com la Cristina Garcia, una professora de català que acaba de publicar un llibre de relats. Els hi pregunto com és que enguany també s’han apuntat i m’adono que per a molts d’ells l’Obrador és pràcticament una tradició d’estiu, com anar a la platja o al Festival Grec. Un parèntesi creatiu més necessari que mai.

La primera parada, com apuntava a l’inici, és la classe de Sergi Belbel. L’objectiu del curs és fer un repàs dels principals conceptes de la Poètica d’Aristòtil, un dels pilars fonamentals de la cultura occidental. És doncs, un retorn als orígens del teatre. L’exdirector del Teatre Nacional comença la classe donant un cartell amb el nom a cada un dels alumnes. “Quan us digui per què és això fugireu per potes” avisa. Primeres mirades de pànic i rialles nervioses entre els companys. Abans, però, comencem amb la teoria. Belbel comença explicant que la Poètica és un llibre esotèric i acroamàtic, ja que Aristòtil no es va preocupar d’ordenar-lo. Aviat la pissarra s’omple de paraules gregues com hybris, areté o mimesi. És precisament sobre darrer aquest concepte bàsic que hauran de desenvolupar l’exercici: agafar un company de classe com a element creatiu. Com fan els nens petits, que aprenen a partir d’imitar els pares, els alumnes hauran d’agafar un detall, un gest o un pensament i, a partir d’aquí, construir una breu història. Després hauran d’endevinar qui és qui. No es tracta tant de guanyar com de jugar per aprendre. Al cap i a la fi, el teatre no deixa de ser un joc, oi?

Baixem a baix, al bar de la Ivanow, i pregunto a l’Alberto Ramos per què s’ha apuntat al curs. Em sobta que algú com ell, que ja porta unes quantes obres estrenades, s’apunti a un seminari sobre Aristòtil. M’explica que la Poètica era la seva assignatura pendent i que efectivament, a vegades va bé recordar d’on venim.

Mentre m’acabo el cafè penso que en Francesc Cerro segurament té raó, i que en una societat tan perillosament individualista com la nostra, els clàssics ens ensenyen que si hem arribat on hem arribat és perquè hem actuat com un tot. Paradoxalment, com apunta Simon Stephens, vivim en una època preocupada per l’única cosa que mai podrem entendre: el futur. “No tenim ni idea del que passarà a continuació i, com més vell em faig, més m’obsessiona això” confessa el dramaturg anglès. Potser per això enguany els deu dramaturgs participants en el seminari hauran de crear al voltant d’aquesta pregunta: “Què passarà a continuació?” I és que per Stephens les obres de teatre són el resultat d’un intent d’explicar una cosa que no entén i li arriba al cor. I l’objectiu de l’Obrador d’estiu, afegeixo jo, és que no deixem de jugar ni de fer-nos preguntes. Un cop vistes les lectures dramatitzades, recullo les coses i camino cap al metro. És cert que no sabem què passarà demà, ni tan sols d’aquí a mitja hora, però si alguna cosa he après, o més aviat recordat al curs de Sergi Belbel, és que mai he de perdre les ganes i la il·lusió de veure i compartir teatre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació