Serés vs Carranza. Els camins de la realitat i la ficció

Móra d'Ebre va acollir aquest diumenge passat una nova Jornada del Llibre Ebrenc. Enguany vam poder assistir a un col·loqui amb Francesc Serés i Andreu Carranza, dos autors molt diferents, que va moderar Maria Carmen Jiménez, directora de l'Institut Ramon Muntaner.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Móra d’Ebre va acollir aquest diumenge passat una nova Jornada del Llibre Ebrenc. Enguany vam poder assistir a un col·loqui amb Francesc Serés i Andreu Carranza, dos autors molt diferents, que va moderar Maria Carmen Jiménez, directora de l’Institut Ramon Muntaner.

Andreu Carranza amb Francesc Serés a Móra d'Ebre

Tots dos autors presentaven novetat a la fira. Carranza ha publicat recentment una novel·la sobre Verdaguer titulada El poeta del poble, (Destino, premi Josep Pla 2015). Serés ha publicat La pell de la frontera, un volum que ressegueix la vida dels immigrants a la Franja i que s’ha publicat a la col·lecció de no-ficció de Quaderns Crema. Durant el col·loqui es van abordar els usos del gènere biogràfic a la ficció, la feina de documentació del biògraf novel·lista o l’equilibri entre veritat i ficció.

Biografia o literatura?

Segons Andreu Carranza, “ni els historiadors ni els científics ni els narradors poden captar el present d’una vida, tots fan aproximacions. Carranza, que ha publicat dues biografies reals i una d’inventada, sosté que per als escriptors és molt important recrear atmosferes, ambients, èpoques, que són el caldo de cultiu a partir del qual neix la vida d’un personatge de ficció.

Per Francesc Serés, la biografia no és tant un gènere literari com una cosa que es troba quan escriu. L’autor de La pell de la frontera es pregunta: per què al final sempre acabes escrivint sobre persones? No pots parlar de tu mateix si no és a través dels altres. Per un escriptor, a l’hora d’escriure, és molt més interessant la dimensió moral i ètica dels altres que no pas els mecanismes tècnics o estilístics de la seva obra. Arriba un moment que t’adones que et toca parlar de la teva pròpia comunitat. Jo, per exemple, he publicat uns contes russos, però el grau de responsabilitat que tinc envers els russos és nul. En canvi, els relats que pots modelar i acabar exportant són els relats de la teva pròpia comunitat”, va dir Serés.

El procés de documentació

Carranza explica que “quan construeixes un personatge del passat, has de documentar-te. Però la mirada de l’escriptor és molt diferent de la de l’especialista que ha investigat a fons i durant anys la vida d’un personatge. Ara estic escrivint una narració sobre un ruc, i estic dins la vida d’un ruc. L’escriptor és com l’actor, que interioritza un personatge i quan acaba amb un en comença amb un altre. és un cicle de plenitud i buidatge. En aquest sentit, la documentació és molt important per aconseguir aquella versemblança que permeti al lector entrar en el relat i creure-se’l, encara que sigui una suplantació de la realitat”.

Francesc Serés va tornar a donar un punt de vista completament diferent: “En el meu cas, la documentació és un recull de treball de camp i entrevistes. Fa deu anys vaig començar un projecte sobre el món del treball, una sèries de reportatges que s’havien de publicar en un diari catalanista d’esquerres. Vaig anar a entrevistar gent a les fàbriques, em vaig passejar per polígons… Aleshores va pujar el tripartit i aquell diari no va voler furgar en la ferida i tot aquell projecte va quedar aturat. Aleshores vaig aprendre que allà era on hi havia la feina de la literatura. Si allò era capaç de molestar algú, volia dir que tenia interès… Aquelles entrevistes van ser la llavor del que després serien La força de la gravetat (2006) i La matèria primera (2007). Aquests dos llibres ja anticipaven la crisi que ha vingut després i han desembocat en La pell de la frontera. Gratant gratant, veies que hi havia una façana relativament sòlida però que per darrere tot penjava d’un fil”, explicava Serés. Pel que fa a l’esforç de documentació, l’autor de Saidí confessava que “hi ha moltes entrevistes que no t’aporten res. I, en canvi, hi ha dies que tens dues o tres connexions que t’obren tota una via de treball. Sense aquesta documentació, estaríem fent només ficció. A vegades has de perdre estones en bars o hospitals i no saps mai què estàs aprenent. És un treball a fons perdut però és una feina de documentació necessària. No et pots imaginar la gent des del teu despatx, els has d’anar a buscar, perquè ells són la matèria primera, són les històries de vida. Quan jo parlo de la meva gent, parlo dels meus veïns”, va rematar Serés.

Andreu Carranza conversa amb F Serés | Foto Litterarum

L’equilibri entre realitat i ficció

Sobre la tensió entre realitat i ficció, Serés va puntualitzar que abans “caldria veure què és realitat i què és ficció…. Tot depèn del contracte amb el lector. Jo no puc dir al lector que dic veritat i després inventar-me coses. Hi ha un límit ètic. Tu no pots tractar un gènere per allò que no és. Tu no pots dir que fas una crònica de la vida d’uns immigrants de La Franja i després falsificar les seves vides, perquè podria passar que la següent generació m’ho tirés en cara. Hauria pogut mentir per fer enlairar una història, però no es tracta d’això. Jo no puc dir que el pare d’un amic meu va morir de cirrosi… Si tu actues com un voltor amb la realitat, la realitat et tractarà com a carronya… El relat té un contingut ètic, i hi ha límits sobre el que pots explicar”, deia Serés alertant que si un escriptor es pren massa llicències a l’hora de construir el relat d’una comunitat, a la llarga vindrà algú i l’hi impugnarà. “Necessitem una no-ficció que sigui contrastable. Gràcies a la crònica que d’aquest país han fet Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Gaziel o Joan Sales avui tenim un relat mínimanent endreçat de tota una època. No poden venir de fora a dir-nos el que hem estat”, va concloure Serés.

Per Carranza, en canvi, “la ficció pura és tan vàlida com el pacte que fa Serés amb el lector. La ficció pura complementa aquesta visió del món. L’empatia amb el lector s’aconsegueix a través d’unes emocions que vénen donades per la capacitat d’identificació més que no pas per les proves de realitat”, va dir Carranza, que va resumir la seva poètica en dues màximes: entretenir i commoure. L’autor d’Anjub va citar el filòsof Xavier Vega, que en la presentació a Flix de la seva darrera novel·la va afirmar que en realitat el pathos del poeta del poble no correspon tant a Andreu Carranza sinó al seu pare, Joan Carranza, un home que va viure incomprès i es va haver d’exiliar. “I és veritat”, va dir Carranza. “La tragèdia de Joan Carranza està aquí, en aquest llibre… Sempre parlem de nosaltres mateixos però a traves dels altres. Al final, per més documentació que tinguis, els únics elements fiables a l’hora d’escriure són els teus propis sentiments”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació