Serà un dia que durarà anys

8.06.2015

Créixer en un poble petit entre muntanyes i engalanat amb vestigis romànics deu tenir els seus inconvenients. Per sort o per desgràcia, jo encara no els he sabut trobar; només hi veig avantatges i facilitats a l’hora d’enfrontar-se a la vida, lluny o dins d’aquesta vall minúscula dins del mapa del món.

Stella Rahola

Stella Rahola

Aquí, a la falda del que queda d’un antic monestir fundat per l’abat Oliba al s. X, hi va arrelar fa més de 80 anys una escola creada per la república amb una planta en forma d’E majúscula. E d’escola pública, d’Escola Dr. Robert de Camprodon.

En aquest recinte de 240 nens de tres a dotze anys, hi conviu un col·lectiu de mestres que, més que companys de feina, podrien definir-se com a família nombrosa. Fa molts anys que treballen perseguint uns valors que intenten transmetre al futur d’aquest país o del país que els seus alumnes decideixin.

Una vegada a l’any, dins de les matèries de visual i plàstica i música, s’intenten reforçar els pilars artístics que creuen imprescindibles amb l’objectiu d’enfortir, una mica més, la llibertat dels nens. Des de fa quinze anys, escullen anualment un tema, un artista plàstic i un músic, que estudiaran durant tot el curs escolar. Quan s’acosti el final de les classes, els convidaran a passar un dia a l’escola. Artistes com Albert Gusi o el desaparegut Miquel Tàpies i músics com Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet o Cesco Vila, han dedicat un dia de la seva vida a arribar fins a la vall amagada i compartir-lo amb aquests nens, futurs futur.

Aquest any, l’arquitecta i escultora Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) i el filòleg i cantautor Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) han estat els artistes escollits dins d’una temàtica general que girava entorn del paper. El paper com a suport d’aquarel·les, plastidecors, lletres de pal, lletres lligades, números romans o claus de sol; el paper camaleònic transformable en avió, vaixell, au o, simplement, bola arrugada carregada de contingut desestimat i condemnat a l’oblit.

Des de Barcelona i Xàtiva, respectivament, els dos artistes arriben el dia abans al vespre i es desperten l’endemà quan surt el sol pel Comanegra. Abans de les nou del matí, preparen paper i guitarra a l’aula convertida en sala d’actes on aniran passant, per torns i durant tot el dia, els alumnes de l’escola. Un llençol es transformarà en suport de projeccions lluminoses i dues espelmes enceses al costat de plantes de farigola faran d’escenografia.

Després d’una introducció poètica acompanyada de violoncel o d’una introducció de violoncel acompanyada de poesia, Stella Rahola exposa els seus projectes a un públic de tres a cinc anys. El llenguatge s’adapta als assistents que gronxen els peus perquè encara no els arriben a terra. Les paraules s’adapten al públic, però no les idees i la pluralitat de l’obra. Que siguin petits no significa que no puguin entendre la complexitat de l’escultura. Ells, amb la bata de ratlles ben cordada, escolten amb la boca entreoberta i un silenci colpidor.

Stella Rahola els mostra algunes de les seves obres: murs fets amb paper que esdevenen arquitectures mòbils que transformen l’espai. Els explica que res és com ens diuen que ha de ser, i que mitjançant l’art es pot començar per modificar l’espai arquitectònic on ens movem i que es pot acabar per modificar o modelar la pròpia vida. El paper no només és un suport on dibuixar i escriure; el paper es pot convertir en el més ferm dels murs.

Feliu Ventura s’asseu a la cadira i desenfunda una guitarra vermellosa nascuda, com ell, al País Valencià. El color fascina el públic que murmura, impactat, pel to brillant de l’instrument. Sona la primera nota i el xiuxiueig desapareix. Silenci absolut altra vegada i les mirades, petites, es dirigeixen sense distraccions cap al cantautor, home de poques paraules que amb una guitarra entre els braços es transforma en un excel·lent comunicador.

Feliu Ventura

Feliu Ventura

Els explica la importància dels orígens, de la terra i dels arbres, tarongers. El seu avi, de petit, li va ensenyar a escoltar-los. Aquests nens, envoltats de muntanyes, també ho poden aprendre amb facilitat. Aquí, les hores lliures encara transcorren a la natura; la llengua catalana ressona amb força pels carrers; i res es dóna per perdut. Els canta, també, fragments de Vicent Andrés Estellés i recorda Ovidi Montllor.

Tot el cos de l’escola respira incansable mentre els diferents grups escolten els convidats o construeixen, pinten, miren, ballen i escolten en els diferents tallers que es preparen per aquesta jornada festiva. Però, com totes les celebracions, el Dia de l’Art implica rebre els convidats però també acomiadar-los. Stella Rahola s’acomiada regalant-los eines per poder transformar el seu espai. Feliu Ventura els explica la importància de saber dir adéu; l’adéu és necessari per tornar a estar sols, a estones, i pensar.

Sona la sirena de les cinc. Els pares esperen els nens a la porta de l’escola, com cada dia. Al cap d’unes hores soparan i, quan s’amagui el sol rere el Balandrau, s’adormiran conscients, o no, que enclotats entre muntanyes ja són una mica més lliures i que aquest serà un dia que durarà anys[1].

[1] Ovidi Montllor, Serà un dia que durarà anys.