‘Sequenza’ o el triomf de Marta Fiol

14.05.2017

Marta Fiol és una artista completa. Un animal escènic. I un personatge inclassificable. La seva veu natural –de soprano- la faria encaixar amb el repertori operístic i liderístic propi d’aquesta tessitura; però ella, curiosa, inquieta, a la recerca permanent d’un compromís amb l’art i el(s) seu(s) públic(s), sempre ha volgut anar més enllà. Com l’enyorada Uma Ysamat, Marta Fiol ha tastat i tasta tota mena de gèneres, d’estils i de formats. I ho fa amb rigor i disciplina, però també amb un contagiós i vitalista sentit de l’humor, de l’autoparòdia i de la comunicabilitat.

Marta Fiol

Marta Fiol

Sequenza o la desestructuració d’una diva no és una paròdia del món de l’òpera o del recital encarcarat de sopranos vetustes, com si es tractés de la genial pallassada de Charlie Rivel en un dels seus números més celebrats -el recital de la diva. Perquè no és un espectacle de circ. Però, paradoxalment, utilitza l’acrobàcia –no en el sentit físic del terme- per donar la volta al que sembla una cosa i n’acaba sent una altra. M’atreviria a dir que és un espectacle molt i molt seriós, que fa de la broma la clau per entendre que un concert amb músiques de Satie, de Poulenc, de Berio, de Britten o de Schönberg –entre d’altres- pot anar molt més enllà de les constrenyides barreres del recital.

Hi ha molta recerca i molta intel·ligència al darrere d’aquest muntatge, en connivència amb el pianista Joseph Bates i amb el director Joan Mª Segura. Hi ha la voluntat, com deixa clar el dossier a què he tingut accés, d’erigir-se en un “espectacle multilingüe no recomanat per a amants de la música clàssica intransigents”. Abstenir-se, per tant, els llepafils que veuen les obres dels “clàssics” com a peces de museu, inamovibles dins de les seves vitrines, protegides i vigilades pel talibanisme de la vella guàrdia.

Al contrari, Fiol rebenta esquemes, trenca convencions i parteix pel mig partitures que, paradoxalment, serveix amb un respecte devocional. I fa del concert un acte dadaista, sense pretensions, sense falsos parapets d’impostades avantguardes, algunes de les quals poden esdevenir –i ja se’m disculparà el joc de paraules- autèntiques impostures, si és que la impostura pot arribar mai a ser autèntica.

Sequenza… acaba, doncs, sent un espectacle per a tots els públics, per a totes les mentalitats, sempre i quan arribin al teatre amb l’esperit obert, amb ganes de passar-ho bé però, al mateix temps, amb el cervell a punt de rebre imputs que generaran no poca activitat mental: hi ha, com dèiem, molta intel·ligència al darrere.

Vista en un primer passi al Teatre Eòlia el mes de novembre, i fa uns dies al Teatre Romea en sessió única, Sequenza o la desestructuració d’una diva és un espectacle que programadors desacomplexats haurien de veure, llogar i programar. I que públic(s) divers(os) haurien de veure i aplaudir. L’experìència no deixa indiferent.