Senyor Albee, em pot passar el pa, si us plau?

25.07.2012

La carta que Joan Sellent va adreçar a Edward Albee i que Núvol va publicar fa unes setmanes ha fet una curiosa fortuna arreu del món. Va ser recollida i enllaçada des del magazine digital americà Melville House, des d’on es van generar molts comentaris, com el de Mark, un lector de Melville House que explica una anècdota curiosa i molt reveladora. Joan Sellent ha tingut la gentilesa de traduir-la. Núvol publica aquest comentari en català i anglès.

Edward Albee

 

Jo estudiava a la Southern Methodist University l’any 2003, quan Edward Albee va venir al nostre campus per rebre un premi que li havia concedit la Meadows School for the Arts i s’havien programat uns quants dies de tallers i xerrades amb ell, a fi de donar als estudiants l’oportunitat d’aprendre alguna cosa d’un dels millors dramaturgs vius dels Estats Units.  Durant un d’aquests actes, Albee va dir davant de tots els alumnes del departament d’art dramàtic:

-Jo m’asseguro que en TOTS els muntatges importants de TOTES les meves obres es digui el text EXACTAMENT tal com jo el vaig escriure, literalment, paraula per paraula i respectant fins i tot la puntuació.  No hi ha hagut cap posada en escena de cap de les meves obres en què no hagi aplicat aquest criteri.

Poc després d’aquesta declaració es va obrir el torn de preguntes, i jo vaig ser la primera persona que va aixecar la mà.

-Vostè sap alemany? –vaig preguntar-li.

Albee va fer un posat de desconcert.

-Com…? –va dir.

Vaig repetir la pregunta i vaig afegir-hi:

-És simple curiositat. Vostè sap alemany?

-No –va dir ell-. I això a què treu cap, ara?

-No sap alemany.

-No –va repetir Albee-. Li acabo de dir que no.

-Doncs aleshores no ho entenc –vaig dir jo.

-Què és el que no entén? –va preguntar-me, amb una certa irritació.

-És que -vaig dir-… a veure: la seva primera obra, HISTÒRIA DEL ZOO, va ser estrenada a Berlín, oi?

Es va fer un llarg silenci.  Albee em va mirar fixament (o, més ben dit, va semblar que em travessava amb la mirada) i va dir:

-Sí. Sí, en efecte.

-Va ser representada en un teatre de llengua anglesa? –vaig preguntar-li jo.

-No –va contestar Albee.

I llavors vaig preguntar-li:

-Va treballar amb algú que li fes un seguiment del text frase per frase?

-No –va respondre ell..

-Doncs què va fer, aleshores? –vaig preguntar-li finalment.

Hi va haver una llarga pausa, durant la qual va semblar que Albee sospesava la resposta, i al final va dir:

-Vaig confiar en el traductor i en el director.

Albee va continuar responent preguntes, però no va deixar d’adreçar-me (o de “clavar-me”, més aviat…) mirades durant tot aquell primer acte del cap de setmana. Suposo que l’havia enfurismat el desvergonyiment de la meva intervenció.

Després hi havia programat un dinar amb tot l’alumnat del departament d’art dramàtic en honor del senyor Albee.

Se’m van acostar alguns companys del departament, i em deien coses com ara:

-Quines penques! Com se t’ha acudit fer-li aquella pregunta?!

Jo vaig respondre a un d’aquests companys, amb qui després seríem amics íntims:

-És que vaig sortir un temps amb una traductora que tenia una consciència molt forta del que significava per ella aquesta feina, del que comportava traduir, etcètera, i veia que els dramaturgs sovint ignoraven la seva feina i no la valoraven com calia. M’ha fet l’efecte que aquest senyor era un d’aquests.

Era evident que m’hi estava recreant… I potser alçava la veu una mica més del compte.

Es tractava d’un dinar de buffet lliure, i un dels meus professors (aquí l’anomenaré R.B.) va dir-me:

-No vols pas seure allà, Mark?

I em va acompanyar a una taula que hauria dit que era la més allunyada de la resta de la gent i, sobretot, d’Edward Albee.

-Que bé –vaig pensar… m’han exiliat! M’hauria d’haver mossegat la llengua, suposo…

Al cap de poca estona tornava a comparèixer R.B. acompanyant Albee, el qual es va acomodar a la mateixa taula circular on jo seia, i vam quedar asseguts exactament davant per davant.  R.B em va mirar, va somriure discretament i es va retirar.  Albee i jo ens vam mirar durant un segon, vam desviar la mirada i vam disposar-nos a menjar. Altres estudiants van córrer a asseure’s a la mateixa taula i li van començar a llançar preguntes sobre la seva obra, sobre les seves impressions de Dallas, sobre el seu mètode de treball, etc.

Una de les meves companyes de classe es va interrompre de cop a mitja pregunta i va dir:

-Quina mala educació, per part meva… no paro de xerrar i de preguntar coses-. I llavors em va mirar i va afegir-: Mark, no tens res més per preguntar-li, al senyor Albee?

Es va fer un llarg silenci, durant el qual tots els que seien en aquella taula circular se’m van quedar mirant, a l’expectativa. També recordo que el senyor Albee va deixar els coberts sobre la taula amb parsimònia però amb determinació, i em va mirar fixament mentre jo deia:

-Sssí… mmm…  pot acostar-me el pa?

Ell va agafar la panera que hi havia prop seu i la va passar a una persona que seia a la seva dreta, la qual me la va passar a mi.

-Gràcies –vaig dir.

Albee em va seguir mirant fixament, estrenyent els llavis, i va moure el cap amunt i avall en silenci un parell de cops. Jo no vaig dir res més, i els altres estudiants es van tornar a posar a metrallar-lo amb preguntes.

Havent dinat, l’amiga que m’havia obligat a fer-li una pregunta se’m va acostar corrents.:

-“Pot acostar-me el pa”? –va dir-… Això és tot el que se t’ha acudit de preguntar-li?!

-Home –vaig dir jo-… ell tenia la panera al costat, i jo no hi arribava… què podia fer, si no?… I, a més a més, ja havia arriscat prou la vida amb la pregunta d’abans…

Si jo no vaig induir Edward Albee a iniciar la seva política de manca absoluta de respecte pels traductors, estic segur que, com a mínim, vaig contribuir a consolidar-la en el seu cervell com una política eficaç per fer callar joves pocavergonyes impertinents com jo.

 

Versió original anglesa 

I was in grad school at Southern Methodist University in 2003 when Edward Albee had come to our campus to accept an award from The Meadows School for the Arts.  The school had planned several days of workshops and talks with Albee in order to give the students a chance to have time to learn something from America’s greatest living playwrights.  During one such meeting Albee said to an assembly of all of the students from the theatre department, “I make sure ALL of the major premieres of ALL of my plays are done EXACTLY as I wrote them to the word, to the letter, and to the punctuation.  There has never been a premiere done of one of my plays for which I didn’t do this.”  Shortly after that statement he opened up the assembly to questions.

I was the first one to raise my hand and asked, “Do you speak German?”

Albee looked confused and said, “What…?”

I repeated the question and added, “I’m just curious.  Do you speak German?”

He said, “No.  What does that have to do with anything?”

“You don’t?”  I said.

Albee repeated, “No.  I just said that.”

Then I said, “Well, then I’m confused.”

“About what?” Albee said, looking somewhat annoyed with me.

“Well,” I said, “didn’t your first play, THE ZOO STORY, originally premiere in Berlin, Germany?”

There was a long silence.  Albee stared at me (or what felt like THROUGH me) and said, “Yes.  Yes it did.”

I asked, “Was it performed in an English language theatre?”

Albee answered, “No.  No it wasn’t.”

So then I asked, “Did you go through it line-by-line with someone?”

“No.  No I didn’t.” Albee replied.

Finally I asked, “So what did you do?”

There was a long pause during which it seemed like Albee considered his answer and said, “I just trusted my translator and director.”

Albee answered questions for the rest of that first assembly that weekend, but he kept on glancing (actually…GLARING) back at me.  I think I angered him with my cheeky line of questioning.  There was then a lunch arranged for the whole student body of the theatre department in honor of Mr. Albee.

Friends of mine in the department came up to me and said things like, “You have got some nerve!  Where did you come up with that question?!”

I answered to one, who later became a close friend, “Well, I once dated a translator.  She was really adamant about what her work meant to her, what went into it, etc. and felt that playwrights sometimes ignored her work and didn’t honor it.  I felt like he wasn’t doing that.”

I was clearly gloating…maybe a little too loudly.

It was a buffet style lunch when one of my teachers (I’ll call that person R.B. here) said, “Maybe you want to sit over here, Mark?”  This professor escorted me to a table that felt like it was one the other side of the room away from everyone else, and, most of all, away from Albee.

“Great,” I thought, “I’ve been exiled!  I should have kept my mouth shut, I guess…”

Shortly after that, R.B. escorted Albee to the same circular table where I was seated and sat him directly across from me.  R.B looked at me, lightly smiled, and then walked away.  Albee and I caught eyes for a second, looked away from each other and proceeded to eat our lunch.  Other students quickly swarmed in to sit at the same table and started launching questions at him about career, how he liked Dallas, his writing process, etc.

One of my colleagues from my grad class, in the middle of one of her questions, for some reason, stopped and said, “How rude of me.  I keep talking and asking questions.”  She looked at me and said, “Mark, do you have any additional questions for Mr. Albee?”

There was a long silence during which all those seated at this circular table turned to me and waited for what I would say.  I also remember Albee carefully putting down his silverware in a very determined fashion and staring at me as I said, “Yeah…uh…can you pass the rolls?”  He reached over to the rolls, which were in a basket on his side of the table, passed them to someone to his right, who then passed them to me.  I said, “Thank you.”  Albee continued staring at me, pressed his lips together and just nodded a few times in silence.  I said nothing else and the other students started firing questions at him again.

My friend who turned the questioning over to me came up to me immediately after lunch and said, “‘Can you pass the rolls?!’  That’s all you could think to ask?!”

I said, “What?  They were on his side of the table.  How else was I supposed to get them?  I’m also fairly sure he wanted to kill me for my other question.”

If I didn’t drive Albee to this policy of totally disrespecting a translator, then I am certain I was fairly instrumental in cementing it in his mind as a good policy to shut-up young, impertinent scamps like myself.

 

 

 

 

 

 

Etiquetes: