Sentiu-vos lliures de riure

El passat 10 d’abril el cicle Sampler Sèries de l'Auditori va presentar la instal·lació LIQUID:SPEECHES, de Raquel García-Tomàs. L’obra va ser projectada en cinc pantalles disposades davant del públic en un espai lliure de formalitats.

El passat 10 d’abril el Sampler Sèries va presentar la instal·lació LIQUID:SPEECHES de Raquel García-Tomàs. L’obra va ser projectada en cinc pantalles disposades davant del públic en un espai lliure de formalitats.

stone_speeches_Baluard

Moltes vegades alguns elements clau per a la interpretació de propostes artístiques passen davant dels nostres ulls disfressats de nimietat. Som afortunats quan, per un impuls d’intuïció i casualitat, atrapem aquestes minúcies malgrat la nostra incredulitat i les deixem madurar entre altres impressions més aparentment acreditades. A Raquel García-Tomás se li va escapar un d’aquests cronopis camuflats mentre presentava Liquid:Speeches. Després d’introduir a Kruppa Vänsk (creadora fictícia de l’obra en qüestió), les seves connexions amb el moviment fluxus, la seva obsessió pel número cinc, i suggerir altres protocols que asseguressin el control sobre la lectura de l’espectacle, es va dirigir declaradament al públic amb una frase vestida d’innocència: “sentiu-vos lliures de riure”.

Malgrat la insinuada obertura de la instal·lació, el beneplàcit fa esdevenir el riure com a transgressió autoritzada, inscrita dins del camp de la permissió i de l’ordre, es torna una marca agent de les relacions de poder. El procediment és perfectament subtil, ningú té per què sentir-se conscientment interpel·lat. La possible revolució queda democràtica i tàcitament acordada, perdent així la seva incandescència. El riure queda suggerit, gairebé imposat: s’espera la seva aparició. Aquesta expectativa latent en les consciències busca un detonador que justifiqui la seva emersió i permeti el compliment de l’ordre subliminal. Se’ns va dir “rieu”, i vam obeir davant la primera provocació. El riure és assumit igualment com a esdeveniment sonor limítrof. El seu ingrés en el camp sonor normatiu de l’espectacle és una intenció declarada i imposada de “transgressió”; d’altra banda, en ser enunciada com permissió vinguda d’una figura d’autoritat esdevé una reafirmació d’aquesta. Totes les coses es queden al seu lloc. El riure ha obtingut el seu visat.

Va haver-hi un segon succés que incidí categòricament en la configuració espacial de l’esdeveniment: la fresca cortesia d’Estrella Damm. La seva anunciació va ser gairebé paral·lela a la inauguració de l’espectacle, i va ser per aquesta localització cadencial que resultà especialment revulsiva. Lluny d’integrar-se en l’anatomia espacial de l’espectacle (com semblaven pretendre les expectatives de García-Tomás) va causar una fragmentació del públic en grups distingits. Al voltant de la nevera, un rusc agitat i assedegat s’atapeïa inquiet. En canvi, una minoria indecisa i pacient va romandre encarant les pantalles, guardant un respecte dubitant però evident pel prosceni. Altres grups es van dispersar cap als flancs de la sala o al voltant dels bancs, alguns parant atenció intermitent, altres abandonats del tot a la conversa. El gir de l’atenció general es mostrà com a desviació. La situació va traslladar el seu eix a la convivència: l’obra es va tornar aliena, intrusa, marginal. Atribuir això exclusivament a l’èxit de la campanya en què la cervesera redunda sense cansament, i per tant a les conseqüències en la concepció de l’entreteniment que ella pugui suposar, em semblaria il·lús. La configuració del producte cultural que fa aquesta empresa no és disruptiva per se. Són diferents els líquids de tots dos discursos, i sembla que no són solubles.

Per la seva banda el fals documental discorria despreocupat per les cinc pantalles disposades en línia recta, d’esquena només a la paret. Havíem estat avisats que estava rodat en una llengua inventada, la gènesi de la qual es deu en bona part a la diligència de traductors a l’islandès i una fèrtil estona d’espera al metge. La llengua era decididament variada: feia constantment referencia a altres per mitjà de trets fonètics o gramaticals que moltes vegades apareixien repetits en espais curts de temps. Aquesta redundància provocava un efecte còmic buscat per l’autora. En altres ocasions interpel·lava als oïdors deixant anar alguns fonemes familiars entre madeixes de paraules desconcertants. Malgrat això, no vaig trobar moment al qual què l’idioma fos més que un recés davant del sentit més immediat. Hi ha llengües fictícies que són a l’oïdor-lector com una finestra entreoberta: les paraules inquieten la curiositat de significar-les morbosament. Pensi’s per exemple en el glíglico de Cortázar: evoca un món tan familiarment desconegut; allò vist, amb la seva capacitat significant, es desplega en gestos fantàstics. Les imatges tampoc van anar massa lluny, i tampoc els sons. És cert que García-Tomás va avisar sobre la “falta de pretensions” de l’obra, però la senzillesa no impedeix que un espectacle estengui la mirada cap a l’impossible. Al meu entendre va ser un descans agradable i passatger, però encara nedant dins dels límits del possible, sense el poder revelador d’allò simple.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació