Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc

30.03.2017

Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc. Geografia sagrada de la muntanya catalana (Diputació de Barcelona/IEC) és un estudi fet a quatre mans per Maria Garganté i Llanes i Xavier Solà i Colomer, guardonat amb el primer premi Rafael Patxot i Jubert, convocat per l’IEC dins dels Premis Sant Jordi 2016. Els autors consideraven que era un llibre necessari, perquè “hi ha moltes monografies sobre els santuaris de Catalunya dels segles XVI-XVIII, però no pas les síntesis contrastades”, argumenten a la Introducció.

Vall de Núria | Foto: Jorge Franganillo/Flickr

El present treball presenta un estudi dels santuaris, les capelles i les ermites d’època barroca situats al Pirineu i a les àrees muntanyenques, i s’ha centrat especialment als dedicats a la Mare de Déu. En l’estudi es combina el treball de camp, amb la informació bibliogràfica, la recerca documental inèdita a arxius diocesans i episcopals i la recerca fotogràfica. Els autors han decidit abordar-lo des d’un enfocament interdisciplinari: “La combinació de fonts i disciplines forma un conjunt complex i dens. Per tant, aquesta investigació només pot qualificar-se més enllà de la història de l’Església, de la religió, de l’art o l’arquitectura, ja que ofereix moltes altres possibilitats que defugen la microespecialització temàtica i la vella història institucional més descriptiva i interna.”

Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc, en primer lloc, fa una aproximació a conceptes dels quals, precisament, parteix, com capelles, ermites i santuaris, “que ocupen un lloc fluctuant dins les organitzacions diocesana i parroquial”, apunten els autors. “Es tracta de fer una aproximació a la múltiple caracterització d’aquestes institucions”, asseguren.

En segon lloc, els autors han delimitat en el context històric del barroc el seu àmbit d’estudi, a partir del final del segle XVI. “Un terminus ante quem plausible és el Concili de Trento (1543-63). L’ombra de Trento s’allarga i és present fins a les darreries del segle XVIII, amb la presència de bisbes il·lustrats, o a principis del segle XIX. L’interès episcopal pels santuaris i les ermites és ben clar, i cada bisbe ha de limitar-se a la seva diòcesi”.

Finalment, han situat el seu treball en un àmbit geogràfic concret: l’entorn dels Pirineus i Prepirineus. “El motiu és l’especificitat dels Pirineus com a element natural de frontera, com a gran barrera física o política però en tant que gran espai dinàmic de comunicació entre dos territoris aparentment separats però propers humanament, socialment i econòmicament”. A més a més, en aquest espai hi ha situat el segon santuari més important de Catalunya, el de Núria.

Premi Rafael Patxot i Jubert

El jurat del premi, format pel consell assessor de la Masia Mariona i integrat per Manuel Castellet, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia, Josep Massot i Manuel Jorba, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, ha decidit atorgar el primer premi a Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc. El premi Rafael Patxot i Jubert s’inscriu dins dels Premis Sant Jordi de l’IEC. La primera edició del premi ha anat dirigit a estudis de cultura popular, catalana, particularment, a la conservació del patrimoni en tots els seus aspectes (etnografia, rol de la dona, música, arquitectura), l’excursionisme en la descoberta del territori, la llengua catalana (estudis filològics, didàctica de la llengua catalana, sociolingüística).

Rafael Patxot (Sant Feliu de Guíxols, 1872 – Ginebra, 1964) va ser, segons el biògraf Joaquim Maluquer, “una figura única, singular i irrepetible del nostre panorama científic, cultural i patriòtic”. Astrònom i meteoròleg, va contribuir decisivament al desplegament de la ciència del clima a Catalunya. Va ser també un mecenes a favor de la cultura catalana.