Santiago A. Zannou “He volgut recuperar l’orgull de ser negre”

5.04.2012

Es diu Santiago Ahuanojinou Zannou. És un madrileny director de cinema de 34 anys, de mare aragonesa i pare beninès. Acaba d’estrenar la pel·lícula/documental ‘La puerta de no retorno’, una història real. Després de l’èxit de ‘El truco del manco’, agafa el seu pare, Alphonse Zannou, i el duu a Benín, després de 40 anys de no trepitjar la seva terra. Enregistra la retrobada amb la seva família i els seus avantpassats, i fa una pel·lícula amb un missatge clar: cal conèixer-se un mateix, buscar les arrels i enfrontar-se al passat. Santiago Zannou se sent un home jove, negre, espanyol i fill d’immigrant que té la responsabilitat, a través del seu treball, de crear un referent per a la joventut negra espanyola que ve darrere seu.

Quan vas anar a Benín per primera vegada?

Als 30 anys. Des de petit sempre li preguntava al meu pare quan aniríem a conèixer l’Àfrica. Ell sempre em deia: “L’any que ve, que aquest any no tinc gaires diners”. Van passar 30 anys. Ell feia més de 40 anys que no hi anava. Quan vaig acabar El truco del manco, vaig estalviar una mica de diners i me n’hi vaig anar només amb la idea de buscar el seu passat. Durant el viatge vaig anar apuntant l’itinerari que després faria amb ell.

Què hi vas trobar?

Les meves arrels i gran part de la meva identitat. Va ser magnífic, poder conèixer una part de mi que desconeixia per complet.

I el teu pare, què hi va trobar?

Pau. Pau tornant a trepitjar la terra que el va veure néixer; pau quan va parlar amb els seus avantpassats i va retrobar-se amb la seva única germana viva. Ha obert una porta que estava a punt de tancar-se. Amb aquest viatge ha donat sentit a la seva vida i a la de les seves descendents.

Un lluitador.

Sí, però no ho vaig valorar fins que vaig anar-hi. Ara el miro amb altres ulls i valoro el sacrifici que ha fet per la seva família.

Com el vas convèncer?

El meu pare té un fill que fa més de 12 anys que fa cinema compromès. El meu primer curt era contra el racisme a les escoles. Després en van venir d’altres contra els “esclavistes” (persones que tenen hivernacles i posen els immigrants a treballar en condicions infrahumanes), o la prostitució de dones negres. Després va venir El truco del manco, un crit des de l’extraradi perquè ens escoltessin al centre. Quan li vaig proposar al meu pare la pel·lícula, hi va col·laborar totalment convençut perquè confia en el tipus de cinema que faig. Estava encantat de participar-hi.

Una gran història, bona música i bona fotografia, i un gran actor, no?

El meu pare sempre ha estat un artista. S’ha comportat com tot un professional. Ha estat molt honest i la càmera se li ha rendit. A Benín vam rodar-hi durant 25 dies amb dues càmeres i sense repeticions. Els dos hem treballant amb un gran sentit de la responsabilitat per la història que estàvem explicant.

En alguns moments em recordava el meu pare.

Sí, aquesta era la intenció. Agafant el meu pare, estic agafant el de tots els que som negres i la història de molts immigrants. Gent que se sacrifica per donar el millor a la seva família, i que deixen les seves arrels enrere. Per a nosaltres, fills d’immigrants, conèixer part de les nostres arrels és molt important. Tornant a l’Àfrica amb el meu pare, hi torno amb el de tots.

Et fa el pes el cinema compromès?

Sí. Es podria dir que faig un cinema per a reflexionar.

Amb La puerta de no retorno, quina reflexió has volgut aportar?

Estic cansat que facin pel·lícules sobre l’Àfrica en les quals solament es reflecteixi les desgràcies dels seus ciutadans. Aquestes pel·lícules t’estan dient: “Si vas a l’Àfrica et trobaràs amb la fam, amb la guerra, amb el VIH, etc.”. Sembla que sigui un infern. Sincerament, ja n’estava fart, de veure això; i em vaig proposar crear una nova sendera per veure l’Àfrica d’una altra manera, a través de ‘La puerta de no retorno’. He volgut humanitzar el continent i recuperar l’orgull de ser negre.

Llavors estàs orgullós de ser negre?

Sí, és clar.

Saps que en molts països africans no et considerarien negre?

Sí, bé; a Benín em deien jubó, “blanc”… A Catalunya em diuen “espanyol”. A Espanya em diuen “negre”. I a Benín, “blanc”. Bé, és el “drama” que tenim els mulats.

Et sents immigrant?

Sí, a Catalunya sí. Jo sóc de Madrid.

No, dic a Espanya.

No, no, jo sóc espanyol i estic content de ser-ho. El problema és com aquest país em fa sentir com un de fora.

I com ho portes…?

Bé. Crec que això passa perquè som molt nous, som molt actuals. Aquí, pel meu tipus de treball, sempre sóc l’únic noi negre que és a tot arreu, als festivals de cinema; l’únic director negre… Sempre et fan sentir diferent.

I, ho ets?

No. Per això canviaré la paraula “diferent” per la de “referent”. Quan Espanya sigui més mestissa i conegui més cultures, serà més rica. Conèixer més cultures no significa que perdis la teva. Jo sempre dic el mateix: et puc cantar una cançó de rock de Sabina, una jota aragonesa, perquè la meva mare és d’Aragó, i a més et puc cantar una cançó en fon perquè el meu pare és de Benín.

Una gran riquesa.

Sí, i per això crec que és bonic començar a crear referents, començar a mostrar que aquí en aquest país som tota una generació jove de gent negra que tenim un altre punt de vista. I també és una gran riquesa perquè coneixem dues realitats, la dels nostres pares i la d’aquí. Vivim en una Espanya mestissa i podem enriquir aquest país.

I, hi ha gaires referents?

Sí, però som poc visibles i no estem units. Cadascun va a la seva i per això pensem que estem sols. Però la nostra generació és la primera , i els pioners són els que pitjor ho passen, però no deixen de ser pioners. Cal saber que és difícil, que és complicat. Però, també, quan les coses són difícils és quan són interessants.