L’èpica brutal d’Albert Sánchez Piñol

19.12.2015

Albert Sánchez Piñol continua promocionant la seva darrera novel·la. En aquesta ocasió, a la biblioteca Carles Rahola de Girona, aquest divendres 18, en companyia del màxim responsable de la Llibreria 22, Guillem Terribas, i el director d’El Punt Avui a la província de Girona, Jordi Grau. La presentació de Vae Victus es va celebrar en format tertúlia, amb intervencions del públic assistent.

Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

Terribas i Grau van plantejar a Sánchez Piñol unes quantes qüestions i diatribes sobre la novel·la, tant amb relació a la seva predecessora Victus com amb els esdeveniments històrics, la tasca documental o el punt de vista de l’escriptor sobre aspectes relacionats amb la política d’aleshores i la dels nostres dies, ara que ens trobem en època d’eleccions però (per fi) lliures d’una campanya que s’ha eternitzat com mai.

Sánchez Piñol ha deixat clar que, amb Vae Victus, el seu propòsit principal ha estat –igual que a Victus– carregar-se mites romàntics sobre l’11 de setembre, la Guerra de Successió i la situació posterior a la caiguda de Barcelona. També ha afegit que ha disposat d’una gran quantitat de dades i de documents històrics, i que, si busquem a Viquipèdia, trobarem que hi ha coses que no explica i que en canvi surten a Vae Victus. “Davant el dubte, feu cas a Vae Victus”, ha dit. Per posar més èmfasi a totes aquestes dades a les quals ha tingut accés, ha revelat que “podria haver fet una novel·la gore”, perquè moltes eren d’una cruesa i una violència impactants.

Però no ha fet. Vae Victus (Ai dels vençuts, en català) està dividit en quatre històries diferents; quatre relats autònoms que narren les peripècies de Martí Zuviría, que en aquesta ocasió cedeix una mica de protagonisme a dos personatges més: el famós duc de Berwick (el mariscal que va fer bombardejar Barcelona) i un tipus anomenat Carrasclet, del Camp de Tarragona, que resultarà ser un personatge d’una èpica brutal que no s’ha sabut, pogut o volgut publicitar, que no ha transcendit, com ha passat amb mites com Serrallonga. Segons Sánchez Piñol, “si [Carrasclet] fos americà, seria tan famós com Jesse James”. Però de la seva història se’n sap ben poc. Bona oportunitat, doncs, per conèixer-la. I per conèixer el seu poble natal, Capçanes (Priorat), on Sánchez Piñol va voler fer la primera presentació oficial del llibre.

A Vae Victus, a banda de la descoberta d’en Carrasclet i de la guerra amb els francesos, hi ha una altra novetat: el viatge als Estats Units, a Carolina del Sud, on també participen en una guerra, però en aquest cas entre els anglesos i els indis yama. Aquest episodi serveix per posar sobre la taula un parell de temes destacats: l’esclavatge (d’indis, però també d’alguns homes de raça negra, que ja arribaven al país) i l’evolució del procés econòmic relacionat amb aquest esclavatge. De fet, “el que realment esclavitzava els indis nord-americans, era el deute”, va explicar Sánchez Piñol.

Guillem Terribas i Albert Sánchez Piñol a la biblioteca Carles Rahola

Guillem Terribas i Albert Sánchez Piñol a la biblioteca Carles Rahola

La història explora la moral humana (“Zuviría és un tio covard i de moral relaxada”), desmitifica determinats personatges, ens ajuda a coneixe’n d’altres, parla de la realitat catalana, barcelonina, a partir del 12 de setembre (una societat massacrada per la guerra) i del pacte fàustic i inversemblant entre Berwick i Carrasclet amb la mediació de Zubiría, dels sorgiment dels Mossos d’Esquadra, de la curiosa visió de les dones als Estats Units de l’època, de la guerra i l’aventura en un indret tan llunyà, etcètera. És una història tràgica, indubtablement. Tan tràgica, que és absolutament narrativa. Però també (o precisament per això) “hi ha molt d’humor, perquè tota tragèdia s’ha d’explicar en clau còmica”.

La intervenció de Sánchez Piñol s’ha allargat una bona estona, amb la participació de Terribas, de Grau i dels assistents que també han volgut dir-hi la seva. Al final, l’autor ha signat exemplars de la novel·la, que també ha escrit originalment en castellà. Preguntat sobre el perquè d’aquesta elecció, ha reconegut que no ho pot explicar, que li va sortir així. Al seu parer, el que val la pena amb històries i llibres com aquests és el fet de conèixer el passat perquè “ens ajuda a conèixer el present”. I això, en general, acostuma a ser necessari.