Sampler sèries, creuar línies

L'ensemble CrossingLines, es va presentar el passat 10 d'abril al Sampler Sèries amb un programa d'estrenes de compositors internacionals.

L’ensemble CrossingLines (Laia Bobi, flauta; Tere Gómez, saxo; Lluïsa Espigolé, piano; Feliu Ribera, percussió; Christie Finn, veu; Luis Codera Puzo, direcció artística i guitarra elèctrica; Octavi Rumbau, electrònica en viu) es va presentar el passat 10 d’abril en el festival Sampler Sèries amb un programa d’estrenes de compositors internacionals.

CrossingLines ©Anna Madrid

“Creuar: 1. Senyalar d’una creu |2. Posar en forma de creu |3. Travessar passant d’un costat a l’altre |4. Trobar-es pel camí amb qualcú que va en direcció contraria |5. Convergir, trobar-es dues ratlles, dos camins, etc., que segueixen direccions distintes |6. Interferir-es dos mots en llur evolució, de manera que un d’ells influeix per analogia en la modificació de l’altre |7. Dirigir-es mútuament (paraules, ullades, compliments, etc.)” Diccionari català-valencià-balear en línia.

“Creuar” no és gens fàcil, gens clar. M’és difícil determinar a què es compromet algú quan invoca aquest concepte. En qualsevol cas sembla que, de manera general, assumeix un binarisme i per tant una certa oposició. L’encreuament es concep com un estat tancat de determinació, o almenys una metàfora o trop d’això: encara que no impliqui necessàriament un antagonisme, ho manté i orbita com un satèl·lit. Però el sentit d’antagonisme gravita massa a prop de la definició geomètrica. La definició biològica en canvi (que per cert no consta al diccionari citat a dalt) depèn més de la noció de diferència, però no d’incompatibilitat. També comparteixen totes la idea implícita d’una síntesi, un producte generat per la relació de les parts, diferent però no independent d’elles. L’encreuament és un concepte intrínsecament dialèctic. Malgrat això, l’origen de l’encreuament segueix ocult. La cronologia de la seva conformació és impossible, perquè apareix complet a l’instant mateix en què es pensa. És una projecció realitzativa. D’aquí la impossibilitat seqüencial de la dialèctica de l’encreuament. L’aparició dels seus elements és simultània i consubstancial. La intersecció és donada d’abans, ex tunc.

El punt d’encreuament en la trajectòria de l’ensemble CrossingLines pot intuir-se, malgrat no estar declarat. Em resulta més convincent relacionar-ho amb la idea de creu com a senyal, marca o mira, que com a intersecció o trobada. L’objectiu sembla marcat, la direcció del tret encaminada. No obstant això, l’únic contacte previsible és el d’aquell objectiu, mai una perversió, mai un imprevist. Es mouen dins de l’espai recte de la fletxa i la diana, dins de la seva moderna determinació. Potser els faci falta sortir d’aquest cartesianisme estès cap a un territori més hostil i cru, menys clar i distint. Ara com ara, als seus programes abunden propostes potser més croades que creuades.

Des del costat de les graderies la prevenció d’en Luis Codera sobre el contrast entre les peces del programa va ser poc aprovada, principalment pel que fa a les primeres quatre. De seguida ens sumírem en un univers de laconismes tènues i opacs. L’obra Säule III de Vegard Faegri va tenir l’austeritat abstracta de la seva descripció en les notes al programa. Malgrat això darrere de la caràtula sonora era una peça bulliciosa. El silenci tibant, replet de números, de sincronies pendents, d’acords insegurs. Sonoritzats, sònics, sonors, el temps i l’espai eren d’una gelada fragilitat cristal·lina. Però a l’imperceptible hi havia desconcert, expectativa, moviment impacient. Suposo milers de fuites irrecuperables dins de les ments del públic. Jo mateix vaig fugir de tal panorama gèlid i hostil. Hi ha un abisme plegable incrustat entre l’obra i el públic. Mantenir-ho inerme requereix massa complicitats. L’obra reclama una fe, una espera devota.

Una situació anàloga es va donar amb Monotyope #1 i #2 de Pedro Álvarez. Però en contrast amb l’anterior, el temps era negat contínuament. El compositor al·lega per l’estatisme contemplatiu. Al meu entendre relega massa aquesta característica a les qualitats estructurals de l’obra; assenteix davant la creença que en ella resideixen les necessitats de la contemplació. No comparteixo aquesta idea. No crec que la reducció de la diferència perceptible en tots els estrats (altura, àmbit, dinàmica, articulació, etc.) porti a la quietud. La immobilitat és una qualitat de la mirada, no dels objectes. Protegir-se rere l’evidència del text és una pretensió d’objectivitat que poc té a veure amb la situacionalitat de la contemplació. Small Atlas de Chris Swithinbank em va passar desapercebuda. Ignoro si va ser causa d’una interpretació poc seductora, d’una composició apàtica, o de simple distracció meva. A més d’unes poques exploracions de les propietats acústiques de l’espai, no va haver-hi res que em resultés remarcable.

La intervenció de Codera abans de l’última peça va ser un veritable acte de misericòrdia. L’atmosfera volàtil que el públic havia estat submergit es va trencar de seguida per una sonoritat abrupta. Alexander Schubert juga en Superimpose III a una ruleta menys arriscada del que sembla. Els seus encreuaments em semblen més decantats cap a un costat. Tot i que el producte escènic i sonor funciona i és molt agradable. Els músics segueixen unes pautes d’improvisació dictades per la trama cromàtica d’unes pantalles. Els continus contrastos provoquen una varietat refrescant, i alguns senyals alleugerien la densitat general de la peça amb estocades d’humor. Una onada de moviment per espavilar a l’audiència i atordir els seus membres entumits per la immobilitat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació