Salvador Sunyer, un director tranquil

28.09.2016

Aquest divendres s’estrena la 25a edició del Temporada Alta, a Girona. Oriol Puig Taulé ha conversat amb Salvador Sunyer, director artístic del festival, sobre el passat, el present i el futur del Temporada Alta.

Salvador Sunyer a la presentació del Temporada Alta 2016

Salvador Sunyer a la presentació del Temporada Alta 2016

Tant a la web del festival com a la roda de premsa vas recalcar que aquesta edició del Temporada Alta serà un “aniversari sense estridències”. No fareu ni un llibre, ni una exposició ni una festa, i us limitareu a fer el que feu millor: programar un bon festival.

No vaig dir “el que sabem fer millor”, vaig dir “farem el que hem de fer”. La veritat és que quan veus que s’apropa el 25è aniversari, penses en allò que faràs, evidentment, i en totes les opcions possibles: una exposició, un documental, un llibre… Però llavors penses que tot això val diners, perquè la gent bé que ha de cobrar quan treballa. Encara que sigui un festival amb un bon pressupost (juntament amb el Grec, els dos que tenim més pressupost a Catalunya), i no ens podem queixar, val més dedicar-lo al que hem de fer, que és la programació i ja està.

Però no creus que seria una bona ocasió per editar un llibre que repassés els vint-i-cinc anys de trajectòria del Temporada Alta, per fer balanç i deixar un testimoni de la feina feta?

Aquestes coses solen ser molt autoreferencials. I és veritat que hi ha moltes coses que es perdran. Però si una cosa té el teatre, la dansa o el circ és que no deixa testimonis. I no passa res. I si el llibre no el fem nosaltres ja el farà algú altre. Vam decidir fer producció i “aire”.

Temporada Alta s’inaugura aquest divendres 30 amb l’espectacle de Lluís Pasqual In memoriam. La quinta del biberó. Igualment, a la programació d’enguany hi ha diversos espectacles que tracten el tema de la guerra, els refugiats i l’exili. Això és degut a una simple coincidència o a una línia conscient de programació?

El fet que Lluís Pasqual inauguri aquest Temporada Alta és quelcom totalment volgut. Fa molts anys, quan hi havia el Lliure de Gràcia amb el Fabià Puigserver i tota la colla, estrenaven molts espectacles al Teatre Municipal de Girona. Fins i tot El público, de Federico García Lorca, es va veure per primer cop a Girona. En celebrar el 25è aniversari vaig pensar inaugurar amb un espectacle del Lluís Pasqual, i per això li vaig proposar, simplement.

Pel que fa als temes que tracten els espectacles que hem programat, jo ara quedaria molt bé dient “Hem anat pel món cercant muntatges que parlin d’això i allò altre”. No t’enganyaré pas: els programadors normalment muntem una programació pensant en els espectacles i en els artistes, i quan la tenim feta, li busquem el fil conductor i el discurs. Per això apareixen tots aquests temes, aquest Temporada Alta, perquè tant en el teatre que es fa aquí com en el que es fa a tot el món, hi ha una sèrie d’elements recurrents: memòria, guerra, migracions, refugiats… És un moment complicat a tot el món.

'Werther!', de Nicolas Stemann. © Samuel Rubio

‘Werther!’, de Nicolas Stemann. © Samuel Rubio

A la presentació del festival també vas voler recalcar l’aspecte social i educatiu que té i segueix tenint el Temporada Alta. 

Això és una branca que ja fa alguns anys que estem treballant. Temporada Alta és un festival internacional però que és especial en molts aspectes: està molt arrelat a la zona, i el gran avantatge és que tenim molt de públic, i això que no hi ha invitacions. En aquest moment tenim dos grans problemes: hi ha gent que no pot veure espectacles, per qüestions econòmiques, d’exclusió social o disfuncionalitat. Però d’altra banda hi ha un aspecte que jo crec que és més greu, a Catalunya i tot l’estat espanyol: per un costat hi ha la formació, i per l’altre hi ha la cultura i les arts. En el món de l’educació la cultura gairebé no existeix, o si ho fa és com una cosa excepcional, com una assignatura “maria”. Crec que si la cultura no entra a l’educació, a la llarga no aconseguirem allò més elemental, que és que tothom hi pugui accedir : no només per condicions econòmiques, que també, sinó també per formació. Crec que a un lloc com Girona afirmar “Hem de fer teatre a cada poble i a cada barri” és quelcom bastant absurd, perquè un bitllet d’autobús val un euro, i moure un espectacle val molts diners. El que sí és important és que tots i cadascun dels habitants de la zona tinguin l’oportunitat i la curiositat de veure un dels espectacles del Temporada Alta.

I això de quina manera s’aconsegueix?

En els darrers anys hem treballat amb escoles i instituts de Salt, portant artistes i creadors a parlar de les seves obres, i llavors portant els estudiants al teatre, no en una funció especial sinó a funcions regulars. Recordo l’any passat, amb una cosa de dansa contemporània de La Veronal, que vam portar un grup d’adolescents de diferents ètnies. És a dir, era un públic que, a priori, tenia tots els números perquè allò els resultés difícil. I en sortir ens deien que els havia agradat molt, o ens escrivien per dir-nos que aquell espectacle els havia mostrat mons que no sabien ni que existien. Crec que hem de fer entrar totes les arts (teatre, dansa, música, pintura…) a l’ensenyament, i, sobretot, hem d’aconseguir que les arts escèniques que es fan en aquests país cada cop tinguin més espectadors, perquè sense públic la creació no té cap sentit.

A part de la tirallonga de directors internacionals de renom que trobem a la programació d’enguany, que després en parlarem, destaca la presència de companyies i artistes d’aquí que es dediquen als nous llenguatges: loscorderos i Za!, Agrupación Señor Serrano, Xavier Bobés, etc. Aquesta és una aposta conscient i amb voluntat de créixer?

Crec que a mig termini (jo no hi seré gaire temps més, fent això), aquest és un dels àmbits en què més s’ha d’evolucionar. I ho crec perquè està molt bé veure el millor del teatre que es fa avui al món, però el país només té futur si les arts escèniques van investigant i oferint coses noves. I, de fet, aquells que viatgem veient teatre per tot el món sabem que el que més s’aprecia d’aquí és exactament això: els creadors que experimenten i tenen una veu pròpia.

'Afasians, The last conference', de loscorderos i Za! © Roman Rubert

‘Afasians, The last conference’, de loscorderos i Za! © Roman Rubert

Podria haver-hi un punt de contacte, no de competència, amb un festival més especialitzat en nous llenguatges com pot ser el TNT de Terrassa?

Aquest és un país molt petit, per tant o intentem entre tots cobrir-ho tot o no hi ha manera. No podem competir els uns contra els altres. El TNT és collonut que hi sigui, per tant com més faci i com més creixi millor. Allò que és necessari és que hi hagi més espais a Barcelona per poder veure aquest tipus d’espectacles, de creació o nous llenguatges o com li vulguis dir. Crec que això és una urgència de país. El que passa amb Temporada Alta és que no és un festival especialitzat, com ho pot ser el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, FiraTàrrega o el mateix TNT, sinó que està fet amb una altra idea. Intentem fer una programació que pugui agradar a totes les minories però també que atregui a una gran majoria. Una d’aquestes minories que hi ha és el públic d’espectacles de creació contemporània. Però el Temporada Alta està creixent amb el seu públic. Fa deu anys, si haguéssim programat aquest tipus d’espectacles, haurien vingut tres gats. Crec que si nosaltres donem suport des d’aquí a aquest tipus de creació, l’oferta mica en mica s’anirà ampliant. Per exemple, hem hagut d’afegir una segona sessió a l’espectacle Afasians – The last conference de loscorderos i Za!, perquè la primera ja estava plena. La peça Sweet Fever, del Pere Faura avui ja era plena, i n’he vist tres o quatre més amb les entrades gairebé esgotades. El públic ha anat veient un tipus diferent de teatre i ara en reclama més, per tant la idea és que l’oferta d’aquest tipus d’espectacles també vagi creixent.

Els directors de nord enllà que arribaran a Girona són, un cop més, époustouflants: Peter Brook, Thomas Ostermeier, Krystian Lupa, Guy Cassiers, Oskaras Korsunovas… El fet que la majoria d’aquests noms ja hagin visitat el Temporada Alta en altres ocasions suposo que no és un fet casual. A què és deguda aquesta repetició en els noms internacionals?

Això és una cosa volgudíssima. Hi ha els grans noms que hi ha, i després n’hi ha alguns que no podrem portar mai per qüestions de pressupost (et podria donar tres o quatre noms). Dels directors que portem, ens sembla bé que el públic els vagi seguint, perquè en vegi la seva evolució i perquè també els pugui descobrir un públic nou. Sense anar més lluny, la primera vegada que la Propeller Theatre Company va venir no va omplir el Teatre de Salt (de 300 localitats). La cinquena vegada que va venir van fer sis funcions al Teatre Municipal de Girona (de 680 localitats) i es van omplir totes les funcions. Què vol dir això? Que potser hi ha un tipus d’espectador que fins a aquell moment mai no havia vist cap espectacle internacional, i que a partir de llavors potser cada any veu algun espectacle de fora. El Korsunovas, un altre cas: el primer any prou feina vam tenir perquè vinguessin els espectadors, i ara ja no queden entrades pel seu espectacle Cleansed (Purificats, de Sarah Kane). D’altra banda, hem d’acompanyar aquests noms que el públic del Temporada Alta potser ja coneix amb d’altres de nous, per anar-los presentant en societat: aquest any tenim el director portuguès Tiago Rodrigues amb António e Cleópatra, l’alemany Nicolas Stemann amb Werther!, el cinesta xilè Pablo Larraín o l’argentí Mauricio Kartun, que no és precisament jove. Però com que aquí no l’hem vist mai, per a nosaltres és com si fos un nou director. La intenció és que el públic gironí pugui seguir alguns creadors, i al mateix temps descobrir-ne dos o tres a cada nova edició.

'Requiem for Evita', de Jordi Prat i Coll

‘Requiem for Evita’, de Jordi Prat i Coll

També és remarcable la relació del Temporada Alta amb Llatinoamèrica: aquí han vingut molts autors i espectacles, i darrerament la migració s’ha fet en l’altra direcció. 

Ens han visitat noms importants des de fa alguns anys: Rafael Spregelburd, Daniel Veronese, Guillermo Calderón… Això fa que s’estableixi una relació, uns lligams. En un moment determinat, el Claudio Tolcachir, director del Timbre 4 a Buenos Aires, em va dir que li agradava molt venir a Girona, i per què no fèiem una mica d’intercanvi i portàvem una selecció d’espectacles d’aquí cap a allà. Ara ja fa uns anys que ho fem: ell primer any a Buenos Aires es van fer quatre espectacles, justament el mateix número que el primer any que es va celebrar el Temporada Alta a Girona, ara fa vint-i-cinc anys. També ens ho van demanar a Montevideo i Lima, hi ha anat el Jordi Oriol, el Sergi López, el Pep Tosar… I el Torneig de Dramatúrgia també ha anat allà: els dos finalistes d’aquí contra dos dramaturgs argentins. En les dues primeres edicions van guanyar els nostres, aquest any passat va guanyar el d’allà. Això bàsicament serveix perquè allà coneguin textos d’aquí. I estem mirant si l’any que ve hi podem organitzar un pitching, on autors catalans presentin els seus projectes. Tot és molt modest i no serveix per a gaire res, com gairebé tot en aquesta vida.

I com t’imagines el Temporada Alta d’aquí a un any, o cinc, o deu? O de quina manera t’agradaria que evolucionés?

Crec que quan ets el director artístic d’un festival no has de pensar ni un minut en com ha de ser el festival de futur. Això ho haurà de fer qui vingui després de mi. Com m’agradaria que evolucionés el Temporada Alta? M’agradaria tenir la capacitat de coproduir molts més espectacles, perquè el país està com està i hi ha molt poques portes on trucar. M’agradaria que els creadors joves fossin més presents a la programació, i després, sobretot, que ajudés als artistes d’aquí a treballar amb gent de fora. I ja posats a demanar, desitjaria que arribés un dia en què a Girona i rodalia no hi hagués ningú que durant el Temporada Alta no anés com a mínim dos o tres cops al teatre. A l’hora de triar espectacles cada director artístic té una manera de mirar el món. Som un festival que està fora del centre, fora de Barcelona, però que d’altra banda té un radi d’actuació cada cop més gran (arribant a Banyoles, Fornells o fins i tot Sant Cugat), un festival que treballa amb Llatinoamèrica, que coprodueix amb molts festivals europeus… En un país com aquest, a la llarga això és el que hem de fer: coproduir amb altres països i festivals. Aquí en cultura s’hi gasta molt poc. Jo no demano diners per Temporada Alta. O els polítics es posen al cap que aquest país ha de doblar o triplicar el pressupost en cultura, com es fa a França o a Alemanya, o ens convertirem en un país de “memos”. Aquí tenim una malaltia que passa a tot el sud d’Europa, sobretot a Grècia i Itàlia, i és que primer no es creia en la cultura i s’hi invertia molt poc. Però és que ara és molt pitjor, perquè a l’imaginari col·lectiu s’ha instal·lat el pensament que la cultura és l’última de la llista, un entreteniment, una cosa inútil (com hem volgut ironitzar a l’espot d’enguany). I jo no crec que hi hagi res millor que la cultura per a cohesionar un país, per crear una identitat. Repeteixo: no demano diners per al Temporada Alta, sinó que s’inverteixin en les fàbriques de creació, els museus, el cinema, el teatre, la dansa… Si no succeeix això tenim el risc de convertir-nos en un país irrellevant, sota el meu punt de vista.

Com en el curmetratge promocional d’aquest any: un país envejat però únicament destinat a ser un receptor de turisme, bàsicament, amb molt de sol, mar i platja.

Exacte. I receptor de cultura quan aquesta es pugui pagar. Només veurem investigació en la cultura que ve de fora, i aquí s’hauran de fer coses ben divertides per omplir platees i anar tirant. I un clar símptoma d’aquest problema és la falta de llocs d’exhibició per als espectacles de creació. Els festivals estan bé, sí, però és inconcebible que una ciutat com Barcelona no tingui més sales amb una programació estable d’aquest tipus de llenguatges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Es curiós constatar la falta de comentaris a aquesta entrevista. Ens hem tornat un país de rondinaires, de persones que anem a la contra de tot: millor si pot ser contra nosaltres mateixos. Per un barbarisme o una paraula mal pronunciada podem organitzar una batalla campal perquè tots creiem que hi entenem més que ningú.
    En canvi, quan tenim motius per aplaudir una iniciativa o una empresa que, com Temporada Alta, ofereix un balanç tan positiu, fins i tot ens fa mandra d’escriure quatre paraules per aplaudir-la, per felicitar la persona o l’equip que la porta a terme i per encoratjar-los a superar els moments de desànim que han hagut de passar.
    Visca Salvador Sunyer! Visca Temporada Alta! Visca el Teatre!

  2. Temporada Alta i ben Alta!! PER MOLTS ANYS!!! 25 són 25!!!
    25 anys, celebració d´unes bodes de plata del Festival amb el públic de Girona i rodalies. Unes rodalies que poden arribar a Bcn o el sud de França.
    Més aviat diria Salvador Sunyer, el director intranquil.
    Intranquil perquè sempre trenca esquemes, com crec que ha de fer el Teatre, apostes per companyies d´aquí o de fora, desconegudes, però amb propostes potents.
    Important la coproducció i ampliar horitzonts,
    Si visqués a prop de Girona o Salt no arribaria a final de mes, en veure la programació penso com ho faré per veure algunes de les seves propostes.